Eduard Iniesta

L'Eduard Iniesta és un d'aquells noms que sonen per casa nostra com si hi haguessin estat sempre, com formant part de tot allò que ens envolta.
Ens hem acostumat a sentir-ne el nom i veure'n el rostre en molts actes i concerts, com a solista, acompanyant algú, o formant part d'un grup. Compositor, arreglista, productor artístic, fent incursions en el món del teatre i formant part de l'orquestra del Liceu com a mandolinista, el seu currículum és d'allò més extens.
Millor que les meves paraules serà una visita al seu lloc web. No deixeu de fer-ho

Destaquem aqui la seva feina com a productor i solista a la guitarra portuguesa dels discs de la Névoa: Fados i Fades, Mar de Fado i Fado Distraido.

És en aquest darrer que grava un tema dedicat a Carlos Paredes.
"A un mestre i a una época" és la dedicatòria que hi figura.
Curiosament el títol d'aquest homenatge és Anos Verdes , permutant els mots del Verdes Anos original.

Nuno de Aguiar

Un fadista de grapa, d'aquells que no et deixen pas indiferent.
El vaig conéixer personalment fa més de dos anys a la casa de fados A Nini na rua Manuel de Melo. Ja l'havia sentit , clar, però sentir-lo i veure'l a l'hora va ser una d'aquelles coses que no oblides. Poc a poc s'ha anat convertint per a mi en una referència fadista. En el blog de l'amic Vítor Marceneiro podeu llegir-ne una resenya biogràfica.

A algú li he sentit dir que en Nuno de Aguiar és el fadista que explica més bé i entenedorament els poemes que cada Fado té. Són més de quaranta-set anys trepitjant cases de fados, vivint el Fado des dòn s'ha de viure i sentir. Hi estic d'acord
Modestament vull des d'aqui retre-li un homenatge i dir-li gràcies per mostrar-nos el Fado tal com raja! Bem Hajas Nuno!Hi ha molts fados d'en Nuno que m'agraden -per no dir tots- i avui en sentirem un del qual no en sé el nom de l'autor de la lletra, i pel que fa a la música i segons l'editora del blog fadocravo que tant m'ajuda, es tracta d'un Fado Rosa del fadista António Rosa.
Agrairé, doncs qualsevol aclariment i/o informació que els amics que seguiu el bloc pugueu fer.

El títol d'aquest Fado: Seis letras são o teu nome

As seis letras que eu plantei
Num sorriso à beira d’àgua
São agora a dor que eu dei
Aos seis caminhos da mágoa

Uma letra foi sorriso
Outra letra deu a mão
Outra despiu o teu corpo
E encheu de fogo o meu chão

A quarta num quarto frio
Tinha o teu calor ao fundo
Murmurando ao meu ouvido
Todas as fontes do Mundo

Seguisse a hora mais terna
No penúltimo sentido
E quando findei as letras
Eu vi que tinha vivido.

Agraeixo l'ajuda de l'amic Américo per la transcripció de la lletra

Fado Maior

No Largo do Peneireiro, em Alfama, um lugar lindo que já nunca vou esquecer: Fado Maior.

Era la darrera nit a Lisboa i si les cinc anteriors havien estat unes magnífiques nits de Fado i bona companyia, aquesta va ser la cirera del pastís. Era dimarts i no hi havia molt de moviment i a Fado Maior els assistents es van reduir al Paulo, la Isabel, Tó Moliças, Fernando Veloso, Nuno de Aguiar, i jo mateix. L'elenc de la casa: Julieta Estrela, Bruno Igrejas, els músics Paulo Silva i Augusto Soares i el Dr. Castro.
Va ser una nit de "Fado de proximitat" em feie l'efecte que tot el que succeia estava dirigit a mi. Tant quan cantaven com quan m'intentaven explicar coses sobre fado, com quan entre els entesos dirimien qualsevol qüestió, tot em semblava que era fet per a mi. No ho dic per immodèstia, ho dic perquè em sentia bé, còmode. Jo, l'únic estranger entre portuguesos i em feien sentir com a casa...
Hi tornarem a Fado Maior. Tinc una bona excusa: He de comprar un altre disc a la Julieta Estrela. El que vaig comprar-li aquella nit el vaig perdre a l'aeroport. Per això i perque un sempre vol tornar a casa, não é?

Sentim la Julieta Estrela en un fado musicat:




Ser Fadista

César d'Oliveira / João Nobre


Fado... meu vagabundo de rua
Não sei que vida é a tua que andas armado em senhor
Fado... tu gostas é de algazarra
Dum xaile, duma guitarra, das patuscadas do amor

Ser fadista... ser um fadista de raça
É enfrentar a ameaça, é uma graça que Deus nos deu
Ser fadista... é o destino que chora
Nascido na mesma hora em que o fadista nasceu
Ser fadista... é dar a mão á saudade
Que anda a chorar p'la cidade, é ser pobre com altivez
Ser fadista... é destino que se perdoa
Oração á fé de Lisboa, ser fadista é ser português

Fado... há uma voz que te chama
P'rás vielas de má fama onde o fado já morou
Fado... paras á porta da vida
Onde uma mulher perdida p'ra não chorar, te cantou.

la lletra com sempre del bloc de José Fernandes Castro

40

Qui és que no compraria un CD amb aquesta selecció, si el veiés a la botiga?

Tasca do Chico

Na rua Diário de Notícias, 39 al cor de Bairro Alto. Dilluns a dos quarts de deu. Segundas ás nove e meia.

Un lloc acollidor, petit i que atrau força gent. S'omple ben aviat per escoltar fado del que anomenen Vadio.
El diccionari ens tradueix el mot Vadio com a adjectiu masculí de gandul, dropo, gallof, esquenadret, truà... No sembla que calgui anar a cercar la definició del adjectius esmentats. Vadio, en la traducció, ens remet a qui defuig la feina, al rodamón que no fa gaire res.... Potser el mot va néixer per definir els qui quan no feien res, mataven el temps cantant. Sense més pretensions. De tota manera en el lloc destinat a comentaris podeu dir-hi la vostre.
La nit del 8 de desembre, hi vaig anar fent cas a la proposta de la meva amiga Ofélia. Hi vaig arribar a l'hoa exacte: a dos de deu, i allò estava com un ou, Vaig sentir els primers fados al carrer estant, i en el primer descans vaig aconseguir atravessar la sala i arribar fins el taulell, on assaborint un bon vi vaig fer conversa amb un xicot, en Carlos i per demostrar que el món no és pas tan gran em diu que és de Vila Nova de Cerveira com el meu amic Américo!
Per fi en una taula, encara que amagada de l'espai on canten, conec en Vicente, un moçambiquès que treballa a l'hotel Ritz a Barcelona! I dues noies de Palència, la Ana Lucia i la Mirella. Definitivament el món és petit...
El mestre de cerimònies da Tasca do Chico és en João Carlos, que ambé és fadista i és a qui sentirem avui. També va cantar la Ana Guerra de qui ja vam parlar, i el fadista-guitarrista José manuel Castro. Lamento no conéixer el nom dels altres fadistes que vaig escoltar aquella nit, però el que si que puc dir és que aquestes veus, anònimes per tanta gent, van fer que el fado surgís...

Canta en João Carlos, amb letra de António Vilar da Costa i música de l'immens Jorge Fernando: Trigueirinha
(la lletra extreta del blog fadosdofado del meu amic i fadista José Fernandes Castro. Obrigado)

Trigueirinha
António Vilar da Costa / Jorge Fernando
Repertório de Jorge Fernando

Trigueirinha de olhos verdes / Vê lá se perdes, teu ar trocista
Com tua graça travessa / Perde a cabeça, qualquer fadista

Se és cantadeira de brio
Vem cantar ao desafio, mas toma tino
Não dês um passo mal dado
Porque o teu xaile traçado já traçou o meu destino

Bate o fado trigueirinha
Dá-me agora a tua mão
Trigueirinha acerta o passo
No bater do coração

Atira-me uma cantiga de amor / Que diga coisas do fado
Uma cigana que amava / Como eu gostava, de ser amado

Ao trinar duma guitarra
Se desfez aquela amarra que nos prendeu
Que triste fado afinal
Tu é que fizeste o mal e quem o paga sou eu

Chegou a hora de dizer

http://lisboanoguiness.blogs.sapo.pt/151990.html