dilluns, 23 de maig de 2016

Adios muchachos

Un aniversari, i ja en van quatre que vas marxar, calladament com deia aquell poema d'en Martí Pol que et vam posar en el recordatori.


Des d'aquesta aspra solitud et penso
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.

Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles;
el verd proclama vida i esperança.
I jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.


Aquest poema (quina enveja no haver-ne estat l'autor) és aquell sentiment que hom redueix en aquella frase de "ningú se'n va del tot mentre algu el recordi" I és això el que ens passa, i no només els vint-i-tres de maigs, sinó sempre. Però ja saps que som molt aficionats a celebrar les coses cada cop que completem una nova volta al sol. De manera que avui, quatre voltes al sol després, estava pensant el motiu pel qual m'agrada la música...no només el Fado, sinó en general. I recordava aquell tocadiscos que teníem a casa i aquells discos petits de quatre cançons i de generes musicals tan diversos. M'agradava tota la música que s'amagava en tots aquells discos que compraves de segona mà als Encans vells algun dissabte quan cobraves les hores extres de cal Marin on et vas fer un expert en treballar el cuir. Aquelles músiques, que estic cert que m'han fet com ara sóc i que m'han format en els sentiments i en la manera de ser que ara tinc, les duies tu a casa.
Entre tantes músiques, el Tango. Ara mentre escric aquestes lletres per posar-les al blog, estic escoltant en Carlos Gardel. Jo en aquell moment ja fa més de cinquanta anys, no sabia qui era en Gardel. Però si que sabia que m'agradava, em feia sentir. 
Així que avui en comptes d'un fado et deixo amb un tango d'en Gardel, un dels que més escoltava sense saber massa què volien dir aquelles paraules.
Adios muchachos és un tango que va escriure César Vedani al 1928, quan tu tenies pocs anys, i jo l'escoltava també quan tenia també pocs anys. I encara l'escolto i la taral.lejo de tan en quan. Avui la deixo aqui al blog perque la sentim una vegada més.

Adios Muchachos.



1 comentari:

magí Coy ha dit...

Un peto al Iaio, si a tu et ve la musica d'ell, a mi en bona part tambe!
Es graciós, crec que és una metafora de que abandona les farres futboleres per la vida familiar mes adulta. La paraula Barra, per als argentins es la Hinchada, pero no estic segur