les nebodetes

Avui els hem anat a veure a aquests dos solets la Marta i la Marina. Un petó ben fort MUUUUUAAAAACCCC

Gonçalo Salgueiro

Un fadista do Alto Alentejo...Gonçalo Salgueiro . Doneu-hi un cop d'ull
Ha estat l'assessor i el productor musical del darrer disc de Névoa "Entre les pedres i els peixos"
No conec si té per costum cantar a les Cases de Fado

Aqui canta un poema d'Amália que a mi m'agrada molt. Amb música de José Fontes Rocha, "Trago fado nos sentidos"


Trago Fado Nos Sentidos
Amália Rodrigues

Trago fado nos sentidos
Tristezas no coração
Trago os meus sonhos perdidos
Em noites de solidão
Trago versos, trago som,
De uma grande sinfonia
Tocada em todos os tons
Da tristeza e da agonia

Trago amarguras aos molhos
Lucidez e desatino
Trago secos os meus olhos
Que choram desde meninos
Trago noites de luar
Trago planícies de flores
Trago o céu e trago o mar
Trago dores ainda maiores. 

 Obrigado a paisrealproducoes por este video

25 d'abril

El 14 d'abril de 1974, em van fer pujar a un tren que em va dur a una mena de presó on milers de joves com jo hi anavem per a ser ensinistrats per "servir la pàtria".
Eren temps durs. Es vivia en una dictadura feixiste que ja tenia els peus de fang tou, i, a punt de caure, s'hi resistia.
A Portugal uns dies després, mentre jo era al campament militar, es produeix un fenòmen que nosaltres aqui també havíem somniat: la força dels joves i les seves noves ideies, feien callar els fusells que fins aleshores els feien callar a ells. Als militars d'aqui, a molts, els va fer molt poca gràcia els esdeveniments del país veí, i qui ho pagava erem els "reclutes" la majoria dels quals simpatitzàvem amb el moviment social que es produia sobretot a Lisboa. Hi teniem tanta fé en aquell moviment! Veiem tan forta la personalitat dels protagonistes...

Miràvem -des d'aqui- i veiem una colla de joves amb l'estètica progre com la nostra, que eren capaços d'enderrocar un règim feixiste, posant al seu costat la maquinària repressiva que fins llavors l'aguantava, i els trostquistes, maoistes, socialistes, comunistes, ....istes, eren a primera lìnia dels esdeveniments d'una manera Normal sense que pel sol fet de pronunciar-se "..iste" fos motiu suficient per anar a la presó i ser torturat. Quina maravella!

Hi vaig tenir molta fe en aquella Revolució.
Encara conservo el calendari de 1975 amb la foto del nen del fusell i del cravo.

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade

Sentíem Zeca Alfonso i la seva cançó. No sabíem com ens havia arribat, algú debia portar-ne una cinta de cassette . Aqui la dictadura estava al final però més rabiosa que mai. Com aquella fera que se sap al final i fuig endevant sense que li importi res.
Jo encara que vestit de militar forçòs, tenia fe en aquell moviment, esperança que sortis bé, i prou caritat per donar els diners que tenia per tal que algun company del partit pogués anar a Lisboa i visqués en primera persona aquell fet històric.
Això era el que sentíem llavors.

Diuen que avui, molts d'aquells joves de llavors estan a la política activa i ocupant càrrecs importants en el govern de Portugal. Diuen que aquella revolució els ha dut a llocs de responsabilitat i que un cop instal·lats en el poder, les seves accions només fan que decebre a qui va creure en aquell moviment. Diuen que aquests cares-girades donen arguments a la reacció en contra de la revolució. Diuen...

" No és això, companys, no és això "
En Lluís Llach, canta aquesta cançó. "... pel que vàrem lluitar tanta gent".
Hi estic d'acord: Jo no esperava aquest resultat.
També estic d'acord amb en Lluís, l'important és el camí, més que no pas arribar-hi.
Ítaca és en el camí.
Que no s'acaben els somnis! Que no ens apaguen el llum!

el llibre de sant jordi

Ahir la Rosa em va regalar el llibre que volia. El salze cec i la dona adormida de l'Haruki Murakami. Segur que a l'Elena li hauria agradat. Ja li vaig deixar el Tòquio blues i li va agradar força.


sinòpsis:

El salze cec i la dona adormida és una obra mestra construïda a partir de petites perles que són les vint-i-quatre narracions que conté.
Després d'un pròleg que és tota una declaració d'intencions de l'autor, on advoca per l'art de construir un relat, els contes són en ells mateixos petites càpsules del món de Murakami: oníric, proper i capaç d'equilibrar amb mestria la tendresa, l'horror i l'angoixa de viure, les desgràcies que ens reserva la vida amb una sensibilitat optimista i vital.
Entre personatges estrambòtics, com ara corbs animats, un mico criminal o un home de gel, el lector sabrà reconèixer els somnis i els desitjos que els éssers humans integrem en el més profund del nostre jo. Ja sigui en una trobada casual a Itàlia, un exili romàntic a Grècia, unes vacances a Hawaii o immersos en el dia a dia més convencional, els personatges de Murakami afronten problemes i sensacions com ara la pèrdua, la distància o les inhibicions sexuals, tan habituals i comunes com difícils d'exterioritzar.

ja fa cinc mesos

Com passem de depressa pel temps, Elena.
Els minuts, hores, dies, semanes, mesos es repeteixen, es sumen i ja fa cinc mesos que vas marxar, i encara sentim aquella ràbia.
Ara me'n recordo de més coses, me'n recordo més de tu, del que feies o deies, de quan ens vas ajudar estant al nostre costat pel naixament del Marcel... ens vas interpretar tots els papers de l'auca, em vas cuidar a mi amb aquella grip inoportuna, vas cuidar de la logística del moment complicat i nou, i sobretot vas ser l'amiga que la Rosa necessitava en aquell moment.

avui també et vull regalar una rosa




...i em compraré un llibre del Murakami. Segur que t'hagués agradat!

Nuno de Aguiar

No és la meva intenció escriure la biografia de Nuno de Aguiar. Publicar aquest post amb aquest tema cantat a desgarrada amb Ana Rosmaninho, és senzilament un homenatge a un home, a un fadista, senzill, afable, humil amic... i molts més adjectius. É um fadista com alma. El vam conèixer a Quinta Nini a la rua Manuel de Melo fa dos anys, i l'any passat al vam retrobar a Torres Vedras a la Adega do João, en una nit fantàstica de fado i companyonia. Uma noite muito engraçada, com deien els nostres amics de Lisboa.
...concordo perfeitamente com o sr. Ruy Castelar quando diz do Nuno :
"... Nuno de Aguiar que transmite,quando canta, a expressão magnífica e o mistério do Fado, é também admirado por todos que o conhecem, pela sua humildade, pela sua humanidade e pela sua capacidade de cultivar amizades"
A desgarrada amb Ana Rosmaninho
ó pardal, Ó cotovia

Ó pardal ó cotovia

“Vou tentar a desgarrada a ver se alguém me acompanha, se há uma voz afinada que saiba cantar sem manha”

Nuno de Aguiar

“Sem manha sempre cantei e não tendo a voz famosa, raramente acompanhei qualquer fadista manhosa”

Ana Rosmaninho

” Pelos vistos quer ser gente este fadista fanhoso, parece que já se sente o conde de Vimioso”

Nuno de Aguiar

“Vimioso foi a lenda mas na verdade quem era, se calhar não foi fadista, como então fora a severa”

Ana Rosmaninho

“A Severa soube amar e como ela eu desejava, por um homem a tocar ao som da voz que cantava”

Nuno de Aguiar

Cantigas dessas havia perdidas no meu caminho, cantigas de cotovia não levam pardais ao ninho

Ana Rosmaninho

“Pardais destes nas sementes comem mas não nas colheitas, não quero pardais doentes no meu ninho não te deitas”

Nuno de Aguiar

“Ai se me deitasse nas penas no teu ninho cotovia, com tanta falta de penas nem sequer adormecia”

Ana Rosmaninho

“Adormecias de certo a até alta madrugada, porque tu meu pardal esperto não eras capaz de nada”

Nuno de Aguiar

“De nada ou talvez, embora pardal vivido, para tomar uma atitude é preciso ter motivo”

Ana Rosmaninho

“Motivo são estas penas, que eu quero ver arrancadas, nas tuas asas morenas, meu pardal das desgarradas”

Nuno de Aguiar

“Assim até vale a pena acabar a desgarrada”

Ana Rosmaninho  

Com o  Vimioso sem penas

Nuno de Aguiar

“E a Severa depenada”