divendres, 25 d’abril del 2014

Cravo

Fa quaranta anys d'aquell 25 d'Abril de 1974, en què es varen encendre unes llums entre les ombres en les quals ens va tocar viure. Aqui a casa nostra la dictadura donava unes fuetades, que no per estar en el seu final eren més dèbils. A Portugal, però, cansats de tanta negror, la "tropa", com diuen allà, va iniciar la "Revolução dos cravos".
Jo no hi podia ser allà per viure aquest moment històric en el qual s'acabava una llarga nit de privació de llibertats individuals i col·lectives. I no hi vaig poder ser perque deu dies abans, i contra la meva voluntat vaig ser obligat a fer el "Servicio Militar bligatorio".
Veia aqui als militars bastant espantats pel que succeïa tan a prop. Amb molta por alguns i amb un punt d'esperança uns pocs; aquells que formaven part de l'UDM (Unió Militar Democràtica), que encara que amb pocs membres, començaven a tenir presència a les casernes.
Alguns amics de l'època, si que hi van ser. Un dia de cotxe i es varen plantar a Lisboa i van veure i viure com el poble portuguès encetava la seva llibertat. Em van dur un calendari que vaig portar amb
mi a la butxaca de l'uniforme militar que vaig portar durant quinze mesos seguits.
Mirava sovint aquell nen, aquell fusell, aquell "cravo" vermell, i confesso que vaig vessar més d'una llàgrima d'enveja.
Diuen, quaranta anys després que allò no va servir de res, i que la democràcia que van portar els clavells, és quelcom que no serveix de res, i que potser el "salazarisme" era millor.......
Estic d'acord en la primera part. Aquesta democràcia no serveix de res. Si més no, a la majoria. Simplement està podrida, i només beneficia uns pocs i enganya a la resta. En quan a la segona part, afirmar que una dictadura seria, o és, millor que una democràcia burgesa, seria, o és, tan, com afirmar que és el mateix estar presoner i emmordassat, que estar presoner "a seques".
La democràcia burgesa és l'art de fer creure a la majoria que aquesta té el poder, quan en realitat el poder el tenen els de sempre: els que tenen els diners. Que ens utilitzen, vaja!
Ara bé ningú no ens prendrà l'alegria que hom sent quan acabem amb un jou que ens ha oprimit tant de temps. Malauradament a la resta de la pell de brau encara no hem pogut sentir aquesta alegria. Ens manen els mateixos.
Us deixo amb la Grândola Vila Morena.......

I no sense recordar que a Madrid, i al 1981, set anys més tard d'aquell 1974, encara van fer un paripé de cop d'estat, que més va ser una mala obra de teatre, amb un final que encara està per escriure, i que ens "permet" viure enganyats, cornuts, i pagant el beure!!!!

 

I amb una cançó que encara, diuen, avui es canta...
Somos Livres

Ermelinda Duarte



Somos Livres

Ermelinda Duarte

Ontem apenas
Fomos a voz sufocada
Dum povo a dizer não quero;
Fomos os bobos-do-rei
Mastigando desespero.
Ontem apenas
Fomos o povo a chorar
Na sarjeta dos que, à força,
Ultrajaram e venderam
Esta terra, hoje nossa.
Uma gaivota voava, voava,
Asas de vento,
Coração de mar.
Como ela, somos livres,
Somos livres de voar.
Uma papoila crescia, crescia,
Grito vermelho
Num campo qualquer.
Como ela somos livres,
Somos livres de crescer.
Uma criança dizia, dizia
"quando for grande
Não vou combater".
Como ela, somos livres,
Somos livres de dizer.
Somos um povo que cerra fileiras,
Parte à conquista
Do pão e da paz.
Somos livres, somos livres,
Não voltaremos atrás.

dimecres, 9 d’abril del 2014

Els caminhos de Nuno de Aguiar

Sento una especial predilecció per aquest fadista que he vist cantar, crec, tots els cops que he anat a Lisboa.
La seva senzillesa i naturalitat, així com l'absència de divisme, el confirmen com un d'aquells que donen i reben del Fado allò que cal. Ni més ni menys. Sem tirar nem pôr.
 
La darrera vegada el vaig veure a Nini da rua Manuel de Melo a Lisboa i després de més de 60 anys amb això del fado, el vaig trobar amb la mateixa força de sempre, amb les mateixes ganes de explicar-nos les històries que el fado conta, amb aquell mestratge i seguretat que només es té quan has transitat tant de temps per aquest viaranys.
Del canal 4FadoLisbon, un Mouraria, des de A Nini, una casa que és ja un referent fadista. Caminhos da vida.
poema de Clemente José Pereira
música popular Fado Mouraria
Caminhos que caminhei
Tantas saudades me dás
Por saber que já não posso
Agora voltar atrás.
Quando se é 'inda menino
Vive-se preso à ideia
Que o mundo que nos rodeia
É de quem é pequenino.
A brincar com o destino
Não lembramos horas más
Se tudo o que nos apraz
Vive nos passos que dei
Caminhos que caminhei
Tantas saudades me dás.
Tanto a vida nos seduz
Que em criança achamos graça
Até à nuvem que passa
P'ra roubar ao Sol a luz.
Mas como a idade traduz
Tudo quanto ela é capaz
Vejo que ela me faz
Viver outro viver nosso
Por saber que já não posso
Agora voltar atrás