dijous, 23 de juny de 2011

Un bon cap de setmana

Divendres, quatre de la tarda i a tres-cents km/h  ens plantem a Madrid. Ens esperen uns bons amics i la promesa de bon fado amb la primera edició del Festival de Fado al Teatre del Canal. Avui cantarà la Carminho.
El concert de la Carminho ha estat simplement magnífic, i em fa l'efecte que ha passat com sempre passa amb el Fado quan l'escoltem els no-portuguesos, que més enllà del idioma hi ha alguna cosa que penetra en la gent. I aquesta cosa, sovint, crea una certa "ràbia" per no entendre el poema. Jo sé el que em dic, doncs va ser per això que vaig començar a estudiar el portuguès.
Els meus amics de Madrid, també em van fer avinent aquest sentiment, i avui els dedicaré aquesta entrada al blog amb unes traduccions dels poemes, potser un poc matusseres, però que serviran per aproximar-los encara més el fado. Al cap i a la fi, d'això es tracta...

La Carminho va acabar el seu concert -abans dels bisos- amb un fado Carriche, una de les meves debilitats i que em sembla va agradar-los força.


Escrevi teu nome no vento

Jorge Rosa / Raúl Ferrão *fado carriche*
Repertório de Fernando Maurício
Escrevi teu nome no vento
Convencido que o escrevia
Na folha dum esquecimento
Que no vento se perdia

Ao vê-lo seguir envolto / Na poeira do caminho
Julguei meu coração solto / Dos elos do teu carinho

Pobre de mim, não pensava / Que tal e qual como eu
O vento se apaixonava / Por esse nome que é teu

E quando o vento se agita / Agita-se o meu tormento
Quero esquecer-te, acredita / Mas cada vez há mais vento.


escribí tu nombre en el viento/convencida que lo escribia/en la hoja del olvido/que en el viento se perdia.  Al seguir viendolo envuelto/en el polvo del camino/crei mi corazón libre/de los vínculos de tu cariño.  Pobre de mi, no pensaba/que tal como yo/el viento se apasionaba/por ese nombre tuyo.  Y quando el viento se agita/se agita mi tormento/quiero olvidarte, creeme/pero cada vez hay mas viento...

 Encara un Carriche més, en aquest cas d'en Duarte un altre dels anomenats "nous fadistes". Canta amb la mateixa música un poema del que ell n'és l'autor. Cada ú amb el seu estil...

Aquelas coisas da gente


 

Foi uma fuga para a frente
fui eu quem não quis falar
daquelas coisas da gente
Luis Guerreiro i André Ramos
que andavam no teu olhar.

Nesse olhar que anda comigo
nesse olhar onde me escondo
mistério que foi amigo
tristeza que foi meu ombro

Acendo mais un cigarro
um não ter mais que fazer
eu declaro-me culpado
jurando que foi sem querer

Cheguei tarde...certamente
hoje não queres tu falar
daquelas coisas da gente
que andavam no teu olhar.

Fué una huida hacia adelante/fuí yo quien no quise hablar/de aquellas cosas nuestras/ que andaban en tu mirar.  En ese mirar que va conmigo/en ese mirar donde me escondo/misterio que fué amigo/trizteza que fué mi hombro.  Enciendo otro cigarro/no tengo nada más que hacer/y me declaro culpable/jurando que fué sin querer.  Llegué tarde...cierto/hoy tu no quieres hablar/de aquellas cosas nuestras/que andaban en tu mirar.

Vagin per endavant les meves disculpes per les traduccions.  Estan fetes amb la millor intenció per aproximar una miqueta més el fado als meus amics, amb els quals vam passar un bonic i agradable cap de setmana, tan al Kakeko amb la Melin i el Jesus, com a casa de la Maria Luisa i l'Alfonso, on vam trobar i retrobar altres amics. Gràcies a tots, i per vosaltres aquest post.
Al Kakeko, Jesus amb la paella...
Amb els indignats a Neptuno
Amb la Merche i la Melin
Ja marxem, però l'Alba ens va venir a dir-nos adéu...

4 comentaris:

Andradarte ha dit...

Uma delícia ouvir Carminho......
Bom apetite para a paelha...
Abraço

jaume ha dit...

Obrigado amigo Andradarte, já passei pelo seu site e está espectacular.
Um abraço desde Barcelona

DM ha dit...

Excelente reportagem amigo! Obrigado por ter partilhado essa linda história. Abraço, David

jaume ha dit...

Olá David amigo, na verdade a viagem a Madrid foi óptima, não só pela nossa Carminho, que adorei ouvir, mas por tantos amigos que gostei de rever e até alguns de os conhecer.
Sempre aquele abraço à espera de nos encontrar por Lisboa.
jaume