Nou CD de Ricardo Ribeiro

El passat 19 d'Abril Ricardo Ribeiro ha tret nou CD amb un grapat de fados tradicionals acompanyat pels músics Pedro Castro i José Luís Nobre Costa a la guitarra, Jaime Santos JR. a la viola i el Professor Joel Pina a la viola-baixo.

Estic esperant amb candeletes la visita dels meus amics de Lisboa als quals els demanaré que me'l duguin, així a més de la seva esperada companyia gaudiré del fadista actual que més m'agrada, el que aconsegueix amb més facilitat despertar totes les emocions que sóc capaç de sentir.

Cliqueu a la fotografia per escoltar fragments dels seus fados, i ja us garanteixo que no quedareu decebuts.

En aquest vídeo um *fado vadio*: Moreninha de travessa
I més avall, la lletra per poder gaudir d'aquest fado creació de l'admirat Fernando Maurício, amb qui Ricardo Ribeiro va arribar a cantar.

Moreninha da travessa

J.Rosa Januário / Filipe Pinto *fado vadio*
Repertório de Fernando Maurício

Moreninha da travessa
Que atravessa a minha rua
Apenas por culpa sua
Penas minh'alma atravessa

Onde vai assim depressa / Porque atravessa a correr
Fugindo a quem a quer ver / Onde vai com tanta pressa

Por mais que diga e lhe peça / Que essa pressa diminua
Apressada continua / E o que eu digo não lhe interessa

Qualquer dia ainda tropeça / Nessa pressa de fugir
Tropeça e pode caír / Veja lá, não caia nessa

Mas se caír, lhe aconteça / P'ra se livrar de embaraços
Veja se cai nos maus braços / Moreninha da travessa
Veja se cai nos meus braços / Veja lá se cai depressa

(lletra extreta del blog fadosdofado)

Carlos Ramos

Parlàvem fa poc amb l'amic Antón, editor, entre d'altres, del blog Guitarras de Lisboa, sobre la influència que tenia el fado en la vida quotidiana temps enrrera, i que ara, degut a un grapat de factors això havia canviat, havia anat a menys. Potser si, potser no, tampoc no ens correspon des d'aqui fer cap analisi del fet, només deixaré anar la idea que l'anomenada globalització ens ha portat coses bones i també coses no tan bones. El fado avui, jo diria que te empenta, i naturalment solatge. Hi há qui en fa disgressions, barreges, "misturas" i això pot agradar molta gent. Aquest fet per se ja dóna una idea de la força que el fado té. També és veritat que el fado sempre tindrà, i això és bo, algú que el defensi com el que és, que defensi la seva essència. D'aquests algú s'en diu despectivament puristes. Nosaltres des d'aquest cantinho saludem aquests puristes i els encoratgem a seguir-ho sent. Ah, i també a recuperar aquell esperit fadista que hi havia fa uns anys.

Carlos Ramos va popularitzar aquest fado musicat tot cantant i tocant la guitarra a l'hora. Avui aquest fadinho continua viu i ben viu i es canta sovint a les cases de fado, demostrant així que de trist, el Fado no en té res i lluny d'això ens recorda que:

hi ha pel sofriment, un bon remei, cantant, ningú es recorda del mal, no costa res, intentin fer com jo, una guitarra afinada, una veu ben timbrada, i tot oblidat!

Canto o fado

João Nobre
Repertório de Carlos Ramos

Há, para o sofrimento, um bom remédio afinal
É cantar, e no momento, ninguém se lembra do mal

Não custa mesmo nada, tentem fazer como eu
Uma guitarra afinada, uma voz bem timbrada e tudo esqueceu


Quando a tristeza me invade... canto o fado
Se me atormenta saudade... canto o fado
Haja ciúme á vontade... canto o fado
Por uma esperança perdida
Não passo na vida por um mau bocado
Se acaso a sorte o esqueceu
É fazer como eu, deixo andar... canto o fado

Não é que não me interesse, por quem á dôr não resiste
Mas há gente que parece, que gosta até de andar triste

Tem sempre um ar fatal, a que ninguém o obriga
Mas nesta vida, afinal, vendo bem, nada vale mais do que uma cantiga.

(letra tirada do blog fadosdofado)

Maria da Lourdes

Tenia de Maria de Lourdes Sampaio una gravació: Boa noite solidão i ben bé no sé d'on la vaig treure. Fa poc, gràcies a la nostra amiga i gran divulgadora del Fado, Cláudia Tulimoschi vaig escoltar aquest tema cantat amb música de José António Sabrosa que em va captivar. No podia deixar de portar-la a aquest cantinho i compartir-la amb tots aquells que el segueixen.
Poema de José Luis Gordo "Na asa dessa gaivota"

Trago meu peito cansado
A boca sabe-me a fado
Meus lábios sabem-me a fumo
Perdi o norte da vida
Sou gaivota sem guarida
Sou gaivota sem ter rumo.

E na minha madrugada
Não há sol nem alvorada
Que me dê felicidade
Não há calor que aqueça
Nem inverno que arrefeça
A dor da minha saudade.

Se no Cais da minha vida
Uma gaivota perdida
Pousa-se só por pousar
Na asa dessa gaivota
Eu escrevia a minha rota
Deixando-a ir para o mar.

La llèngua portuguesa

Aquests dies llegint, o millor dit rellegint -la meva memòria és fugissera- el llibre de la Teresa Pàmies "Nadal a Porto" he tingut l'ocasió de recrear-me en les paraules que escrigué Gaziel sobre la llengua portuguesa.

Deia en Gaziel en el seu llibre de viatges dedicat a la "Península inacabada" : "Llegit, el portuguès, ens sembla una llèngua que no val la pena estudiar, com si no fos res més que una mena de castellà vell, un semigallec, amb unes quantes paraules, poques, exclusives i pròpies. Per això els espanyols es creuen de bona fe, que el portuguès qualsevol l'entén".

La Pàmies ens recorda, també les paraules d'en Josep Pla quant parlant de Portugal deia: "... el portuguès és una lléngua vellutada, ombrejada, amb vegetacions de molsa tardoral, tan agradable al tacte. Les seves vocals tenen tota la gamma musical, però no pas la gamma dels instruments, sinó la gamma gutural i humana, que, sovint, és prodigiosa".

Tal vegada és per això que me n'he enamorat d'aquesta lléngua que amb la finor de les seves "esses", "zetas", les seves expressions respectuoses i la seva calidesa, endolceixen la parla. Diria que és una lléngua per la poesia... encara que no només.

I és per això que, modestament, fem els possibles per aprendre-la un poquet.

Clube de Fado

En el darrer viatge a Lisboa el passat Desembre, vam passar pel Clube de Fado. Era dimarts i el local era vuit, apenes dues parelles en una taula, i amb poques ganes de escoltar fado, una senyora sola amb una copa de vi, i, si mal no recordo en una altra taula una altra parella callada, potser enfadada.
Hi vaig anar per escoltar la Cristina Nóbrega, li ho havia dit per mail que hi aniria. Aquella nit, però, la Cristina Nóbrega no hi era.
Vaig preguntar al cambrer si es cantaria Fado i em va contestar que no ho creia "há pouca gente" em va dir.
L'amo de la casa, en Mário Pacheco va decidir finalment fer un "passe" i acompanyat a la viola pel Carlos Manuel i al contrabaix pel Rodrigo Serrão, van acompayar les fadistes Carla Pires i Cristina Madeiros, de les quals lamento no tenir encara cap gravació.

Cristina Madeiros

Carla Pires

Així doncs, escoltarem la Cristina Nóbrega amb un poema de Pedro Homen de Mello amb música de *fado Marcha José Marqués de Amaral*

FRIA CLARIDADE

No meio da claridade,
Daquele tão triste dia,
Grande, grande era a cidade,
E ninguém me conhecia! Então passaram por mim
Dois olhos lindos, depois,
Julguei sonhar, vendo enfim,
Dois olhos, como há só dois?
Em todos os meus sentidos,

Tive presságios de Deus.

E aqueles olhos tão lindos
Afastaram-se dos meus!
Acordei, a claridade
Fez-se maior e mais fria.
Grande, grande era a cidade,
E ninguém me conhecia!

António dos Santos

La música D'António dos Santos ens recorda més les balades que el Fado, però no em resisteixo a dur-lo aqui per gaudir de la seva manera d'interpretar, senzilla, sense pretensions i amb aquest plus que dóna aquesta càrrega sentimental que hi posava quan cantava.
Tampoc no vam resistir la tentació de comprar l'únic CD que vam trobar a Lisboa d'aquest cantor de balades.
Potser la més escoltada és Partir é morrer um pouco o tal vegada Minha alma de amor sedenta, però a mi m'agrada aquesta Nostalgia de Alfama, poema de una extraodinària bellesa que ens descriu aquest barri senzill i alhora magnificent, com les pròpies balades del cantor.
Poema de António Veloso Reis Camelo i música d'António dos Santos.

Nostalgia de Alfama

 Eu não sei que tem Alfama
P'ra que dela me prendesse
Não a sente quem a difama
Com famas que não merece
Nos seus becos e vielas
Onde o sol põe tanta graça
Há flores e há donzelas
Não há apenas desgraça
Tanto as casas se entrelaçam
P'ra caberem dentro delas
Que os namorados se abraçam
De janela p'ra janela
Quando acesas permanecem
E já tudo adormeceu
Há janelas que parecem
Dependuradas do céu.