Lucília do Carmo, és una de les primeres veus que descobreixo al començament de la meva immersió en el Fado. Una veu d'aquelles de les que jo anomeno "amb cos". Una veu sense fisures. Per a mi una Fadista amb majúscules. Podeu llegir-ne alguns trets biogràfics en l'extraodinari blog Lisboanoguinnes. Jo, en fer-ho, i descobrir la sensibilitat d'aquesta Gran Senyora, no puc per menys de posar en dubte aquella dita tant nostrada que diu que "els testos s'assemblen a les olles". Lucília do Carmo, mare del cantant Carlos do Carmo mor el 1999, i jo no no la vaig veure mai cantar...
Del Poeta Linhares Barbosa, música de Jaime Santos: Olhos garotos
Un dia no fa gaire, em va escriure un correu. Havia vist aquest bloc i em deia que havia quedat molt impresionada amb la manera com el feia, i per la quantitat d'informació. Segurament la va sorprendre que algú que no és portuguès pogués interesar-se tant pel Fado...
La vaig respondre immediatament. En el correu em deia que havia debutat a Madrid el 14 de setembre. Caramb, vaig dir-me, m'ha escrit una fadista!
Em va donar el nom del seu lloc a Myspace que recomano que visiteu.
Ahir al blog del meu amic Vítor Duarte, vaig llegir que a la Cristina Nóbrega li han concedit el premi a la Revelació 2008, per la qual cosa li envio una vegada més les meves felicitacions, amb el desig que gaudeixi del Fado, i ens en faci gaudir.
Um beijinho Cristina, e não tenhas dúvidas, na minha próxima viagem a Lisboa vamos nós encontrar no Clube do Fado ou onde seja que estejas a cantar. Até breve.
Del seu treball "Palavras do meu Fado" escoltem Madrugada de Alfama
Madrugada de Alfama
ll.-David Mourão Ferreira
m.- Alain Oulman
Mora num beco de Alfama
E chamam-lhe a madrugada
Mas ela de tão estouvada
Nem sabe como se chama.
Mora numa água-furtada,
Que é mais alta de Alfama
A que o sol primeiro inflama
Quando acorda a madrugada.
Nem mesmo na Madragoa
Ninguém compete com ela,
Que do alto da janela
Tão cedo beija Lisboa.
E a sua colcha amarela
Faz inveja à Madragoa:
Madragoa não perdoa
Que madruguem mais do que ela.
Mora num beco de Alfama
E chamam-lhe a madrugada,
São mastros de luz doirada
Os ferros da sua cama.
E a sua colcha amarela
A brilhar sobre Lisboa
É como estátua de proa
Que anuncia a caravela...
Podríem dir que darrera de cada portuguès hi ha un fadista. Però, clar, això seria segurament una exageració. Però que hi ha innumerables portuguesos/as que en canten fados, diria que já no és ,una exageració.
Aquesta música que diuen és l'anima portuguesa, té aquesta, diguem-ne, particularitat.
L'amic David Castro m'ha enviat un CD d'aquest fadista amic seu, en Leonel Moura, que també com tants d'altres portuguesos s'ha atrevit a cantar primer i gravar després uns quants fados.
No tinc, encara, el plaer de conéixe'l personalment i no obstant sabent de la meva passió per aquesta música me n'ha dedicat un exemplar per la qual cosa li estic molt agraït.
Aquest CD té la particularitat de ser de fado tradicional i amb la majoria de lletres del mateix cantant.
D'aquest CD Na minha voz há Fado, he escollit un tema de G. de Oliveira, amb música de Alcidia R. Gameiro *fado Tradição* que sempre m'ha agradat potser perquè ens mostra la transversalitat del Fado...
Més endavant tornarem a parlar d'ell i el sentirem en un fado de la seva autoria. Promès!
Embuçado
Gabriel de Oliveira / Alcídia Rodrigues *fado tradição* ou *patolas*
Repertório de João Ferreira Rosa
Noutros tempos a fidalguia
Que deu brado nas toiradas;
Frequentava a Mouraria
E em muito palácio havia
Descantes e guitarradas
A história que eu vou contar / Contou-ma, certa velhinha
Uma vez que foi cantar / Ao salão dum titular
Lá p'ro Paço da Raínha
E nesse salão doirado / De ambiente nobre e sério
Para ouvir cantar o fado
Ia sempre um embuçado / Personagem de mistério
Mas certa noite, houve alguém / Que lhe disse, erguendo a fala
Embuçado, nota bem
Que hoje não fique ninguém / Embuçado, nesta sala
Ante a admiração geral / Descobriu-se o embuçado
Era El-Rei de Portugal
Houve beija-mão real / E depois cantou-se o fado
Una abraçada molt forta és el que li enviem a la Adélia Pedrosa per commemorar aquest primers 50 anys dedicats al Fado. La distància que ens separa entre Brasil i Catalunya només es pot mesurar si mirem el mapa, per la resta, estem ben a prop. L'abraçada, la fem extensiva, naturalment, a la Cláudia, la seva filla que a través de la xarxa ens manté sempre informats de tot el que fa la fadista. Moltes felicitats Adélia. No deixeu d'escoltar la fadista en aquest vídeo casolà cantar a capela, el primer fado que va cantar a la ràdio ara fa 50 anys
Quan vaig començar a recopilar fados, des de tots els llocs web que trobava, un dels que més m'agradava era -i és- Oiçá lá ó senhor vinho, de manera que el vaig trobar i "baixar" cantat per diversos fadistes.
Aquesta versió que escoltarem avui és d'un fadista que ara començo a escoltar força gràcies al Spotify -una web força interessant.- António Mello Corrêa.
Un poema d'Alberto Janes, també autor de la música que ens parla de les bondats del vi, i no només de les bondats.
Oiça lá oh senhor vinho, vai responder-me, mas com franqueza Porque é que tira toda a firmeza a quem encontra no seu caminho Lá por beber um copinho a mais, até pessoas pacatas Amigo vinho em desalinho, vossa mercê faz andar de gatas
É mau procedimento e há intenção naquilo que faz Entra-se em desequilíbrio, não há equilíbrio que seja capaz As leis da física falham e é vertical em qualquer lugar Oscila sem se deter e deixa de ser perpendicular
Eu já fui, responde o vinho: a folha solta a gritar ao vento Fui raio de sol sobre o firmamento e trouxe á uva doce carinho Ainda guardo o calor do sol e assim eu até dou vida Aumento o valor seja de quem fôr, na boa conta, peso e medida
E só faço mal a quem me julga, ninguém faz pouco de mim Quem me trata como água, é ofensa!... pago-a!... eu cá sou assim Vossa mercê tem razão, é ingratidão falar mal do vinho E a provar o que digo, vamos meu amigo a mais um copinho.
Aquella nit de febrer, sortíem de Mesa de Frades. Já era tard, però Alfama encara em guardava una sorpresa: O Tejo bar. Encara obert, potser desafiant normatives municipals, ens va oferir una mica més de música, brasilera i també fado amb l'autoanomenat Fadista Vadio Jorge Costa, peculiar personatge de la nit Lisboeta.
Com no podia ser d'altre manera, després de xerrar una mica, em va vendre el seu CD i me'l va dedicar amb molt d'afecte amb un "... com saúde e amor até Taporbana".
Vaig percebre que es referia al lloc on un arriba després d'una llarga travessia d'esforços i penalitats: El Premi, l'assoliment del concepte de felicitat. Potser Taporbana és el concepte antagònic o tal vegada complementari del concepte d'Ítaca, que ens diu que l'important és el camí i no el destí on s'arriba... Potser.
Bem Jorge, então vamos nos encontrar novamente, embora seja no Tejo bar, que é, talvez, parte do Taporbana.... Ah! i depois de te ouvir cantar, os nossos aplausos serão sem barulho... é noite em Alfama!
Coração cala os meus ais, amb lletra de Carlos Conde i música João Maria dos Anjos
Coração cala os meus ais
Bate mais pausadamente
Dá menos pressa ao meu fim;
Não me faças sofrer mais
Com pena de certa gente
Que não tem pena de mim
Não te prendas a ninguém
Sabes lá no teu sentir / Do que este mundo é capaz
Há gente a quem se faz bem
Que ainda se fica a rir / Do bem que a gente lhes faz
A morte é certa, é fatal
E a vida gozada á toa / Nem sempre se contradiz
Fazer bem, não fica mal
Mas olha que a gente boa / É sempre a mais infeliz
Após falar desta sorte
Um pobre pediu-me pão / Eu dei-lho, por caridade
Ás vezes quero ser forte
Mas este meu coração / Nunca me faz a vontade
Maximiliano de Sousa, Max, nascut a Funchal (Madeira) el 1918, sens dubte una veu dolça i amb sentiment.
No només va ser un fadista. Sastre de professió, el cuquet del món de la "farándula" el tenia ben atrapat, i així, primer amb un grup musical que té éxit a Funchal, passa a conquerir les nits de Lisboa convertint-se en un referent de l'espectacle a la rádio, el teatre , la televisió...
Moment important en la seva carrera quan coneix Armandinho i Linhares Barbosa ja qué amb el fado "Não digas mal dela" la seva popularitat augmenta de manera fulgurant.
Un home amb una gran versatilitat com podem veure en alguns vídeospexats a la xarxa.
Alfredo Marceneiro, Max i Artur Ribeiro
Avui el sentirem en un fado amb lletra d'Artur Ribeiro i música del mateix Max,
Carrerons d'Alfama/ carrers de la Lisboa antiga/ no hi ha fado que no digui coses/ del vostre passat/ carrerons d'Alfama besades per la llum de lluna/ qui pogués viure-hi/ per viure al costat del fado......
Vielas de Alfama Horas mortas, noite escura / Uma guitarra a trinar Uma mulher a cantar / O seu fado de amargura
E através da vidraça / Enegrecida e quebrada Aquela voz magoada / Entristece quem lá passa
Vielas d'Alfama, ruas da Lisboa antiga Não há fado que não diga coisas, do vosso passado Vielas d'Alfama beijadas pelo luar Quem me dera lá morar p'ra viver junto do fado A lua, ás vezes desperta / E apanha desprevenidas Duas bocas muito unidas / Numa porta entreaberta
Então, a lua corada / Ciente da sua culpa Como quem pede desculpa / Retira-se envergonhada
He llegit en el blog de l'amic Zé de Viela, que l'estimada fadista Ana Moura està malalta.
Sembla que un problema amb la veu l'ha obligada a suspendre unes actuacions des del mes de gener, problemas que l'han dut a ser intervenida quirúrgicament. A hores d'ara no sé com es troba i quan tornarà a cantar. Des d'aquest "cantinho" on ella té un lloc especial li desitgem que millori aviat, que no podem passar sense ella... això si, que vingui algun cop per aqui per Catalunya, que l'estem esperant.
Um beijinho Ana.
Avui amb música de Jorge Fernando, un poema, un sonet de Luis Vaz de Camões, una elegia o poema trist per definició, que plora allò que s'ha perdut.
Lament....
ENDEIXA
Pois meus olhos não deixam de chorar tristezas que não cansam de cansar-me
pois não abranda o fogo em que abrasar-me
Pôde quem eu jamais pude abrandar.
Não canse o cego amor de me guiar
a parte donde não saiba tornar-me
nem deixe o mundo todo de escutar-me
enquanto me a voz fraca não deixar.
E se em montes, em rios, ou em vales
piedade mora ou dentro mora amor
em feras, aves, plantas, pedras, águas
Ouçam a longa história de meus males
e curem sua dor com minha dor
que grandes mágoas podem curar mágoas.