dilluns, 23 de maig del 2016

Adios muchachos

Un aniversari, i ja en van quatre que vas marxar, calladament com deia aquell poema d'en Martí Pol que et vam posar en el recordatori.


Des d'aquesta aspra solitud et penso
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.

Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles;
el verd proclama vida i esperança.
I jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.


Aquest poema (quina enveja no haver-ne estat l'autor) és aquell sentiment que hom redueix en aquella frase de "ningú se'n va del tot mentre algu el recordi" I és això el que ens passa, i no només els vint-i-tres de maigs, sinó sempre. Però ja saps que som molt aficionats a celebrar les coses cada cop que completem una nova volta al sol. De manera que avui, quatre voltes al sol després, estava pensant el motiu pel qual m'agrada la música...no només el Fado, sinó en general. I recordava aquell tocadiscos que teníem a casa i aquells discos petits de quatre cançons i de generes musicals tan diversos. M'agradava tota la música que s'amagava en tots aquells discos que compraves de segona mà als Encans vells algun dissabte quan cobraves les hores extres de cal Marin on et vas fer un expert en treballar el cuir. Aquelles músiques, que estic cert que m'han fet com ara sóc i que m'han format en els sentiments i en la manera de ser que ara tinc, les duies tu a casa.
Entre tantes músiques, el Tango. Ara mentre escric aquestes lletres per posar-les al blog, estic escoltant en Carlos Gardel. Jo en aquell moment ja fa més de cinquanta anys, no sabia qui era en Gardel. Però si que sabia que m'agradava, em feia sentir. 
Així que avui en comptes d'un fado et deixo amb un tango d'en Gardel, un dels que més escoltava sense saber massa què volien dir aquelles paraules.
Adios muchachos és un tango que va escriure César Vedani al 1928, quan tu tenies pocs anys, i jo l'escoltava també quan tenia també pocs anys. I encara l'escolto i la taral.lejo de tan en quan. Avui la deixo aqui al blog perque la sentim una vegada més.

Adios Muchachos.



dilluns, 2 de maig del 2016

Fados 17

Passejar pels barris de Mouraria o Alfama i, des dels miradors, veure un mar vermell que ens separa del Tejo, és quelcom que només es pot veure a la vella Lisboa. Una vista que no em puc estar de gaudir així que l'avió aterra a l'aeroport de Portela, a tocar de la ciutat.

En el darrer viatge, després de deixar la maleta a la pensió, m'atanço a la part baixa da Mouraria. Són quarts de dues i m'espera un cocido português a la tasca de Zé Carvoeiro o Zé dos Cornos, però en quan acabo em perdo per la colina i contemplo els telhados vermelhos que, junt amb el riu, sedueix i hipnotitza els viatgers.



Telhados vermelhos és el títol d'aquest tema que que avui portem aqui i que vaig incloure en la dissetena entrega de la meva col·lecció de fados. Per error vaig canviar-li el títol i el vaig rebatejar com Llaves de Lisboa.

No recordo el motiu d'aquesta errada, però queda aqui explicat el títol d'aquest fado cantat per una icona del Fado, Hermínia Silva a qui l'amic Vítor Duarte Marceneiro li va dedicar un llibre del qual us deixo també la portada.





TELHADOS VERMELHOS
Letra.- Federico de Brito
Música.- Mário Silva


São modestos os telhados
Que nasceram p'ra chorar,
Ermitões ajoelhados
De mãos postas, a rezar,
Os telhados são vermelhos,
Mancha rubra que ao sol brilha,
Faz lembrar uma canoa
Que tombou, virando a quilha!

Refrão

Telhados vermelhos,
Que a lua embeleza,
Livros d'Envangelhos
Onde a chuva reza.
E onde o fumo em turbilhões
Vai subindo a tal altura,
Que às vezes lembram vulcões
Em miniatura!

O telhado duma casa,
É visto com tal carinho,
Como se fosse uma asa
Estendida sobre o ninho.
Os telhados são terreiros
Onde a neve vem poisar;
Onde passam nevoeiros
E onde o vento anda a bailar:

Refrão