dijous, 30 de desembre del 2010

Petita crònica d'uns dies a Lisboa

El 14 de desembre la boira s'havia ensenyorit de Lisboa, per la qual cosa el meu vol va arribar dues hores tard, i si afegim el trànsit dens de la segona circular, s'entén que em poses un pel nerviós doncs a les nou del vespre en Ricardo Ribeiro presentava al Centre Cultural de Belém el seu darrer treball "A Porta do Coração"i els amics Paulo i Isabel m'esperaven a la porta amb les entrades. Ho van fer fins el darrer moment... cinc minuts abans de les 9 del vespre, el taxi feia cap a la porta d'aquest magnífic auditori de Belém. Ja havia avisat a la Rita i l'Àlex que arribava justet...després ens trovaríem els vaig dir amb un SMS. Que bé que van aquestes coses de vegades!
En el viatge amb el taxi, recordava unes paraules de la Isabel: que vaig ser jo -em deia- qui l'havia posat el cuquet del fado, que abans de conéixe'm no li feia tanta cosa. Fins i tot em va fer el regal d'un poema sobre el fado de Fernando Carvalho i Aníbal Nazaré, Tudo isto é fado. En modificava la lletra per dedicar-me'l. En el taxi i enmig de l'embús anava jo talarejant aquest poema que diu:

Jaume, porque ele é fado

Perguntaste-me outro dia
se eu sabia o que era o fado
eu disse que não sabia
tu ficaste admirado
O Paulo vinha a passar
e salvou a situação
começaram a falar..
fado foi o tema do Verão.

Muitas perguntas
muitos porquês
muitos serões
pelas manhãs
papel e lapis
novas questões
Barcelona, Lisboa
foi um desejo
concretizado
o Jaume existe
e não desiste
todo ele é fado

Digo-te com emoção
não te mentí no passado
porque eu ouvia uma canção
mas não escutava o Fado
Tive que te conhecer
tu entendes a "saudade"
para então eu perceber
Fado é Vida, é Amizade.

Isabel Pinto

Sempre em queda el dubte de si li vaig agrair prou aquest gest, de manera que una vegada més i des d'aqui, li torno a donar les gràcies.

Del concert d'en Ricardo Ribeiro que ens va deixar impressionats un cop més, si de cas millor que les meves paraules llegir-ne la ressenya aqui al Portal do Fado. A mi se m'acaben els adjectius...


*************************************

Una altra de les fites era conéixer la fadista Ibérica, la Yolanda de Carvalho, que canta a Vossemecê, davant da Igreja da Sê, així que cap allà ens vam dirigir per conéixer-la a ella i també als músics Zé Manuel Castro, veu i guitarra, Chico do Carmo a la viola i també l'Eurico Pavia, amb qui vam tenir l'ocasió de compartir taula, conversa i vinho.
L'Américo acaba de dedicar-li un altre vídeo a la Yolanda. Aqui el tenim!





*******************************

No podia faltar a la meva cita a Mesa de Frades, aquest lloc, per mi, ja mític i on em trobo com a casa. La guitarra de Pedro Castro i la viola de l'André Ramos són una referència d'aquesta Alfama encisadora. Jorge Morgado, Pedro Moutinho, Catarina Wallenstein, o la jove Teresa Landeiro, són alguns dels fadistes que podem trobar a la casa. Sense oblidar als amics Celio i Sérgio que ens fan més agradable l'estada.



Fantàstic també el retrobament amb l'amic Vasco Almeida, referent de les nits fadistes de Lisboa amb qui vaig anar per primera vegada a l'antiga Fábrica de Braço do Prata, espai avui reconvertit i que havia estat la fábrica d'armament més gran de Portugal. Ara s'hi pot trobar un seguit d'activitats entre les quals Fado tots els dissabtes, però també jazz, rock, bibliotéca i bar. Un espai molt recomanable on vaig tenir el plaer de compartir taula i vi amb un dels fadistes que més m'agrada: Zé Manuel Barreto.
Els músics Ricardo Parreira i Marco Oliveira van acompanyar en Barreto, l'Helder Moutinho, en Morgado, als pares Moutinho, i a la Gisela João, jove fadista que em va agradar des de la primera nota.
Vaig gravar un dels fados que va cantar, però lamentablement no em van autoritzar a penjar-lo a la xarxa, i com que la Gisela no té encara disc al mercat us remeto a aquest enllaç per escoltar la seva veu...
http://www.rtve.es/mediateca/audios/20101010/gisela-joao-fado/899491.shtml

*******************************

La Tasca do Chico, A Bela, totes dues a la rua dos Remédios, són també bons llocs per escoltar fado. Va ser A Bela on vaig escriure una petita crónica del pas de la Sandra Correia per Barcelona (sempre escric petites cróniques!?).
Ho vaig fer amb el meu portuguès incipient i vaig necessitar l'ajut del meu anjo, la Rita per polir una mica el text per tal que fos publicable al Portal do Fado. Si voleu podeu llegir-lo aqui: http://www.portaldofado.net/content/view/2275/67/.

Va ser a casa de la Rita i de l'Àlex que vaig passar aquests dies a Lisboa, la qual cosa els agraeixo tot esperant no haver sigut massa pesat. Obrigadíssimo meus anjos!
************************************
La darrera nit a Lisboa estava reservada per veure la Celeste Rodrigues al Teatre São Luiz on una part del món fadista li va retre un merescut homenatge a aquesta fadista que fa més de 65 que canta fado.
La crónica d'aquest esdeveniment AQUI.
Només afegir o més aviat remarcar que vam trobar a faltar alguns noms en aquest homenatge, sobretot, tal com apunta "TiaMacheta", de la generació de la homenatjada. I jo particularment vaig trobar a faltar una mica més de calidesa en aquest més que merescut tribut a la fadista.
Per cert, em diuen que la Celeste ha deixat de fumar..... Esperem, però, que no deixi mai de cantar.

La nit encara em va dur una altra alegria: la Sandra Correia i el João Costa van venir des de Porto per assistir a l'espectacle de la Celeste. Un retrobament amb aquest amics que em va fer molta il·lusió.
En acabar l'espectacle i després de cumplimentar la Celeste Rodrigues i saludar diversos fadistes com la Kátia Guerreiro, al mateix teatre, vam anar a O Faia on canta la Lenita Gentil i en Ricardo Rocha, i més tard vam acabar a la Mesa de Frades on vam retrobar la Celeste i vam poder escoltar la veu de la Joana Amendoeira a qui agraeixo la dedicatória del seu CD.

I la Sandra Correia va cantar a la Mesa de Frades... va cantar i va tornar a encantar. Obrigado amiga!

L'endemà un avió, també amb retard, em va tornar a Barcelona, on és tant i tant difícil escoltar Fado..........

dimarts, 14 de desembre del 2010

Alentejo - Terra e gente

Crec que va ser l'amiga Filomena Franco qui va engegar al Facebook un grup obert amb aquest nom: Alentejo - Terra e Gente, que ja ha ultrapassat els dos mil membres els quals han anat publicant diverses fotos, vídeos, i comentaris, de tota mena.
M'ha sobtat la bona acollida que ha tingut aquesta idea. L'Alentejo, aquesta vasta regió del sud de Portugal, ha resultat ser una terra molt estimada, bé, segurament ja ho era d'estimada, i aquest grup del Facebook ens ha permès de certificar-ho.

Una de les moltes perles que he trobat, és aquest "corrido" cantat pel fadista d'Évora António Pinto Basto que va publicar l'amic Raúl Pinto a qui vaig demanar la lletra per tal de poder entendre millor aquesta particular manera de parlar dels habitants de l'Alentejo. Li ho agraeixo.


Felicitem i agraïm des d'aqui a la impulsora d'aquesta idea perquè ens permet gaudir de les particularitats d'aquest bonic Alentejo. Gràcies Mena.

Mestre Alentejano
l.- João Vasconcelos e Sá
m.- Popular *fado corrido*



MESTRE ALENTEJANO Terra de grandes barrigas, Onde há tanta gente gorda, Às sopas chamam açorda E à açorda chamam-lhe migas; Às razões chamam cantigas, Milhaduras são gorjetas, Maleitas dizem maletas, Em vez de encostas, chapadas, Em vez de açoites, nalgadas E as bolotas são boletas. Terra mole é atasquêro, Ir embora é abalári, Deitar fora é aventári, Fita de couro é apero; Vaso com planta é cravêro, Carpinteiro é abegão, A choupana é cabanão E às hortas chamam hortejos Os cestos são cabanejos E ao trigo chama-se pão. No resto de Portugáli Ninguém diz palavras tais; As terras baixas são vais Monte de feno é frascáli Vestir bem parece máli À aveia chamam cevada Ao bofetão orelhada Alcofa grande é gorpelha Égua lazã é vermelha Poldra “isabel” é melada. Quando um tipo está doente Logo dizem que está morto. A todo o vau chamam porto Chamam gajo a toda a gente Vestir safões é corrente Por acaso é por adrego, Ao saco chamam talego E, até nas classes mais ricas Ser janota é ser maricas Ser beirão é ser galego. Os porcos medem-se às varas, O peixe vende-se aos quilos E a gente pasma de ouvi-los Usar maneiras tão raras; Chamam relvas às searas Às vezes, não sei porquê E tratam por vomecê Pessoas a quem venero; “não quero” dizem “na quero” “eu não sei” dizem “ê nã sê”! ***************************
Ens escriu l'amic Manuel Sanches fent-nos avinent que el poema que segueix i que creiem continuació de l'anterior, es titula DITOS DO ALENTEJO OU MESTRE ALENTEJANO (II) i la seva autora la poetessa popular de Campo Maióri, la Rosa Dias.
Queda doncs aquesta rectificació aqui amb el nostre agraïment a l'amic Manuel.

Assim já cantei um dia Pois no Alentejo nasci Ali amei e sofri E ao meu povo eu entendia Pastel de grão é azevia Massa frita é brinhol Piolho cata-se ao sol À lenha chamam molheta O zangado diz punheta Sapateiro usa serol A frigideira é sartém Uma tigela plangana Mulher de graça é magana Falar mal é coisa vã Cama de molas divã E quem dança está balhando Chover pouco é muginando A gasosa é um pirulito Qualquer cão é um canito Chorar baixo é chomingando Ao leite chamam-lhe lête Um bacio é um penico Um desmaio é um fanico Um canteiro é alegrete O soutien é um colete Do pão dur(o) fazem-se migas São saias quaisquer cantigas Grão cozido é gravançada Qualquer pessoa é coitada E as amantes são amigas Emprestar é repassar Mentiroso é trapacêro Amolador é um gatêro Ir a mondar é escardar Chatear é amolar Do pobre diz-se infeliz A igreja é uma matriz Cafeteira é choclatêra Coisa torta é pernêra E é o povo que assim diz Um barril é um porrão E a garagem é cochêra Chouriço preto é cacholêra Preguiçoso é lazerão Homem do campo é ganhão Chama-se fosso a um val Almofariz é um gral Sopas frias é gaspacho Viver bem é ter um tacho / VIVE BEM QUEM VIVEU MAL
Més fotografias i més vídeos de l'Alentejo al Facebook Uns dies de vacances pel blog i per mi. Estaré a Lisboa saludant els amics i escoltant fado!! Bones Festes a tots els amics que passeu per aqui!!

dissabte, 11 de desembre del 2010

Emanuel Soares


Fa un parell d'anys quan vaig escoltar per primer cop aquest fadista, ja em va agradar el timbre de la seva veu. Cantava aquest fado Esmeraldinha del fadista Júlio Fonseca, després vaig escoltar els vídeos que hi há a la xarxa, i no sé per quins set sous, encara no l'havia dut aqui per que en puguessiu gaudir.
Subsanem l'errada i aqui van dos vídeos de l'Emanuel Soares

Un vídeo de fadomeu: Caravela de saudade un homenatge a aquells que partien buscant què hi havia més enllà de la mar, i allunyant-se omplien el seu ànim d'aquesta saudade que tan bé coneixem fent plorar les seves guitarres....

Caravela da saudade

Carlos Zamara / Júlio Proença *fado esmeraldinha*
Repertório de Fernando Maurício

Nos tempos em que o mar era um segredo
Desafiando a própria tempestade
Alguns heróis, partiram sem ter medo
Na dócil caravela da saudade

E já no alto mar, longe da barra
Rodeados p'la fé, de lés a lés
Havia sempre um choro de guitarra
E o soluçar dum fado no convés

A caravela em mágoas afundou-se
E a guitarra seguindo as marés cheias
Chorando de onda em onda, transformou-se
Nesse cantar lendário das sereias

E hoje, ao lembrar tanta heroicidade
Quando soluça e geme uma guitarra
Sente-se a caravela da saudade
Chegar ao coração, e entrar na barra
.

I ara per tots aquells que diuen i tornen a dir i insisteixen que el fado és una cosa trista, i que no els treus d'aquest esteriotip, l'Emanuel Soares i els músics ens mostren com una noitada de fados pot ser d'allò més "engraçada"
Trigueirinha

Trigueirinha

António Vilar da Costa / Jorge Fernando

Trigueirinha de olhos verdes / Vê lá se perdes, teu ar trocista
Com tua graça travessa / Perde a cabeça, qualquer fadista

Se és cantadeira de brio

Vem cantar ao desafio, mas toma tino
Não dês um passo mal dado
Porque o teu xaile traçado já traçou o meu destino

Bate o fado trigueirinha
Dá-me agora a tua mão
Trigueirinha acerta o passo
No bater do coração


Atira-me uma cantiga de amor / Que diga coisas do fado
Uma cigana que amava / Como eu gostava, de ser amado

Ao trinar duma guitarra
Se desfez aquela amarra que nos prendeu
Que triste fado afinal
Tu é que fizeste o mal e quem o paga sou eu
.

Letras tiradas do blog do amigo José Fernandes Castro

dimecres, 8 de desembre del 2010

A reveure Alcindo


M'arriben notícies dels meus amics de Lisboa que el fadista Alcindo de Carvalho, de qui ja havíem parlat en aquest cantinho, ens ha deixat.
Mai ningú no se'n va del tot mentre quedi algú que el recordi -sempre ho dic això.
Ho diu molta gent i deu ser cert, però sempre queda un vuit, que volem omplir amb records i homenatges, i això és el que fem.
Diu casadofado que amb la mort de l'Alcindo el fado resta més pobre, però gràcies a aquests vídeos en queda la riquesa, en queda les perles que l'Alcindo ha deixat gravades.

Des del Clube de Fado, un vídeo de casadofado un canal extraodinari per escoltar bon fado, poema de Mascarenhas Barreto: Minha Alma de amor sedenta.






Minha alma de amor sedenta
barco sem rumo e sem Deus
anda à mercê da tormenta
desse mar dos olhos teus.

Essa dádiva total
que me pedes hora a hora
é o que minha alma te dá
quando de amor por ti chora.

Se eu um dia te perder
jurarei virado aos céus
e os perdões que Deus me deu
meu amor são todos teus.

É uma causa perdida
o ser proibido amar
quem perde um amor na vida
jamais devia cantar.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Obrigado amigos

Si, gràcies per haver-nos portat aqui a casa nostra -que és la vostra- una mica d'aquest estat de l'ànima que és el fado. Gràcies als propietaris del restaurant Lisboa de Barcelona, el José i la Luisa Claro, gràcies als músics Paulo Jorge, Miguel Ramos, gràcies a la Sandra Correia, al João Costa i al joveníssim Joãozinho per haver-ho fet possible.

No li ha estat fàcil a l'organitzador portar una mica de Portugal a Barcelona. Es troben a faltar ajudes, suports, d'aquells que poden facilitar aquest encontre de cultures, i com moltes vegades passa a la vida, la voluntat de les persones supera totes les dificultats.

Per això una vegada més el nostre Muito Obrigado!

Paulo Jorge i Miguel Ramos. Al fons Santo António,voltat del detall lisboeta pintat per la nostra amiga Mar Ruiz Bilbao

Paulo Jorge, Sandra Correia i Miguel Ramos

Ah, Fadistas!!!!!

Paulo Jorge guitarra , i Miguel Ramos, viola que se'ns va descobrir com un extraodinari cantador de fado. Sens dubte dos grans músics!
Per fi, vam poder-nos abraçar amb l'amic Fernando de Torredembarra


Amb la Sandra Correia, amiga i fadista

No!!
! No és Santo António qui canta...............
Poca llum, una petita càmara fotogràfica i un maldestre com jo, dóna com a resultat aquesta gravació d'aquest fado marcha Raul Pinto que la Sandra Correia va cantar dijous. Agraeixo l'ajuda de l'amic João Costa Menezes per haver millorat el vídeo.




Por saudade ou por memória

Manuela de Freitas / Frederico de Brito *fado Marcha Raul Pinto*


Disse-te adeus, não me lembro
Em que dia de Setembro
Só sei que era madrugada;
A rua estava deserta
E até a lua discreta
Fingiu que não deu por nada.

Sorrimos à despedida
Como quem sabe que a vida / É nome que a morte tem
Nunca mais nos encontramos
E nunca mais perguntamos / Um p’lo outro, a ninguém.

Que
memória ou que saudade
Contará toda a história / De que não fomos capazes
Por saudade ou por memória
Eu só sei contar a história / Da falta que tu fazes
.
***********************************************************************************
*****llocs on podeu escoltar la Sandra Correia:



Sandra, Miguel, Paulo, João, Joãozinho, a todos um abraço do tamanho do mundo!

divendres, 26 de novembre del 2010

Sandra Correia cantarà al restaurant Lisboa de Barcelona



No tenim a la nostra ciutat, tot i el seu cosmopolitisme, gaires oportunitats d'escoltar fado en viu i en directe.
Ara, gràcies a l'empenta dels propietaris del Restaurant Lisboa del carrer Comte Borrell, el José i la Luisa, tenim l'oportunitat durant quatre nits de gaudir de la presència i "jeito" fadista de la fadista Sandra Correia.
Si sou dels que quedaran a la ciutat malgrat el llarg pont de la Puríssima, us recomanem vivament que no deixeu perdre l'oportunitat de gaudir d'una nit de fados a la manera de Lisboa. Proximitat, emocions, i aquella calidesa que el fado té i que costa tant d'explicar.

Ens veiem al Lisboa!!

dimarts, 23 de novembre del 2010

Que Fado É Este Que Trago

Nom del darrer treball de l'Helder Moutinho, després de bastants temps sense gravar. El seu anterior treball discogràfic va ser "Luz de Lisboa" amb el que va guanyar el premi "Amália Rodrigues" el 2005.

Un bon CD aquest darrer, tant que se'ns feia difícil escollir-ne un tema per escoltar aqui. Un "Mouraria" amb lletra del propi Helder o un nou "futur" fado clàssic (o Labirinto) també amb música del fadista, o un "Vielas de Alfama", ens feien dubtar.

Avui, però, aniversari de la partida de la nostra estimada amiga Elena, hem escollit el fado "A saudade" amb lletra del mestre Linhares Barbosa i música del també mestre Fontes Rocha no *fado Isabel*, una música alhora que alegre, resolta i escaient per dir els versos que ens parlen, un cop més, de la saudade, aquesta meravellosa paraula que tant ens diu sobre l'arrelament d'allò que sentim nostre o d'allò amb què ens sentim identificats i ens en sentim part.
Una música potser a mig camí del dol profund que va quedant enrrera, i la joia del record amable que va venint quan la realitat dels fets va arrelant en nosaltres.

Així doncs, Elena per a tu A saudade



A saudade
lletra.- Linhares Barbosa
música.- Fontes Rocha *Fado Isabel*

Sabendo que em tua ausência
prazer algum me conforta
no momento em que saíste,
a saudade entrou-me à porta.

Andou em volta da casa,
como se ela sua fosse,
chegou pertinho de mim
puxou de um banco e sentou-se.

Estavas só e tive pena,
disse-me então, a saudade
vamos esperar por ela,
podes chorar à vontade!

E não me larga um momento
toda a noite e todo o dia
enquanto tu não voltares,
não quero outra companhia.

divendres, 19 de novembre del 2010

António Zambujo a Barcelona


Dins dels actes organitzats per Portugal conVida, el fadista António Zambujo va oferí ahir 18 de novembre un recital al CAT (Centre Artesà Tradicionàrius) de la Vila de Gràcia.
Uns actes, aquests, enmarcats dins de la vuitena edició de la Mostra Portuguesa a Espanya que també a dut la Carminho a Oviedo i Madrid, la Joana Amendoeira a Oviedo i properament l'onze de Desembre l'Ana Sofia Varela també a Oviedo. Veient el programa em surt allò de "Quem me dera morar em Oviedo!!" Esperem que els programadors d'aquests esdeveniments musicals s'adonin que Barcelona està famèlica de fado perquè té un públic potencial àvid d'aquesta música que de ben segur resultaria sucòs pels organitzadors.

En fi!

L'António Zambujo va oferir un concert (potser diria mini-concert) basat en el seu darrer treball Guia amb alguna pincellada dels seus CDs anteriors. Acompanyat a la guitarra pel Luis Guerreiro i al contrabaix pel Ricardo Cruz, també productor del CD, va fer vibrar als assistents, àvids de fado, amb la seva particular manera d'nterpretar-lo. A la influència que ja li coneixiem del seu estimat Alentejo, se n'hi suma ara una altra: la brasilera, amb un resultat que si bé s'allunya de l'anomenat fado tradicional, el que resulta és agradable a l'oïda.








Amb els mitjans precaris de què disposo vam enregistrar aquests dos temes.

FADISTA LOUCO

Alberto Janes

Eu canto com os olhos bem fechados
Que o maestro dos meus fados
É quem lhes dá o condão
E assim não olho pra outros lados
Que canto de olhos fechados
Pra olhar pra o coração.

Meu coração que é fadista de outras eras
Que sonha viver quimeras
Em loucura desabrida
Meu coração, se canto, quase me mata
Pois por cada vez que bata
Rouba um pouco a minha vida

Ele e eu, cá vamos sofrendo os dois
Talvez um dia, depois dele parar pouco a pouco
Talvez alguém se lembre ainda de nós
E sinta na minha voz o que sentiu este louco.


READERS DIGEST

Readers Digest (Miguel Araújo Jorge)

Quero a vida pacata que acata o destino sem desatino
Sem birra nem mossa, que só coça quando lhe dá comichão
À frente uma estrada, não muito encurvada atrás a carroça
grande e grossa que eu possa arrastar sem fazer pó no chão
e já agora a gravata, com o nó que me ata bem o pescoço
para que o alvoroço, o tremoço e o almoço demorem a entrar
quero ter um sofá e no peito um crachá quero ser funcionário
com cargo honorário e carga de horário e um ponto a picar

Vou dizer que sim, ser assim assim, assinar a readers digest
haja este sonho que desde rebento acalento em mim
ter mulher fiel, filhos, fado, anel, e lua de mel em França
abrandando a dança, descansado até ao fim

Quero ter um t1, ter um cão e um gato e um fato escuro
barbear e rosto, pagar o imposto, disposto a tanto
quem sabe amiúde brindar à saúde com um copo de vinho,
saudar o vizinho, acender uma vela ao santo
Quero vida pacata, pataca, gravata, sapato barato
basta na boca uma sopa com pão, com cupão de desconto
emprego, sossego, renego o chamego e faço de conta
fato janota, quota na conta e a nota de conto

Vou dizer que sim ser assim assim assinar a readers digest
haja este sonho que desde rebento acalento em mim
ter mulher fiel, filhos, fado, anel, e lua de mel em França
abrandando a dança, descansado até ao fim

dissabte, 13 de novembre del 2010

Boneca de porcelana

El primer cop que vaig escoltar aquest fado, aquest poema d'António Rocha, no vaig posar molta atenció a la lletra, la música del *fado Três Bairros* m'era prou engrescadora per dedicar-li tota l'atenció, sobretot al final del fado abans de la repetició dels tres darrers versos de la darrera sextilla, quan els parroquians de la casa de fados on ens trobàvem, cantarolaven els tres primers versos. Tots. Estava clar que tots coneixien el tema menys jo, clar, l'únic "freguês" d'aquella nit que no era "del tot" portuguès.

Ara he de confessar que aquest clàssic és un dels meus predilectes.

En Ricardo Ribeiro (O Senhor Fado, com l'anomenen a casa del meu amic Américo) va gravar aquest fado en el seu CD "A seiva da minha voz" l'any 2000...



Escoltem-lo!



Boneca de porcelana

António Rocha / Casimiro Ramos *fado três bairros*
Repertório de António Rocha

Boneca de porcelana
Chamei-te um dia, a brincar
Talvez por louco me tomem;
Qualquer pessoa se engana
Errei, por tal te chamar
Errar é próprio do homem

Como jóia de valia
Peça da mais rara arte / Ou coisa d'estimação
Coloquei-te nesse dia
Num lugar que tinha á parte / Dentro do meu coração

Afinal, és o contrário
E eu pobre cego não via / Que és objecto comum
Peça de barro ordinário
Não passas de fantasia / Coisa sem valor algum

Mesmo assim, fico pensando
Que apenas quero viver / P´ra este amor que te dou
Sei que continuo errando
Errar continua a ser / Próprio do homem que sou.

(letra tirada do blog fadosdofado)
I també un "ao vivo" del seu creador António Rocha en un vídeo de Purofado


diumenge, 7 de novembre del 2010

Barco Dourado

La meva amiga fadista , la Yolanda de Carvalho m'envia sovint adreces d'internet amb bon fado. Una d'aquestas adreces era aquest fado, Barco Dourado, amb música de Júlio Proença *fado Proença* que canta en Carlos Madureira, un poema amb molta força que em vaig afanyar a transcriure per dur-lo aqui al blog. Em faltava algun detall que degut a la fonètica se m'escapava i l'amic CFerreira49 va tenir l'amabilitat de enviar-me la lletra i una mica d'informació, la qual cosa li agraeixo infinit.

Li vaig també demanar a l'amic Américo que en fes un d'aquells vídeos -"pequenos nadas"- i va ser quan em va dir que el germà del Carlos Madureira, en Chico Madureira, també canta aquest fado, que l'autora li va dedicar precisament a ell, i ha tingut una vegada més la gentilesa i l'afecte de fer-ne el vídeo que li vaig demanar, que per cert és el que fa el número tres-cents d'aquesta seva vessant artística, molts d'ells a petició dels seus amics, i això és una cosa meravellosa que mai li podrem agrair prou.

Aqui els dos vídeos dels germans Madureira...

En Carlos




Barco dourado
música Júlio Proença (fado Proença)
Letra.- A. B.


Despedi-me dos teus braços
E nesse mar de sargaços
Deixei o meu barco dourado
Barco sonho, fantasia
Que ao nascer de cada dia
Estava ancorado, a meu lado

Há que viver por alguém
Todo o sol que a vida tem
Ou toda a noite de um fado
Sem ti morro de saudade
Só me resta na verdade
No mar um barco dourado


Mas quando um dia partiste
A vida ficou mais triste
Maré cheia de sargaços
Na solidão que senti
Encontrei o que perdi
Na saudade dos teus braços.

En Chico

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Nataly Tamargo


Que el fado enamora a gent de diverses cultures no és cap novetat.

Canten fado, japoneses, catalanes, vasques, rumaneses, entre altres i també aquesta cubana que "apaixonou-se pelo fado" en un viatge que el grup musical cubà Schola Cantorum Coralina va efectuar a Portugal.

Una dona amb una gran sensibilitat, que sap cantar, es troba amb el fado, resultat: no va poder resistir la tentació de posar aquesta sensibilitat i aquest talent al servei d'aquesta música que ens acalma l'esperit.

No només del fado es va apaixonar la Nataly, també del músic portuguès Francisco Presa amb el qual formen parella musical i personal.

Escoltem el clàssic Estranha forma de vida, amb paraules d'Amália i música do Fado Bailado de Ti Alfredo amb l'estil particular de la Nataly.




Estranha forma de vida
Amália Rodrigues / Alfredo Duarte *fado bailado*
Repertório de Amália

É por vontade de Deus
Que eu vivo nesta ansiedade;
Que todos os ais são meus
É toda a minha a saudade
Foi por vontade de Deus

Que estranha forma de vida / Tem este meu coração
Vive de vida perdida
Quem lhe daria o condão / Que estranha forma de vida

Coração independente / Coração que não comando
Vives perdido entre a gente
Teimosamente sangrando / Coração independente

Eu não te acompanho mais / Pára, deixa de bater
Se não sabes onde vais
Porque teimas em correr / Eu não te acompanho mais.

lletra extreta del blog
fadosdofado




Passeu pel blog naquintadorau per saber i escoltar més

y pel youtube de cleobis

Schola Cantorum Coralina amb la Nataly



diumenge, 24 d’octubre del 2010

O namorico de Rita

La fadista Kátia Guerreiro va publicar el darrer CD a finals del 2009. Amb el títol "Os Fados do Fado", aquest treball obeeix -diu la Kátia- "a un impuls".
Recupera per al seu repertori temes antics, clàssics, que són de bon escoltar pels que coneixem el fado i una descoberta per aquells que comencen a descobrir aquesta perla anomenada Fado.
Fa també la Kátia un homenatge als noms ja mítics com a Tony de Matos, la Netércia de Conceição, la Teresa Silva de Carvalho, l'Hermínia Silva, en João Ferreira Rosa, Max, Milú i Amália....

De tots els temes del CD escollim per escoltar aqui el poema d'Artur Ribeiro "O Namorico de Rita"
que ens conta la història d'amor entre la Rita -per cert quin nom més bonic!- i en Chico, la peixatera i el pescador, i que no agrada massa a la mare d'ella...

Una lletra amb algunes expressions i frases fetes que en el contexte de la història s'entenen prou bé.

O Namorico de Rita amb l'estil tan personal de la Kàtia Guerreiro.



Kátia Guerreiro a la Plaça del Rei de Barcelona






O namorico da Rita
Artur Ribeiro / António Mestre
Repertório de Amália

No mercado da Ribeira / Há um romance de amor
Entre a Rita que é peixeira / E o Chico que é pescador

Sabem todos que lá vão / Que a Rita gosta do Chico
Só a mãe dela é que não / Consente no namorico

Quando ele passa por ela
Ela sorri descarada
Porém o Chico á cautela não dá trela nem diz nada
Que a mãe dela quando calha
Ao ver que o Chico se abeira
Por dá cá aquela palha faz tremer toda a Ribeira

Namoram de manhãzinha / E da forma mais diversa
Dois caixotes de sardinha / São dois dedos de conversa

E há quem diga á boca cheia / Que depois de tanta fita
O Chico de volta e meia / Prega dois beijos na Rita.

letra tirada do blog fadosdofado


Que Portugal és una font inesgotable de bons cantants, tan de fado com d'altres gèneres ens ho demostra el programa "Uma canção para ti" en una edició del qual va participar la Kátia al costat d'aquests miudinhos que realment ho fan molt bé:



El vídeo promocional del CD és del tema Vira dos malmequeres, on amb els primers plans de la fadista ens adonem de l'estil i la gràcia de la Kàtia...
Ball de margarides

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Pomba branca, un clàssic

Ja vàrem publicar el mes de maig passat aquesta cançó o fado musicat o poema cantat, com vulgueu dir-li, però en tot cas, un clàssic de la música portuguesa que han interpretat molts músics.

Es tracta d'un poema del portuense Vasco de Lima Couto --autor entre d'altres de "Noite", "Meu corpo", "Ouve Lisboa", "Disse-te adeus e morri", i tantes altres-- i que en aquella ocasió vam escoltar per Maximiliano de Sousa, el gran Max, que és l'autor de la música.

Avui tenim l'ocasió d'escoltar aquest clàssic per diversos cantants, i veurem com n'és d'important l'estil a l'hora d'interpretar.

A veure quina versió us encaterina més... I no oblideu de deixar la vostra opinió a "comentaris"

Pomba branca pomba branca
Já perdi o teu voar
Naquela terra distante
Toda coberta pelo mar

Fui criança e andei descalço
Porque a terra me aquecia
E eram longos os meus olhos
Quando a noite adormecia
Vinham barcos dos países
Eu sorria vê-los sonhar
Traziam roupas felizes
As crianças dos países
Nesses barcos a chegar
Pomba branca pomba branca
Depois mais tarde ao perder-te
Por ruas de outras cidades
Cantei meu amor ao vento
Porque sentia saudades
Saudades do meu lugar
Do primeiro amor da vida
Desse instante aproximar
Os campos do meu lugar
À chegada e à partida
Pomba branca pomba branca.

Canta Max
>
Canta Dulce Pontes i Paulo de Carvalho

Canta Tony de Matos

Canta el tenor Josep Carreras

A Youtube de l'amiga mariadoalentejo , Américo



Canta Beatriz de Conceição

divendres, 8 d’octubre del 2010

Tânia Oleiro

Diuen d'aquesta fadista nascuda a Lisboa el 1979, que té una veu d'aquelles en què es pot apreciar la raça, el "jeito fadista" i que només li manca temps per tal que aquesta veu maceri, com el vi de Porto que ve de bona cuna i necessita temps per convertir-se en allò òptim. El cert és que la Tânia té aquesta veu clara que de seguida enganxa, amb una parla clara que permet a aquells que no dominen la llèngua portuguesa, entendre prou bé allò que diu. Gaudim de la seva veu i no deixeu de visitar el seu Myspace. Un vídeo de ZeMalandro13, amb un tema d'Amália
Se nem tudo contigo são alegrias serenas Se me dás tanta hora amargurada Se padeço e te digo em certos dias Que me quero ir embora por fim cansada Se me dói o ciúme, se me põe louca de penas Se anda tanto queixume na minha boca Meu amor, minha vida, são queixas somente De alguém que sente que anda sentida O que digo não faço, o amor continua, Sei que não posso, amor sou tua
Amb l'Ana Sofia Varela a la Mar de Músicas. Al fons el mestre Joel Pina
Al festival La Mar de Músicas a Cartagena amb el mestre Joel Pina, la Margarida Bessa i en Pedro Moutinho
Tânia cantant en l'emblemàtica Mesa de Frades
De Federico de Brito i Carlos Rocha,
Silenci... deixeu sentir les guitarres, tocar cançons gallardes, gemint amb veu enrogallada, silenci... deixeu sentir aquest fado, cansat já d'haver anat, per arreu de boca en boca...

Silêncio *deixem ouvir as guitarras*

Frederico de Brito / Carlos Rocha Repertório de Heldér Moutinho Já noite nas horas calmas / Sózinho á luz do luar O fado procura as almas / Que andam p'raí a cantar Corre os bairros de Lisboa / Desce ás quelhas da Moirama Bairro Alto, Madragoa / E anda p'los becos D´Alfama Silêncio... deixem ouvir as guitarras Tangendo canções bizarras, chorando numa voz rouca Silêncio... deixem ouvir este fado Fartinho de ter andado para aí, de boca em boca Mas dizem que agora o fado / Vai pôr de parte os queixumes Vai pôr tristezas de lado / Sem querer saber de ciúmes Diz que vai andar tranquilo / Usar de mais altivez Se assim é, vamos ouvi-lo / Chorar p'la ultima vez. (letra tirada do blog fadosdofado)

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Teresa Landeiro


Coneixia la Teresa Landeiro d'haver-la sentit cantar a Mesa de Frades el passat mes de Desembre. Malgrat la seva joventut -deu voltar els tretze anys- no se li pot negar un "jeito" fadista que segurament anirà polint amb el temps aconseguint el seu propi estil.

No he trobat d'ella cap gravació a la xarxa, però en la darrera estada a Lisboa, el Juny passat, vam assistir a la noitada de Fados a les escadinhas do Bairro América a la Freguesia de Santa Engrácia on ella també hi participava al costat de molts i bons fadistas, i amb els modestos mitjans de que disposem vam enregistrar aquest tema de Sousa Freitas i Franklin Godinho, sempre demanant disculpes per la seva minsa qualitat.

Els nostres "parabéns" a la fadista
Esperem tornar a escoltar-la ben aviat.




A les escadinhas do Bairro América



Eu queria cantar-te um fado

António Sousa Freitas / Franklim Godinho *fado franklim sextilhas*
Repertório de Amália

Eu queria cantar-te um fado
Que toda a gente ao ouvi-lo
Visse que o fado era teu;
Fado estranho e magoado
Mas que pudesses senti-lo
Tão na alma, como eu

E seria tão diferente
Que ao ouvi-lo, toda a gente / Dissesse quem o cantava
Quem o escreveu, não importa
Que eu andei de porta em porta / Para ver se te encontrava

Eu hei-de pôr nalguns versos
O fado que há nos teus olhos / O fado da tua voz
Nossos fados, são diversos
Tu tens um fado, eu tenho outro / Triste fado temos nós.


divendres, 1 d’octubre del 2010

Adeus Mouraria

Un clàssic aquest fado de l'Artur Ribeiro i Nóbrega e Sousa que feia temps que volia dur aqui, i ara hofaig a petició de la Yolanda de Carvalho, fadista amb sang espanyola i portuguesa, que fa uns dies em va demanar de muntar un video amb aquest tema i cantat per ella, que dit sigui de pas, ho fa molt bé.

Doncs aqui esta el video.

Querida amiga, espero gostes deste "pequeno nada" como diz o nosso amigo Américo.
Não ficou nada espetacular esta montagem, mas acredita que a fiz com todo o carinho.
Um beijinho e até breve

dimarts, 28 de setembre del 2010

Cecilia Ledesma

Diumenge passat a les deu del vespre, al magnífic espai de Maria Cristina davant de les font d'en Buigas i del Palau Nacional de Montjuïc, les Festes de la Mercè 2010 van cloure el seu recorregut d'enguany, un recorregut farcit d'activitats de tot tipus en diferents espais de la ciutat.

Una vegada més, però, el fado, aquesta música tan propera a nosaltres i també tan oblidada, ha estat absent de la programació.

Músiques del món, Del Senegal -aquest any la ciutat de Dakar era la convidada- del Japó, del Pakistan, d'Anglaterra; músiques d'aqui i d'allà, a molts escenaris diferents....però de Fado: Res!

M'hagués agradat fer una resenya en aquest cantinho que a les festes de La Mercè a Barcelona, el Fado hi tenia lloc, però no ha pogut ser.




Hem "descobert" però, una cantadora de tangos, desconec si s'en diu tanguista, la Cecilia Ledesma que viu entre nosaltres, pel Maresme, sembla, i que si que va te nir un espai, un raconet a les festes.

L'amic juandemora va gravar aquests vídeos de la Cecilia a la Plaça de Catalunya. Gràcies Juan per recordar i compartir aquells moments.

El proper any ens agradarà explicar el fado que ¡esperem! es pugui escoltar a les festes....



Volver
Tango 1935
Música: Carlos Gardel
Letra: Alfredo Le Pera

Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.
Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.
Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.
La quieta calle donde el eco dijo:
"Tuya es su vida, tuyo es su querer",
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.

Volver,
con la frente marchita,
las nieves del tiempo
platearon mi sien.
Sentir, que es un soplo la vida,
que veinte años no es nada,
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.
Vivir,
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo,
que lloro otra vez.

Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida.
Tengo miedo de las noches
que, pobladas de recuerdos,
encadenen mi soñar.
Pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar.
Y aunque el olvido que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guarda escondida una esperanza humilde,
que es toda la fortuna de mi corazón.




Cambalache
Tango 1934
Música: Enrique Santos Discepolo
Letra: Enrique Santos Discepolo

Que el mundo fue y será una porquería
ya lo sé...
(¡En el quinientos seis
y en el dos mil también!).
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
valores y dublé...
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos
en un merengue
y en un mismo lodo
todos manoseaos...

¡Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor!...
¡Ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador!
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
¡Lo mismo un burro
que un gran profesor!
No hay aplazaos
ni escalafón,
los inmorales
nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
¡da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón!...

¡Qué falta de respeto, qué atropello
a la razón!
¡Cualquiera es un señor!
¡Cualquiera es un ladrón!
Mezclao con Stavisky va Don Bosco
y "La Mignón",
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remaches
ves llorar la Biblia
contra un calefón...

¡Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
¡Dale nomás!
¡Dale que va!
¡Que allá en el horno
nos vamo a encontrar!
¡No pienses más,
sentate a un lao,
que a nadie importa
si naciste honrao!
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura
o está fuera de la ley...