diumenge, 29 de març de 2015

Sofia Ribeiro

Recordem avui a una de les fadistes que va participar al tercer Festival de Fado de Catalunya celebrat el passat octubre a Lleida, la Sofia Ribeiro a qui vam tenir el plaer d'escoltar al Cafè Teatre del Escorxador.

La Sofia Ribeiro no és una fadista a l'ús. El seu repertori té múltiples influències del jazz, de la música brasileira i naturalment de la música portuguesa i, per tant, del Fado i tots aquets elements curosament barrejats ens van mostrar a una cantant que no pot, ni vol, defugir la seva ànima fadista.

Acompanyada pel clarinet de Gabriel Amargant, i la guitarra de l'italià Bartolomeo Barengui, ens va regalar un seguit de clàssics i de temes seus, deixant un molt bon regust als nombrosos espectadors d'aquesta tercera entrega del Festival de Fado de Catalunya.
    Fotos cedides pel periodista Javier de Castro, a qui agraïm la seva amabilitat.

Us deixem a la seva particular interpretació del clàssic d'Amália Rodrigues i música d'Alfredo Marceneiro "Fado Bailado"  Estranha forma de vida




Estranha forma de vida

Amália Rodrigues / Alfredo Duarte *fado bailado* 
Repertório de Amália
Foi por vontade de Deus
Que eu vivo nesta ansiedade;
Que todos os ais são meus
É toda a minha a saudade
Foi por vontade de Deus

Que estranha forma de vida / Tem este meu coração
Vive de vida perdida
Quem lhe daria o condão / Que estranha forma de vida

Coração independente / Coração que não comando
Vives perdido entre a gente
Teimosamente sangrando / Coração independente

Eu não te acompanho mais / Pára, deixa de bater
Se não sabes onde vais
Porque teimas em correr / Eu não te acompanho mais

dilluns, 23 de març de 2015

Marta Pereira da Costa

He vist en un parell d'ocasions a la Marta Pereira tocar la guitarra portuguesa al Clube de Fado, i jo en la meva ignorància no vaig, llavors, veure-hi la particularitat que una dona toqués la guitarra portuguesa....

El fet cert, però, és que no és pas habitual en el fado, potser n'hi ha més però no les conec.
Vaig llegir que l'any 2012 va gravar un cd acompanyant al seu marit Rodrigo Costa Félix, que  va ser el primer on una dona acompanyava tots els temes d'un disc.

No valorem la raresa que una dona toqui la guitarra portuguesa, aquest instrument tan acaronador, però alhora tan difícil, sinó la qualitat amb que ho fa. Jo particularment quant més l'escolto més m'agrada.

El passat 28 de febrer es va presentar a Faro amb  el seu espectacle Uma Mulher, uma Guitarra, que per la llunyania ens va deixar amb més saudades... si això és possible. 


 


Encara una mica més del seu canal de Youtube....

diumenge, 8 de març de 2015

Adéu a un mestre

No ens ha passat per alt la mort del mestre Fernando Alvim el passat 27 de febrer.

Fernando Alvim va acompanyar amb la seva viola a molts guitarristes de guitarra portuguesa, especialment a Carlos Paredes durant vint-i-cinc anys. Sovint, quant veiem una parella de guitarristes ens fixem més en la guitarra portuguesa que en la viola de fado. La guitarra portuguesa ens embolcalla i potser ens amaga la viola d'acompanyament, que té una importància capital per aconseguir el resultat final. I el mestre Alvim, un home senzill i sensible, semblava que passava desapercebut... però no era ben bé així, perquè fa poc més de tres anys apareix "Fados e canções do Alvim", un homenatge dels companys de professió. Un homenatge ben merescut, que valora i reconeix la vàlua del mestre.

Un treball que com deia ell, va ser motivat per la insistència de la seva muller Rosário, que demanava a Alvim que composés fados i cançons, que tragués tot el que ella sabia que el mestre tenia dins. El resultat final és un doble cd gravat amb fadistes, interprets, poetes, i que com ell deia està pensat en funció de cada un dels artistes que el van acompanyar en aquest treball.

Veiem al mestre... 


Aquest fado-cançó que canta Cristina Branco, és un poema de Manuela de Freitas, i la música de Fernando Alvim... Escoltem-á sencera.

Cedo



Hi ha persones que deixen petja. Jo que no l'he vist mai en directe, només amb el que he vist a la xarxa, i les entrevistes que li han fet, em quedo amb la seva senzillesa. És això el que espero del món del fado, i és el que Alvim ens deixa.
Adéu mestre.

dilluns, 2 de març de 2015

Des de l'Ateneu de Sant Feliu

Els amics de Contrabaix de Sant Feliu de Llobregat, d'una amabilitat extraodinària, ens van organitzar la celebració dels quinze anys de fado de la nostra Névoa, d'aquesta Núria que es va encaterinar del Fado un bon dia i que des de llavors ens ha estat mostrant com aquesta música és present en gairebé tot el que canta.

Ella diu sovint als concerts que canta allò que la toca, allò de que s'enamora. És ben curiós, però, que la llengua portuguesa, el fado especialment, sigui el què més la "toqui". Jo me n'alegro d'això, perque així podem, a ca nostra, escoltar i deixar-nos "embalar" per la musicalitat del portuguès i d'aquesta música que va més enllà de la música per convertir-se en el vehicle que ens emociona i ens fa Sentir.

La Névoa s'endinsa en el Fado i passa a la cançó brasilera, a la copla, als cantautors... és aquest fado, aquesta percepció fadista de la Núria/Névoa que la transporta a posar el seu segell particular a tot el que canta. I ho fa des de fa un temps amb la guitarra d'en Vicenç Solsona, un guitarrista provinent del món del jazz, però que sap incorporar diferents sonoritats i es deixa influenciar per diferents estils; és, diem-ne, el complement perfecte per acompanyar la Névoa, i ella la veu que complementa la música d'en Solsona.

Nosaltres vam assistir al concert i, com sempre fem, vam enregistrar algun dels temes. El resultat, malhauradament, no ha estat del millor que podria estar i  només podem deixar aqui un dels temes que la Névoa+Vicenç Solsona ens van regalar. Un tema del "mestre" com diu la Névoa, el succeït "De mica en mica" de Joan Manuel Serrat, amb la particular i fadista manera d'aquests dos músics.
       


En aquell petit cafè on no hi volen entrar 
ni la llum del carrer, ni la gent assenyada, 
vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyà 
com la boira que neix al port, de matinada. 

Et vaig prendre una mà i em vas seguir en la nit 
com un gosset perdut que prega una carícia. 
Vas omplir de colors la tristor del meu llit, 
de vermells de capvespre i de verds de Galícia. 

I el meu racó va a ser 
el teu racó també. 
Eres jove i bonica. 
Vaig començar jugant 
i et vaig anar estimant 
de mica en mica. 

Em vaig acostumar poc a poc al teu nom, 
a la teva escalfor i a les teves paraules, 
al soroll del teu pas pujant els esglaons 
i a la teva manera de parar la taula. 

A l'olor de les teves mans que cada nit 
voltaven el meu cos com una fina gasa. 
Però tot es va ensorrar quan et vaig sentir dir: 
"Me'n vaig a buscar el sol. És molt fosca la casa". 

"Ningú no m'està esperant. 
Gràcies per tot, Joan..." 
Eres jove i bonica. 
Se'n va anar de repent 
el que vaig anar perdent 
de mica en mica. 

Vaig sentir tant de fred aquelles nits d'estiu. 
Vaig maleir mil cops la petita taverna... 
Quantes tardes he anat a dur el meu plor al riu. 
Quantes nits he passat en blanc, com la lluerna. 

Però em vaig acostumar també a viure tot sol 
sense estripar els papers, ni les fotografies. 
Si tinc fam menjo pa. Si tinc fred encenc foc 
i penso: "Si avui plou, demà farà bon dia". 

I torno a anar al cafè 
i penso que potser 
tu eres jove i bonica. 
Però, el temps ha anat passant 
i jo t'he anat oblidant 
de mica en mica.