dilluns, 2 de maig de 2016

Fados 17

Passejar pels barris de Mouraria o Alfama i, des dels miradors, veure un mar vermell que ens separa del Tejo, és quelcom que només es pot veure a la vella Lisboa. Una vista que no em puc estar de gaudir així que l'avió aterra a l'aeroport de Portela, a tocar de la ciutat.

En el darrer viatge, després de deixar la maleta a la pensió, m'atanço a la part baixa da Mouraria. Són quarts de dues i m'espera un cocido português a la tasca de Zé Carvoeiro o Zé dos Cornos, però en quan acabo em perdo per la colina i contemplo els telhados vermelhos que, junt amb el riu, sedueix i hipnotitza els viatgers.



Telhados vermelhos és el títol d'aquest tema que que avui portem aqui i que vaig incloure en la dissetena entrega de la meva col·lecció de fados. Per error vaig canviar-li el títol i el vaig rebatejar com Llaves de Lisboa.

No recordo el motiu d'aquesta errada, però queda aqui explicat el títol d'aquest fado cantat per una icona del Fado, Hermínia Silva a qui l'amic Vítor Duarte Marceneiro li va dedicar un llibre del qual us deixo també la portada.





TELHADOS VERMELHOS
Letra.- Federico de Brito
Música.- Mário Silva


São modestos os telhados
Que nasceram p'ra chorar,
Ermitões ajoelhados
De mãos postas, a rezar,
Os telhados são vermelhos,
Mancha rubra que ao sol brilha,
Faz lembrar uma canoa
Que tombou, virando a quilha!

Refrão

Telhados vermelhos,
Que a lua embeleza,
Livros d'Envangelhos
Onde a chuva reza.
E onde o fumo em turbilhões
Vai subindo a tal altura,
Que às vezes lembram vulcões
Em miniatura!

O telhado duma casa,
É visto com tal carinho,
Como se fosse uma asa
Estendida sobre o ninho.
Os telhados são terreiros
Onde a neve vem poisar;
Onde passam nevoeiros
E onde o vento anda a bailar:

Refrão