Uma outra selecção

Se eu a viesse numa loja .....o compraria. Com certeza

Pedro e Ricardo

Molt abans de veure la malaguanyada película Fados d'en Carlos Saura, vaig tenir l'ocasió de veure dins del programa de "La Mar de Músicas" a Cartagena l'espectacle "Casa de Fados". Era el Juliol de 2007.
L'espectacle tenia inclòs un recital de Carlos do Carmo entre dos blocs del que és en si l'escena del film amb aquest nom, i amb la intervenció d'una colla de fadistes, amb majúscules, que van aconseguir que el Fado surgís davant d'un públic entregat, la gran majoria del qual desconeixia què és el Fado.

I malgrat aquest desconeixement l'espectacle va congregar més de mil persones. En un escenari -El Auditorio Parque Torres- totalment ple que els organitzadors van haver d'utilitzar en veure que el lloc on de primer s'havia de fer el concert se'ls feia petit davant la demanda del públic. El nou espai era sis vegades més gran que l'inicialment previst.

Es pot dir, doncs, que el fado té tirada. Un no comprèn de cap manera que no hi hagi una programació de Fado a Barcelona, posem per cas, on n'estic convençut l'èxit estaria assegurat.

Però no ens apartem del tema que avui tractem.
I no entrarem a valorar la part de l'espectacle que fou el concert de C. do Carmo.
Parlem dels veterans i joves fadistes que aquella nit ens van regalar l'escena de la película Casa de Fados, dels guitarristes José Luís Nobre i Pedro Castro del violiste Jaime Santos júnior i del baixiste el mític Joel Pina que a part de guitarrades, van acompanyar magistralment a Vicente da Câmara, Ana Sofia Varela, Tânia Oléiro, Margarida Bessa, Pedro Moutinho i Ricardo Ribeiro.



Avui escoltem la part final de l'espectacle, una desgarrada amb Ricardo Ribeiro i Pedro Moutinho, amb un Fado Lopes i un poema de Carlos Conde.















 FAMA DE ALFAMA

Não tenham medo da fama
De Alfama mal afamada
A fama ás vezes difama
Gente boa, gente honrada

Fadistas venham comigo / Ouvir o fado vadio
E cantar ao desafio / Num castiço bairro antigo

Vamos lá, como eu lhes digo / E hão-de ver de madrugada
Como foi boa a noitada / No velho bairro de Alfama

Não tenham medo da fama
De Alfama mal afamada

Eu sei que o mundo falava / Mas por certo, com maldade
Pois nem sempre era verdade / Aquilo que se contava

Muita gente ali, levava / Vida sã e sossegada
Sob uma fama malvada / Que a salpicava de lama
A fama ás vezes difa
ente boa, gente honrada

Lisboa al llibre Guinnes dels Rècords

Les cançons tenen temàtiques de tota mena. Es canta majoritàriament a l'amor -el gran tema-, però també a les persones, als llocs... a les ciutats. París, Roma, Nova York, Barcelona, tantes altres que no recordo ara però que segur que llegint això us en recordareu d'alguna cançó que canti a una ciutat.

N'hi ha una, però, que es canta i recanta -ho constato un cop m'he endinsat en el món del Fado- a tort i a dret. Una que sense adonar-nos-en està en multitud de cançons i fados. Com la cosa més normal. I ni ens n'adonem.

Però això no li ha passat desapercebut a algunes persones, entre les quals el senyor Vítor Duarte Marceneiro.

Nét del que fou gran fadista Alfredo Marceneiro i fill del també fadista Alfredo Duarte Júnior, el senyor Vítor Duarte ha engegat una campanya per tal que Lisboa sigui inscrita al Llibre Guinnes dels Rècords com a ciutat més cantada.

Un servidor està ben convençut de la certesa d'aquesta qüestió. I com jo molta altra gent.

Però, a més, l'amic Vítor en té les proves. Ha iniciat un recull de dades de tots els poemes cantats que fan referència a Lisboa. De primer fados, cançons després, en portuguès, en altres llengües.... i també que parlen dels barris que conformen la ciutat. Tot plegat, crec recordar haver llegit en algun lloc que la llista de cançons que parlen de Lisboa i ja recollides per en Vítor ultrapassa el miler ben llarg.

Aquesta ingent tasca de recopilació, la du a terme l'amic Vítor Duarte, home de lletres, investigador i gran divulgador del fado a través d'un magnífic blog que no podeu deixar de visitar:

http://lisboanoguiness.blogs.sapo.pt/

Per a mi i moltíssima gent és un blog de referència, per la gran quantitat d'nformació de tota mena que conté. Estic ben convençut que l'adreça d'aquest blog és a la llista de "favorits" de molts navegadors.

Des d'aquest modest espai, li dono tot el meu suport a la seva tasca per tal que ben aviat poguem veure el nom de Lisboa en aquest guinnesworldrecords .

Endavant estimat Vítor amb aquesta tasca.

Adiante caro Vítor com essa tarefa

Zé Manuel Barreto

El febrer d'aquest any vam anar a Lisboa a visitar la nostra estimada professora Rita i al seu namorado Álex. Hi vam anar la Natacha, la Veerle i jo. L'Evelyn i la Toni no hi van anar per motius diversos. Queda pendent un altre viatge TOTS!

No cal dir que el viatge va estar sensacional. Estar-nos a ca la Rita i l'Álex amb l'hospitalitat pròpia de la gent de Portugal, la seva companyia, i el fet d'estar i sentir-nos a Lisboa... Sensacional.

La cirera del pastís: una nit tots junts i també amb en Paulo i la Isabel a Mesa de Frades. E fomos ao Fado.

I vam veure i escoltar la Tânia Oleiro a qui ja coneixia i havia vist l'any passat a Cartagena dins del programa de la Mar de Músicas.

Però també vaig sentir per primer cop un fadista que no havia sentit mai -com n'hi ha tants- i que em va agradar força.

En aquell moment no en sabia el nom. Ha estat fa molt poquet que tot passejant pel Youtube l'he "redescobert" i n'he conegut el nom: José Manuel Barreto.

Després i gràcies -una vegada més- a l'amic de Porto, en Fernando Batista, he tingut el plaer de tornar a escoltar-lo, i vull compartir amb tots vosaltres un tastet del seu Fado.
El poema Dádiva, amb lletra de Teresa Tarouca i música de Armando Machado *Fado Santa Luzia*.

La lletra, com no, extreta del bloc fadosdofado.

Obrigado a tots

Se eu morrer a descansar
Eu peço a deus, a cantar
Que me deixe adormecer;
Mas se vir o teu olhar
Eu peço a Deus p'ra esperar
E não me deixar morrer

Põe a tua mão na minha
Olha p'ra mim e caminha / Quero ser a tua luz
Quero seguir os teus passos
Dar-te o meu corpo em abraços / E levar a tua cruz

Põe no teu olhar a esperança
Faz de mim, nova criança / Acende o luar no céu
Põe a tua mão na minha
Sorri p'ra mim e caminha / Que o teu caminho é o meu

T'agrada el fado?... -però és molt trist, no?

Aquesta és la pregunta que, sense cap mena de dubte, és la més formulada a un servidor: és molt trist, no?. Quan els pregunto si els agrada el Fado.
No formulen pas la mateixa pregunta quan algú es declara entusiasta del flamenc, el tango, el blues o la música francesa dels cinquanta-seixanta... no, només quan es parla del Fado.
Jo, la veritat, de primer em desfeia amb explicacions com si hagués de "defensar" el Fado d'alguna cosa que hagués fet malament. Per deixar-lo en bon lloc com si diguéssim. Amb el temps ja m'he adonat que això no va enlloc.

També vaig passar per la fase d'intentar explicar què és el Fado. Error. El Fado no té definició. O si en té, és la mateixa definició de la vida. Com en la vida, en el Fado hi ha moments de tota mena. Bons i no tant bons. Tristos i no tant. Simpàtics i desastrosos. Doncs el Fado deu de retratar això: la vida.

Si que és veritat que en la nostra cultura tendim a voler ser sempre feliços. Un altre error. La vida -una definició de la qual tampoc crec que existeixi- està farcida de tota mena d'adorns. Uns més bonics i altres menys. Algunes persones poden valorar només els bonics. Però els altres també hi són.

També hi ha qui compara el Fado amb altres formes d'expressió musical com el flamenc, el blues, el tango... i vinga, un altre error!
D'això ja en parlarem un alre dia.

- El Fado és trist, no?
- Home, a vegades...
- És que no se'l veu alegre
- Quants fados has escoltat?
- Doncs....
- Suposo que d'Amália, no?
- De qui?

Aquesta conversa és real.
Clar, no es coneix el Fado. I menys per aquestes contrades nostres. Llavors, jo, intento buscar en la meva memòria escasa i també en les meves notes i els recito algun fragment d'algun fadinho, tot taralejant-lo -espallant-lo diria jo- ...

... passa ligeira
alegre i namoradeira
a sorrir p'ra rua inteira
vai semeando ilusões...

o bé...
Quando Deus criou as rosas
neste pais encantado
caiu uma, desfolhou-se
e dela nasceu o fado...

i...
Nas varandas desta rua
há uma que vive núa
outra que não tem lençois
a terceira é um catavento
em março noiva do vento
em julho amante do sol...

També...
guitarra amiga, anda comigo
velha cantiga quer do fado ter abrigo
a nossa voz, em todo o lado,
será para nós, a porta-voz do nosso fado.

però..
chora a ouvir cantar o fado
quando ele é bem cantado
por quem o sabe cantar...

i anima...
quem vai ao fado meu amor
quem vai ao fado
sente que a alma ganha asas, que voar..

i per menjar...
ai! que saudades do meu bacalhau
das pataniscas, das postas na brasa
com cebolinhas e com colorau
com feijoão frade à moda da casa...


...................No, el Fado no és una cançó trista. El Fado retrata la vida. El Fado és poema amb música. Bons poemes. El Fado és sentiment. El Fado és...
Bé, hem dit que no li cal definició. Se sent, o no se sent. Acontece ou não.

No diem res més. Escolteu a l'Ana Moura i aquest poema de Ary dos Santos amb música de Moniz Pereira.
Ah! i si el trobeu trist feu-m'ho saber, i deixeu el comentari oportú. A baix, a "comentaris."



Fado Varina



Ary dos Santos / Moniz Pereira


De mão na anca descompôem a freguesa
Atrás da banca chamam-lhe gosma e burguesa;
Mas nessa voz com insulto á portuguesa
Há o sal de todos nós, há ternura e há beleza;
Do alto mar chega o pregão que se alastra
Têm ondas no andar quando embalam a canastra

Minha varina que chinelas por Lisboa
Em cada esquina é o mar que se apregoa
Nas escadinhas dás mais côr aos azulejos
Quando apregoas sardinhas que nos sabem como beijos;
Os teus pregões sõ iguais á claridade
Caldeirada de canções que se entorna na cidade

Cordões ao peito numa luta que é honrada
A sogra a jeito na cabeça levantada;
De perna nua com provocante altivez
Descobrindo a mar da rua, que esse sim, é português;
São as varinas dos poemas do Cesário
A vender a ferramenta de que o mar é o operário

Minha varina que chinelas por Lisboa
Em cada esquina é o mar que se apregoa
Nas escadinhas dás mais côr aos azulejos
Quando apregoas sardinhas que nos sabem como beijos;
Os teus pregões nunca mais ganham idade
Versos frescos de Camões com salada de saudade




>

Margarida Bessa

Una veu d'aquelles que no deixen indiferent
Aquest Pombalinho és el primer fado que li vaig sentir cantar.

Ja l'havia escoltat per Vicente da Câmara i per Maria Teresa de Noronha.

Un poema de C. Nozes amb música de M. Franklim i que he vist escritamb i sense la h.

Com sempre agraeixo a l'amic José Fernandes Castro pel seu blog de lletres de fados, una font que sempre raja i on hi bec constantment.

Obrigado sempre José

Pombalino
C. Nozes / Georgino de Sousa (Fado Georgino)
Repertório de Margarida Bessa

Naquela casa afastada
A miséria fez morada
E nunca mais quis saír;
Quem lá mora, não tem nada
Mas nos vasos da sacada
Há saudades a sorrir

Saudades lembram a esperança
Que nunca morre nem cansa / Se viveu no coração
Embora pesem no peito
Sombras d’amor já desfeito / Sempre fica uma ilusão

Por isso mesmo, que importa
Que a saudade bata á porta / Se a esperança entra a seguir
E como o sol da alvorada
Nos canteiros da sacada / Há saudades a sorrir