Fado Maior

No Largo do Peneireiro, em Alfama, um lugar lindo que já nunca vou esquecer: Fado Maior.

Era la darrera nit a Lisboa i si les cinc anteriors havien estat unes magnífiques nits de Fado i bona companyia, aquesta va ser la cirera del pastís. Era dimarts i no hi havia molt de moviment i a Fado Maior els assistents es van reduir al Paulo, la Isabel, Tó Moliças, Fernando Veloso, Nuno de Aguiar, i jo mateix. L'elenc de la casa: Julieta Estrela, Bruno Igrejas, els músics Paulo Silva i Augusto Soares i el Dr. Castro.
Va ser una nit de "Fado de proximitat" em feie l'efecte que tot el que succeia estava dirigit a mi. Tant quan cantaven com quan m'intentaven explicar coses sobre fado, com quan entre els entesos dirimien qualsevol qüestió, tot em semblava que era fet per a mi. No ho dic per immodèstia, ho dic perquè em sentia bé, còmode. Jo, l'únic estranger entre portuguesos i em feien sentir com a casa...
Hi tornarem a Fado Maior. Tinc una bona excusa: He de comprar un altre disc a la Julieta Estrela. El que vaig comprar-li aquella nit el vaig perdre a l'aeroport. Per això i perque un sempre vol tornar a casa, não é?

Sentim la Julieta Estrela en un fado musicat:




Ser Fadista

César d'Oliveira / João Nobre


Fado... meu vagabundo de rua
Não sei que vida é a tua que andas armado em senhor
Fado... tu gostas é de algazarra
Dum xaile, duma guitarra, das patuscadas do amor

Ser fadista... ser um fadista de raça
É enfrentar a ameaça, é uma graça que Deus nos deu
Ser fadista... é o destino que chora
Nascido na mesma hora em que o fadista nasceu
Ser fadista... é dar a mão á saudade
Que anda a chorar p'la cidade, é ser pobre com altivez
Ser fadista... é destino que se perdoa
Oração á fé de Lisboa, ser fadista é ser português

Fado... há uma voz que te chama
P'rás vielas de má fama onde o fado já morou
Fado... paras á porta da vida
Onde uma mulher perdida p'ra não chorar, te cantou.

la lletra com sempre del bloc de José Fernandes Castro

40

Qui és que no compraria un CD amb aquesta selecció, si el veiés a la botiga?

Tasca do Chico

Na rua Diário de Notícias, 39 al cor de Bairro Alto. Dilluns a dos quarts de deu. Segundas ás nove e meia.

Un lloc acollidor, petit i que atrau força gent. S'omple ben aviat per escoltar fado del que anomenen Vadio.
El diccionari ens tradueix el mot Vadio com a adjectiu masculí de gandul, dropo, gallof, esquenadret, truà... No sembla que calgui anar a cercar la definició del adjectius esmentats. Vadio, en la traducció, ens remet a qui defuig la feina, al rodamón que no fa gaire res.... Potser el mot va néixer per definir els qui quan no feien res, mataven el temps cantant. Sense més pretensions. De tota manera en el lloc destinat a comentaris podeu dir-hi la vostre.
La nit del 8 de desembre, hi vaig anar fent cas a la proposta de la meva amiga Ofélia. Hi vaig arribar a l'hoa exacte: a dos de deu, i allò estava com un ou, Vaig sentir els primers fados al carrer estant, i en el primer descans vaig aconseguir atravessar la sala i arribar fins el taulell, on assaborint un bon vi vaig fer conversa amb un xicot, en Carlos i per demostrar que el món no és pas tan gran em diu que és de Vila Nova de Cerveira com el meu amic Américo!
Per fi en una taula, encara que amagada de l'espai on canten, conec en Vicente, un moçambiquès que treballa a l'hotel Ritz a Barcelona! I dues noies de Palència, la Ana Lucia i la Mirella. Definitivament el món és petit...
El mestre de cerimònies da Tasca do Chico és en João Carlos, que ambé és fadista i és a qui sentirem avui. També va cantar la Ana Guerra de qui ja vam parlar, i el fadista-guitarrista José manuel Castro. Lamento no conéixer el nom dels altres fadistes que vaig escoltar aquella nit, però el que si que puc dir és que aquestes veus, anònimes per tanta gent, van fer que el fado surgís...

Canta en João Carlos, amb letra de António Vilar da Costa i música de l'immens Jorge Fernando: Trigueirinha
(la lletra extreta del blog fadosdofado del meu amic i fadista José Fernandes Castro. Obrigado)

Trigueirinha
António Vilar da Costa / Jorge Fernando
Repertório de Jorge Fernando

Trigueirinha de olhos verdes / Vê lá se perdes, teu ar trocista
Com tua graça travessa / Perde a cabeça, qualquer fadista

Se és cantadeira de brio
Vem cantar ao desafio, mas toma tino
Não dês um passo mal dado
Porque o teu xaile traçado já traçou o meu destino

Bate o fado trigueirinha
Dá-me agora a tua mão
Trigueirinha acerta o passo
No bater do coração

Atira-me uma cantiga de amor / Que diga coisas do fado
Uma cigana que amava / Como eu gostava, de ser amado

Ao trinar duma guitarra
Se desfez aquela amarra que nos prendeu
Que triste fado afinal
Tu é que fizeste o mal e quem o paga sou eu

Chegou a hora de dizer

http://lisboanoguiness.blogs.sapo.pt/151990.html

Portas Largas

El diumenge dia 7, a Lisboa seguia plovent..Abans de sortir de la casa de la mare d'en Paulo, on m'estava, vaig fer-ne unes fotografias. L'encant de les cases antigues de Lisboa, és el mateix encant de la pròpia Lisboa.
Caminant fins el Terreiro do Paço, al llarg de la Avenida 24 de Julho es corria la "Maratona", i com no! hi corrien uns catalans de Tarragona que feien força soroll, malgrat la pluja.

Em venia de gust travessar O Tejo, així que vaig agafar una barca que el creua fins a la localitat de Barreiro.

Només anar i tornar, pel plaer de sentir-me sobre aquest majestuós riu.




Plou amb força contra els vidres de la barca. Em prenc un cafè mentre penso en la meva agenda d'avui. He de trobar-me amb en Paulo i la Isabel per anar a dinar. Avui han anat a veure la seva mare a la residència. Després suposo que anirem a pasejar. Al vespre anirem a Portas Largas un local de fado vadio que hi ha al Bairro Alto. Hi anem a proposta del seu afilhat en Tiago Moura i la seva nòvia.
O Rei dos Frangos, el lloc on dinem, està ben ple. I per confirmar que els catalans sempre estem atot arreu, ens trobem els de la Maratona...

A la tarda tornem a passar a l'altre costat do Tejo.
Mas agora vamos de carro. Visita a Alcochete e sua casa-museu dos toiros e um passeio a tardinha pela margem do rio. Ainda não tinha passado pelo pone Vasco da Gama e foi por ele que voltamos para Lisboa. Tinhamos combinado com o afilhado do Paulo, o Tiago Moura para ouvir fado em Portas Largas, um lugar no Bairro Alto na rua da Atalaia frente da Tr. da Queimada.
Lá ouviríamos a Conceição Ribeiro, fadista e amiga do Tiago.
Então hoje vamos a ouví-la num fado com letra de Mário Rainho e música de José Gomes: Recusa

Isabel a ensinar-me o Mundo dos Forcados...

Não me esqueci que a intenção deste bloc é a divulgação do Fado, então vamos deixar de fazer turismo e vamos ouvir Concenção Ribeiro num fado musicado. Recusa com letra de Mário Rainho e música de José Gomes. Ela cantava em Portas Largas no Bairro Alto num lugar cheio de gente, mas nós tinhamos a reservação do melhor lugar graças a Tiago e a sua namorada. Obrigado.

Recusa

Mário Raínho / José Magala *fado magala*

Se ser fadisa é ser lua
É perder o sol de vista
Ser estátua que se insinua
Então eu não sou fadista

Se ser fadista é ser triste
É ser lágrima prevista
Se por mágoa o fado existe
Então eu não sou fadista

Se ser fadista é no fundoUma palavra trocista
Roçando as bocas do mundoEntão eu não sou fadista


Mas se é partir á conquista
De tanto verso ignorado
Então eu não sou fadista
Eu sou mesmo o próprio fado.

Una altra "petita" obra d'art

El meu amic Américo, no para de sorprendre'm amb aquests videos que fa. Per molts motius. Pels temes que escull, per la composició i transició de les fotografies, amb un resultat final on es pot apreciar la seva sensibilitat. En aquest cas, a més, és un vídeo alegre, que trenca el tòpic contra el que sempre hem de lluitar els amants del Fado, el tópic de la "tristesa". Aquest és un fadinho alegre, amb una lletra ocurrent de la enyorada Amália i que crec que es adïent per un dia com avui en el que ens disposem a celebrar -malgrat la bogeria que s'ha instal·lat en aquest món-
l'entrada d'un nou any. Un més...

porto romaní / porto raves boscans / fa olor de llesamí / tota la resta que porto
porto medicines pel cor /fetes amb herbatges / que collí de terra
sóc filha de les herbes / amb elles em vaig criar /
menjant agrelles / totes les que trobava/
darrera les formigues / hores hi passava/
sóc filha de les herbes / i poca cosa més sé/
Rosa esfulhada / qui et desfullà / fou la matinada /que va passar per mi
fou la matinada / que passà vanitosa / i deixà esfulhada / la bonica rosa
refrão
Branques de salzes / des de terra florint /amor de veritat / és el meu amor
rosella que crida / en el blat daurat / donzella bonica / reina del prat.
refrão

Gràcies Américo, Obrigado

(la tradució està feta amb tota la bona intenció....)