Fado - Fado

Hi ha músiques en el Fado que esdevenen tradicionals. Són els fados que "tenen nom" més enllà del títol del poema.
A partir d'un poema que té la seva música, en sorgeixen d'altres que es canten amb aquesta mateixa música, o més ben dit, amb el mateix suport musical.
Aquest és un cas interessant i permet al/la fadista que pretén cantar qualsevol poema, acostar-se als guitarristes i dir-los, per exemple: -Fado Acácio em mim. I llavors les guitarres interpreten el suport musical que necessita el fadista per cantar el poema... Només cal que la mètrica del poema s'avingui amb aquell suport musical.

Un amic meu fadista, em va dir un dia: -Podem-se encontrar um guitarrista, um viola, um guitarra baixo e um cantor ou cantadeira que não se tinham conhecido até esse dia e pode acontecer uma noitada fadista muito engraçada...

Avui amb el mateix suport musical creat pel guitarrista Acácio Gomes dos Santos, sentirem quatre poemes cadascun amb el seu estil, lògicament.
Quan escoltem aquesta melodia, sabrem que es tracta d'un Fado Acácio.

De Rodrigo Costa Félix, Jardim abandonado

Jardim abandonado
João Fezas Vital / Acácio Gomes *fado acácio*

Um dia será assim
Deixarás este jardim
De encontro á noite fechada;
Procurarás outro mundo
Mais distante mais profundo
Onde encontres madrugada

E no longe que não sei
O tudo que em ti sonhei / Será só recordação
E eu ficarei sozinho
Percorrendo o meu caminho / No jardim da solidão

Nunca mais verei o dia
Onde era tudo alegria / Onde era só primavera
No jardim abandonado
Vejo uma sombra a meu lado / A sonhar à tua espera
***********************************************************************************
De Sandra Correia, Venho a falar dos meus medos


Venho falar dos meus medos
António Laranjeira / Acácio Gomes *fado acácio*

Senhora, eu tenho fé
De encontrar a minha luz
Nesta imensa escuridão;
Venho falar dos meus medos
São vossos os meus segredos
Que eu partilho em confissão

Senhora, há tanto tempo / Que me assaltam tantas dúvidas
Não posso viver assim
Um turbilhão de incertezas / Parecem velas acesas
A queimar dentro de mim

Será senhora, o destino
Que me estava reservado / Desde o meu primeiro dia
Que faço ao meu coração
Sofrendo de solidão / Na dôr que não me alivia
**********************************************************************************

Del meu amic Américo dos Santos, Adeus a um amigo

*******************************************************************************

De Jenyfer Rainho, Meu amor não vale a pena

Meu amor, não vale a pena

Nelo / Acácio Gomes *fado acácio*

Meu amor, não vale a pena
Teres dó do meu coração
E sentires falsa ternura;
Quando a sorte nos condena
Ao amor na solidão
Atraiçoá-lo é loucura

Solidão é toda a gente
É cada olhar, cada rosto / Que mora onde a gente mora
Viver a vida de frente
Achar prazer no desgosto / Chorar ao pé de quem chora

É cada pobre que pede
É guitarra abandonada / Á espera de melodias
É cada boca com sede
É tudo dentro do nada / Que preenche os nossos dias

Não te ter e sempre ter-te
Julgar que ainda te tenho / Sabendo que te perdi
É ganhar-te no perder-te
Ter perdido o que não tenho / Ter-te sem esperar por ti

Lletres extretes del blog fadosdofado

(Efectuades les oportunes rectificacions a indicació del bon amic Fernando Batista de Porto. Obrigado)

Carlos Barra

Um fadista en Carlos Barra que vaig conéixer gràcies al meu amic Américo de Vila Nova de Cerveira, lloc on un dia o altre he d'anar per tal de coneixe'l personalment.
Sé que a l'Américo li agrada molt aquest fadista ja traspassat per la forma de dir els versos de manera tal que és molt fàcil de seguir ja que s'enten tot es ben cert perquè vaig aconseguir fer la transcripció de la lletra, digue-ne amb poques errades.

Li dedico molt especialment a l'Américo aquesta entrada d'avui, amb tota l'estima que hem anat forjant en tot aquest temps de relació a traves de la xarxa.

Una abraçada des de Barcelona, amic

Não voltes

ll.- Moita Girão
m.- *Pedro Rodrigues sextilhas*

Porque andas a seguir
Novamente a caminhar
Na poeira dos meus passos
Não ves que eu ando a fugir
A fugir de te encontrar
Novamente nos meus braços.

Desde o dia em que abalaste
O jardím do nosso amor
A saudade não se mede
As rosas murcham na aste
Os cravos perdem a cor
E os lirios morrem á sede.

E o inverno se avizinha
Eu já não sou como era
Cai tanta neve em meu peito
Não pode ser andorinha
Que volta na primavera
Ao ninho que deixou feito.

Sabes que não sei mentir
Se hoje só te posso dar
Um coração em pedaços
Não vês que eu ando a fugir
A fugir de te encontrar
Novamente nos meus braços.

Més enllà d'aquesta entrada d'avui, voldria agrair a tots i totes, les 10.000 visites que aquest blog ha assolit fins ara.
Va començar com una juguesca, potser per intentar que a les meves companyes de clase de portuguès la Veerle, la Natacha, la Toni, l'Evelyn i a la meva estimadíssima professora Rita els agradés un poc aquesta meravella que és el Fado. I d'això no en dessisteixo....
Moltes gràcies a tots. Muito obrigado.

Névoa à Casa Portuguesa

El passat divendres 18 de Setembre la cantant Névoa va participar en els actes festius del tercer aniversari de A casa portuguesa oferint un tast del que és el seu proper treball, un homenatge a Amália Rodrigues per commemorar els deu anys del seu traspàs.

Névoa ens acosta als temas clàssics d'Amália des d'una vessant jazzística, i tan com es podria dir que versiona els fados clàssics, un servidor prefereix veure-ho com un acostament del jazz al fado amb un resultat francament interessant i agradable.

El sò tan personal de la Névoa, el seu respecte pel que és el Fado i la figura de l'Amála Rodrigues i també el fet que està atrapada per la "saudade" i la dolça melangia d'aquesta música tan propera i alhora tan llunyana configuren, crec, un bon treball que esperem veure complet el proper dia 31 d'Octubre a L'Auditori de Barcelona.

Olga Cerpa

Nascuda a l'illa de Gran Canària, Olga Cerpa des de ben petita està en contacte amb la música popular de les Illes Canàries, i així al 1986 entra a formar part del grup folclòric Mestisay. No obstant la seva pertinença al grup Mestisay, l'Olga Cerpa s'ha acostat a la música, també popular, de boleros i coples i també del fado. És a dir canta boleros i coples "vestides de fado". Já l'amic Vítor Duarte en el seu extraodinari blog ens va parlar de l'Olga Cerpa, i podem veure-hi el video del tema Pequeno Fado, cançó "vestida" de fado del seu darrer treball "Pequeno fado y otras canciones de amor". Està bé que altres géneres musicals s'acostin al fado. Escoltem d'aquest darrer treball "Si te contara" del compositor i lletrista cubà Fèlix Rèina.

 

 Si tu supieras mi sufrimiento, 

si te contara la inmensa amargura 

que llevo por dentro. 

La triste Historia que noche tras noche 

de dolor y pena llega a mi alma, 

viene a mi memoria como una condena. 

 Si lo supieras, te importaria, 

si te dijera que en mí ya no queda ni luz ni alegria. 

Que tu recuerdo es el daño más grande 

que me hago yo misma por seguir soñando 

con que tú regreses arrepentido.

Guitarra portuguesa - Bernardo Couto 

Guitarra i Requinto - Pancho Delgado 

Conrabaix - Marco Valero

Referèndum per la independència

S'ha escrit molt sobre l'acte del diumenge 14 de Setembre a Arenys de Munt. Amb tot, si es tracta de posar-li nom, jo m'inclino a anomenar-lo "referèndum" já què el diccionari defineix aquesta paraula com: "...per referir, per informar, procediment democràtic que permet als ciutadans de manifestar personalment la seva opinió sobre mesures constitucionals o legislatives"
I això és el que va succeir el dia 14 de Setembre a Arenys de Munt. La Societat Civil, bandejant els partits polítics, va muntar una consulta amb aquesta pregunta: "Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?
Si m'ho preguntesin a mi, la contesta seria Sí.
A Arenys de Munt van anar a votar un 41% del cens electoral, amb un resultat del 96% a favor del Sí.
Aquesta consulta s'estendrà a un bon nombre de municipis catalans que com Arenys de Munt senten la necessitat de Ser una nació amb Estat. I s'ha arribat a aquesta situació perquè a la resta d'Espanya, està mal vist ser català o més ben dit, de setir-se'n, i això arriba un moment que cansa, Sí, és cansat sentir-se català i haver de defensar-te sempre dels atacs, dels comentaris capciosos , fins i tot dels insults que a tothora i desde mitjans de "comunicació" estan a l'ordre del dia.
Crec que hauria de ser la a la resta d'Espanya que es fes un referèndum amb la pregunta: " ¿Está de acuerdo que las Comunidades Autónomas de Catalunya, Euskadi Y Galiza, tengas su propia personalidad, su propia lengua y esten integradas en una Federación de pueblos dentro del Estado Español y que sus lenguas sean materia educativa para todos los españoles? "
A mi m'agradaria que es fes aquesta pregunta.

Arenys de Munt, va ser una festa democràtica, malgrat els intents de seixanta o setanta ultra-dretans de falange española de boicotejar-lo al crit de España una, grande y libre (sic). Talment com durant els quaranta anys de dictadura franquista.

Nosaltres i vam participar d'aquesta festa i molt resumidament ho podeu veure en aquest video.

L'estil

Cada fadista té, com és natural, la seva pròpia manera de cantar, la seva personalitat, el seu tarannà, i això a l'hora de cantar li confegeig el que diem l'estil, el seu estil.
Avui podem comprovar això amb quatre fadistes, crec que ben diferents: António Zambujo, Kátia Guerreiro, Amália Rodrigues i Ángelo Freire.
Noteu també l'estil dels músics.

Guitarra triste

Letra e música de: Alvaro Duarte Simões
Repertório de Fernando Farinha
Ninguém consegue por muito forte que seja
Alcançar o que deseja
Seja qual fôr a ambição
Se não tiver dando forma ao seu valor
Uma promessa de amor
Que alimente uma ilusão

Uma mulher, é como uma guitarra
Não é qualquer que a abraça e faz vibrar
Mas quem souber o modo como a agarra
Prende-lhe a alma nas mãos que a sabem tocar;
Por tal razão se engana fácilmente
Um coração que queria ser feliz
Guitarra triste que busca um confidente
Nas mãos de quem não sente o pranto que ela diz
Não há ninguém que não peça á própria vida
A felicidade merecida
Por quem um dia nasceu
E de tal forma a vida sabe mentir
Que a gente chega a sentir
O bem que ela não nos deu






Kátia Guerreiro



António Zambujo



Amália Rodrigues