dissabte, 17 de gener del 2009
dimecres, 14 de gener del 2009
Tasca do Chico

Na rua Diário de Notícias, 39 al cor de Bairro Alto. Dilluns a dos quarts de deu. Segundas ás nove e meia.
Un lloc acollidor, petit i que atrau força gent. S'omple ben aviat per escoltar fado del que anomenen Vadio.
El diccionari ens tradueix el mot Vadio com a adjectiu masculí de gandul, dropo, gallof, esquenadret, truà... No sembla que calgui anar a cercar la definició del adjectius esmentats. Vadio, en la traducció, ens remet a qui defuig la feina, al rodamón que no fa gaire res.... Potser el mot va néixer per definir els qui quan no feien res, mataven el temps cantant. Sense més pretensions. De tota manera en el lloc destinat a comentaris podeu dir-hi la vostre.
La nit del 8 de desembre, hi vaig anar fent cas a la proposta de la meva amiga Ofélia. Hi vaig arribar a l'hoa exacte: a dos de deu, i allò estava com un ou, Vaig sentir els primers fados al carrer estant, i en el primer descans vaig aconseguir atravessar la sala i arribar fins el taulell, on assaborint un bon vi vaig fer conversa amb un xicot, en Carlos i per demostrar que el món no és pas tan gran em diu que és de Vila Nova de Cerveira com el meu amic Américo!
Per fi en una taula, encara que amagada de l'espai on canten, conec
en Vicente, un moçambiquès que treballa a l'hotel Ritz a Barcelona! I dues noies de Palència, la Ana Lucia i la Mirella. Definitivament el món és petit...
El mestre de cerim
ònies da Tasca do Chico és en João Carlos, que ambé és fadista i és a qui sentirem avui. També va cantar la Ana Guerra de qui ja vam parlar, i el fadista-guitarrista José manuel Castro. Lamento no conéixer el nom dels altres fadistes que vaig escoltar aquella nit, però el que si qu
e puc dir és que aquestes veus, anònimes per tanta gent, van fer que el fado surgís...
Canta en João Carlos, amb letra de António Vilar da Costa i música de l'immens Jorge Fernando: Trigueirinha
(la lletra extreta del blog fadosdofado del meu amic i fadista José Fernandes Castro. Obrigado)
El diccionari ens tradueix el mot Vadio com a adjectiu masculí de gandul, dropo, gallof, esquenadret, truà... No sembla que calgui anar a cercar la definició del adjectius esmentats. Vadio, en la traducció, ens remet a qui defuig la feina, al rodamón que no fa gaire res.... Potser el mot va néixer per definir els qui quan no feien res, mataven el temps cantant. Sense més pretensions. De tota manera en el lloc destinat a comentaris podeu dir-hi la vostre.
La nit del 8 de desembre, hi vaig anar fent cas a la proposta de la meva amiga Ofélia. Hi vaig arribar a l'hoa exacte: a dos de deu, i allò estava com un ou, Vaig sentir els primers fados al carrer estant, i en el primer descans vaig aconseguir atravessar la sala i arribar fins el taulell, on assaborint un bon vi vaig fer conversa amb un xicot, en Carlos i per demostrar que el món no és pas tan gran em diu que és de Vila Nova de Cerveira com el meu amic Américo!
Per fi en una taula, encara que amagada de l'espai on canten, conec
en Vicente, un moçambiquès que treballa a l'hotel Ritz a Barcelona! I dues noies de Palència, la Ana Lucia i la Mirella. Definitivament el món és petit...El mestre de cerim
ònies da Tasca do Chico és en João Carlos, que ambé és fadista i és a qui sentirem avui. També va cantar la Ana Guerra de qui ja vam parlar, i el fadista-guitarrista José manuel Castro. Lamento no conéixer el nom dels altres fadistes que vaig escoltar aquella nit, però el que si qu
e puc dir és que aquestes veus, anònimes per tanta gent, van fer que el fado surgís...Canta en João Carlos, amb letra de António Vilar da Costa i música de l'immens Jorge Fernando: Trigueirinha
(la lletra extreta del blog fadosdofado del meu amic i fadista José Fernandes Castro. Obrigado)
Trigueirinha
António Vilar da Costa / Jorge Fernando
Repertório de Jorge Fernando
Trigueirinha de olhos verdes / Vê lá se perdes, teu ar trocista
Com tua graça travessa / Perde a cabeça, qualquer fadista
Se és cantadeira de brio
Vem cantar ao desafio, mas toma tino
Não dês um passo mal dado
Porque o teu xaile traçado já traçou o meu destino
Bate o fado trigueirinha
Dá-me agora a tua mão
Trigueirinha acerta o passo
No bater do coração
Atira-me uma cantiga de amor / Que diga coisas do fado
Uma cigana que amava / Como eu gostava, de ser amado
Ao trinar duma guitarra
Se desfez aquela amarra que nos prendeu
Que triste fado afinal
Tu é que fizeste o mal e quem o paga sou eu
Etiquetes de comentaris:
João Carlos,
Tasca do Chico,
trigueirinha
dimecres, 7 de gener del 2009
dilluns, 5 de gener del 2009
Portas Largas
El diumenge dia 7, a Lisboa seguia plovent..Abans de sortir de la casa de la mare d'en Paulo, on m'estava, vaig fer-ne unes fotografias. L'encant de les cases antigues de Lisboa, és el mateix encant de la pròpia Lisboa.
Caminant fins el Terreiro do Paço, al llarg de la Avenida 24 de Julho es corria la "Maratona", i com no! hi corrien uns catalans de Tarragona que feien força soroll, malgrat la pluja.
Em venia de gust travessar O Tejo, així que vaig agafar una barca que el creua fins a la localitat de Barreiro.
Només anar i tornar, pel plaer de sentir-me sobre aquest majestuós riu.
Plou amb força contra els vidres de la barca. Em prenc un cafè mentre penso en la meva agenda d'avui. He de trobar-me amb en Paulo i la Isabel per anar a dinar. Avui han anat a veure la seva mare a la residència. Després suposo que anirem a pasejar. Al vespre anirem a Portas Largas un local de fado vadio que hi ha al Bairro Alto. Hi anem a proposta del seu afilhat en Tiago Moura i la seva nòvia.
O Rei dos Frangos, el lloc on dinem, està ben ple. I per confirmar que els catalans sempre estem atot arreu, ens trobem els de la Maratona...


A la tarda tornem a passar a l'altre costat do Tejo.
Mas agora vamos de carro. Visita a Alcochete e sua casa-museu dos toiros e um passeio a tardinha pela margem do rio. Ainda não tinha passado pelo pone Vasco da Gama e foi por ele que voltamos para Lisboa. Tinhamos combinado com o afilhado do Paulo, o Tiago Moura para ouvir fado em Portas Largas, um lugar no Bairro Alto na rua da Atalaia frente da Tr. da Queimada.
Lá ouviríamos a Conceição Ribeiro, fadista e amiga do Tiago.
Então hoje vamos a ouví-la num fado com letra de Mário Rainho e música de José Gomes: Recusa
Mas agora vamos de carro. Visita a Alcochete e sua casa-museu dos toiros e um passeio a tardinha pela margem do rio. Ainda não tinha passado pelo pone Vasco da Gama e foi por ele que voltamos para Lisboa. Tinhamos combinado com o afilhado do Paulo, o Tiago Moura para ouvir fado em Portas Largas, um lugar no Bairro Alto na rua da Atalaia frente da Tr. da Queimada.
Lá ouviríamos a Conceição Ribeiro, fadista e amiga do Tiago.
Então hoje vamos a ouví-la num fado com letra de Mário Rainho e música de José Gomes: Recusa
Isabel a ensinar-me o Mundo dos Forcados...
Não me esqueci que a intenção deste bloc é a divulgação do Fado, então vamos deixar de fazer turismo e vamos ouvir Concenção Ribeiro num fado musicado. Recusa com letra de Mário Rainho e música de José Gomes. Ela cantava em Portas Largas no Bairro Alto num lugar cheio de gente, mas nós tinhamos a reservação do melhor lugar graças a Tiago e a sua namorada. Obrigado.Recusa
Mário Raínho / José Magala *fado magala*
Se ser fadisa é ser lua
É perder o sol de vista
Ser estátua que se insinua
Então eu não sou fadista
Se ser fadista é ser triste
É ser lágrima prevista
Se por mágoa o fado existe
Então eu não sou fadista
Se ser fadista é no fundoUma palavra trocista
Roçando as bocas do mundoEntão eu não sou fadista
Mas se é partir á conquista
De tanto verso ignorado
Então eu não sou fadista
Eu sou mesmo o próprio fado.
dimecres, 31 de desembre del 2008
Una altra "petita" obra d'art
El meu amic Américo, no para de sorprendre'm amb aquests videos que fa. Per molts motius. Pels temes que escull, per la composició i transició de les fotografies, amb un resultat final on es pot apreciar la seva sensibilitat. En aquest cas, a més, és un vídeo alegre, que trenca el tòpic contra el que sempre hem de lluitar els amants del Fado, el tópic de la "tristesa". Aquest és un fadinho alegre, amb una lletra ocurrent de la enyorada Amália i que crec que es adïent per un dia com avui en el que ens disposem a celebrar -malgrat la bogeria que s'ha instal·lat en aquest món-
l'entrada d'un nou any. Un més...
l'entrada d'un nou any. Un més...
porto romaní / porto raves boscans / fa olor de llesamí / tota la resta que porto
porto medicines pel cor /fetes amb herbatges / que collí de terra
sóc filha de les herbes / amb elles em vaig criar /
menjant agrelles / totes les que trobava/
darrera les formigues / hores hi passava/
sóc filha de les herbes / i poca cosa més sé/
Rosa esfulhada / qui et desfullà / fou la matinada /que va passar per mi
fou la matinada / que passà vanitosa / i deixà esfulhada / la bonica rosa
refrão
Branques de salzes / des de terra florint /amor de veritat / és el meu amor
rosella que crida / en el blat daurat / donzella bonica / reina del prat.
refrão
Gràcies Américo, Obrigado
(la tradució està feta amb tota la bona intenció....)
dilluns, 29 de desembre del 2008
O Luso
Este é o nome da Casa de Fados onde fui na terceira noite da minha última viagem a Lisboa.
O jantar seria também com uma amiga,
uma fadista -disse-me.
-Está bem?
-Claro, sem problema.
Duas damas na mesa comigo. E uma delas fadista, demais!
A noite estava a começar bem. Depois,mais tarde, não foram duas, foram três, as damas. Perante a minha surpresa, quem se sentou à mesa connosco foi a Celeste Rodrigues!!

Tinha falado pelo telefone com a boa amiga Ofélia. O encontro estava marcado para as oito e meia, à porta da Casa de Fados. Não tive qualquer problema para encontrar O Luso; a minha amiga tinha-me explicado perfeitamente como lá chegar.
Em Lisboa chovia...
Embora a Ofélia tivesse vantagem, pois ja me conhecia pelas fotos do blog, eu não tive dificuldade em a reconhecer. Vi-a e soube que era ela... De repente, a pessoa com quem tinha falado tanto pela Net, tinha face, forma, figura; mas também aquela bonomia, aquela ternura. Nenhuma dúvida: era ela!
Em Lisboa chovia...
Embora a Ofélia tivesse vantagem, pois ja me conhecia pelas fotos do blog, eu não tive dificuldade em a reconhecer. Vi-a e soube que era ela... De repente, a pessoa com quem tinha falado tanto pela Net, tinha face, forma, figura; mas também aquela bonomia, aquela ternura. Nenhuma dúvida: era ela!
O jantar seria também com uma amiga,
uma fadista -disse-me.
-Está bem?
-Claro, sem problema.
Duas damas na mesa comigo. E uma delas fadista, demais!
A noite estava a começar bem. Depois,mais tarde, não foram duas, foram três, as damas. Perante a minha surpresa, quem se sentou à mesa connosco foi a Celeste Rodrigues!!
O Luso não é uma casa de fados pequenina. Situa-se no Bairro Alto, na Tr. da Queimada, no local onde eram as antigas cavalariças do Palácio de S. Roque. É grande e tem, digamos, dois espaços. Um palco, onde na primeira parte da noite há um espectáculo de fados e também de danças portuguesas -folclore, mais dirigido para esse público que não vai só ver Fado, esse público que se costuma chamar "turistas" e que se vai embora muito cedo- e depois, na segunda parte da noite, fecha-se o palco e o Fado tem lugar junto das mesas, perto da gente. É aqui que o Fado acontece.
Quero aqui lembrar o elenco daquela noite, constituído por uma boa plêiade de fadistas:
Elsa Laboreiro, Isabel de Noronha, Iola Dinis, Cristiano de Sousa, Filipe Acácio (el maître) e Celeste Rodrigues.
Hoje vamos ficar com a Elsa Laboreiro num fado que tem música e letra da sua autoria.
Canto do Mar
Aqui onde o mar
é só o mar a perder de vista
é que os meus olhos bebem outras margems
fazem viagems de conquista
aqui onde o mar
é só o mar a perder de vista
é que os meus dedos tecem fantasias
fazem magias
inebriantes de azuis marinhos.
(refrão)
E a lua dos amantes feiticeira
envolve num olhar a terra inteira
e a terra gira gira sem parar
começa e recomeça neste recanto do mar.
Aqui onde o céu
é mais o céu abraçado ao mar
é que o azul se veste de outras cores
e pinta amores em qualquer lugar
aqui onde o céu
é mais o céu pátria de gaivotas
a linha do horizonte é o teu sorriso
e o que eu preciso
para navegar em todas as rotas
(refrão)
(agraeixo la col·laboració de la meva amiga Ofélia per fer que aquesta entrada hagi estat possible)
Quero aqui lembrar o elenco daquela noite, constituído por uma boa plêiade de fadistas:
Elsa Laboreiro, Isabel de Noronha, Iola Dinis, Cristiano de Sousa, Filipe Acácio (el maître) e Celeste Rodrigues.
Hoje vamos ficar com a Elsa Laboreiro num fado que tem música e letra da sua autoria.
Canto do Mar

Aqui onde o mar
é só o mar a perder de vista
é que os meus olhos bebem outras margems
fazem viagems de conquista
aqui onde o mar
é só o mar a perder de vista
é que os meus dedos tecem fantasias
fazem magias
inebriantes de azuis marinhos.
(refrão)
E a lua dos amantes feiticeira

envolve num olhar a terra inteira
e a terra gira gira sem parar
começa e recomeça neste recanto do mar.
Aqui onde o céu
é mais o céu abraçado ao mar
é que o azul se veste de outras cores
e pinta amores em qualquer lugar
aqui onde o céu
é mais o céu pátria de gaivotas
a linha do horizonte é o teu sorriso
e o que eu preciso
para navegar em todas as rotas
(refrão)
(agraeixo la col·laboració de la meva amiga Ofélia per fer que aquesta entrada hagi estat possible)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
