divendres, 2 d’agost del 2019

Massa tard

Sandra Correia, 2010
Tarde demais, és el títol d'un sonet de la poetessa Florbela Espanca i que amb una música de Loic da Silva, la Sandra Correia ha gravat en el seu darrer álbum "Aqui existo"
Ho tradueixo com "Massa tard" i és una queixa... Malgrat la sonoritat diferent a allò a què ens té acostumats la Sandra, aquest tema és dels més impactants per a mi d'aquest seu darrer treball.
Una queixa, si. Les coses diuen que passen quan han de passar, potser si. Però de vegades triguen massa a passar, i hi tenim tot el dret a queixar-nos, tot i que no sempre "és massa tard" i diem allò que més val tard que mai. Però quina llàstima haver d'esperar quan l'espera fa mal...
Aqui al blog hi faltava aquest tema, i ara queda esmenada la falta.
Fa pocs dies he tornat de Lisboa i he tingut ocasió d'assistir al concert que al Teatre da Trindade ha fet la Sandra presentant el seu darrer disc, i recordava com queda de lluny aquell 2010 quan va venir a cantar a Barcelona a petició de l'amic José Claro. I com me n'alegro d'haver viscut el procés creatiu d'aquesta Fadista en la que vaig creure des del primer fado que li vaig sentir cantar.
La Sandra ve de lluny i va més lluny encara. Com certeza 



Tarde demais

Florbela Espanca / Loic da Silva
Repertório de Sandra Correia

Quando chegaste enfim, para te ver
Abriu-se a noite em mágico luar
E para o som de teus passos conhecer
Pôs-se o silêncio, em volta, a escutar

Chegaste enfim, milagre de endoidar
Viu-se nessa hora o que não pode ser
Em plena noite, a noite iluminar
E as pedras do caminho florescer

Beijando a areia d’oiro dos desertos
Procurara-te em vão, braços abertos
Pés nus, olhos a rir, a boca em flor

E há cem anos que eu era nova e linda
E a minha boca morta grita ainda
Porque chegaste tarde, ó meu amor

dilluns, 22 d’abril del 2019

Triste sorte

Ben trista la sort del meu amic, que va lluitar tant contra la idea de la mort, de la seva pròpia mort. Un dels fadistes més admirat per mi, un d'aquells que sempre vols escoltar en directe en cada retorn a Lisboa. I ja no podrà ser, perque un maleït dia de febrer ens va deixar. Trista la sort...

També, en moments com aquests de record dels que ens han deixat, és que es fa evident allò de la Saudade. De la nostàlgia dels qui estimem, dels llocs que hem conegut, també dels que imaginem encara que no els haguem vist, ni estat, ni sentit. Per això crec entendre què és la Saudade.

Tants cops he escoltat al Ze Manuel, tants cops hi he parlat que em sembla estar en sintonia en tot allò que em deia, en tot el que sentia i volia expressar, en totes les contradiccions del món fadista. Perque el fado són sentiments, històries de la vida cantades, contades, però també sentides.

Jo sé on ets ara, i no és en el més enllà, estàs en el cor, en el cap i en la veu de tots els qui cantarolem els teus fados. 
João Ferreira Rosa va compondre aquest poema i el cantava en la música del Fado Cravo d'Alfredo Marceneiro. A tu admirat Ze te'l vaig sentir cantar amb una altra música, la del Fado Maria Rita d'Armando Machado. Dues músiques i una expressió de sentiments.

Seguirem cantarolant les teves músiques, els teus Fados. Sempre!




Triste sorte

João Ferreira Rosa / A Machado  (Fado Maria Rita)
                               / Alfredo Duarte  (Fado Cravo)

Ando na vida à procura
Duma noite menos escura
Que traga luar do céu;
Duma noite menos fria 
Em que não sinta a agonia
Dum dia a mais que morreu 

Vou cantando amargurado / Mais um fado e outro fado 
Que fale do fado meu
Meu destino assim cantado / Jamais pode ser mudado 
Porque do fado sou eu

Ser fadista, é triste sorte
Que nos faz pensar na morte / E em tudo que em nós morreu
Andar na vida à procura
Duma noite menos escura / Que traga luar do céu



Fado Cravo





Obrigado a FadoTV
Obrigado a MikeFadoEtc
Obrigado a Fadosdofado

dimarts, 16 d’abril del 2019

Sem reservas, sem amarras

Demà serà un gran dia, i jo me'l perdré. Un gran dia perque la Sandra Correia es presenta al teatre Tívoli de Lisboa per presentar el seu darrer i magnífic treball.
Aqui existo n´es el títol del treball i també del poema que aqui posem. Rosa Lobato de Faria l'autora de la lletra i Mário Pacheco, propietari del Clube de Fado, l'autor de la música.
Confesso que em costa escoltar aquest cd tot d'una. Sempre m'encallo en un tema que escolto i torno a escoltar. Ara mentre intento escriure de nou al vell blog, tan oblidat, escolto un poema de la amiga Cátia Oliveira, Mãe tristeza al què la Sandra li dóna tot allò que la Cátia ha volgut dir.
Altres poemas d'Amèlia Muge, o del genial guitarrista Ângelo Freire, Florbela Espanca, Tiago Torres da Silva....




 Uma escolla perfeita Sandra. Perfeita tu também com a tua voz, o teu jeito, o teu amor.
O meu obrigado. No vou poder estar ao pe de ti amanhã no Tívoli, não físicamente, mas podes ter a certeza que a minha alma, se é que ela existe em mim, vai estar junto de ti e vou te ouvir cantar como sei que tu cantas. Sei isso desde aquele primeiro dia que te ouvi cantar ao vivo aqui em Barcelona. Um beijinho maior do que o mundo, e toda a sorte que tu mereces. Até breve!



Aqui existo,
Solidão entre amarguras,
Vagas serenas, loucuras
E alegrias desgarradas

Aqui me visto,
Da cor que a noite me deu,
Mais perto de ser mais eu
Quando oiço chorar guitarras.

Aqui me ergo,
Sem reservas, sem amarras,
Venho do fundo das águas
Sem futuro, sem passado.

Aqui me entrego,
À magia de um segredo,
Que atravessa o mundo a medo
E é sempre o grito de um fado.

Sou portuguesa,
Filha do sol que me beija,
Do vento que me deseja
Da poesia que me enlaça.

Sou portuguesa
Portuguesa com certeza
Ave livre e indefesa
Flor campestre que esvoaça.