dissabte, 27 d’abril de 2013

Consideracions sobre el Fado

Aquest dies estic llegint el llibre de Josep Maria Espinàs, Una vida articulada.
Es tracta d'un recull d'articles que l'autor ha anat escrivint i publicant diàriament, i durant més de 36 anys, als
diaris Avui i a El Periódico. Un recull d'articles -o fragments- que a l'autor li ha semblat que mantenen l'interès i travessen el pas del temps.
A la contratapa podem llegir "La idea és que el lector el pugui llegir com un dietari o llibre de pensaments i observacions d'Espinàs entre 1976 i 2012"
En aquest sentit, en el d'observació, m'ha semblat adient fer-vos avinent el que l'Espinàs va "observar" un dia de l'any 1979 quan va visitar una casa de fados....

Confesso que fins ara tenia una idea molt vaga del que és un fado, la cançó popular portuguesa i, més concretament, lisboeta. O potser és més exacte dir que més que una idea vaga en tenia una d'equivocada, proporcionada per algun disc o algun espectacle. La clau de la qüestió és aquesta: cal escoltar el fado en un ambient que ni el disc ni l'escenari no poden crear.
Aquest tipus de cançó, d'origen incert, es converteixen en un moment determinat en el vehicle d'expressió d'un patetisme profundament portuguès. Ho veia ben clar escoltant sis fadistes que cantaven a O Senhor Vinho, un establiment de la vella Lisboa davant una concurrència bàsicament local. El programa consistia en això: un fadista cantava tres fados i plegava, perquè la gent pogués continuar menjant i bevent; al cap d'una estona sortia un altre fadista i feia el mateix, i així fins a quatre cantants, que s'alteraven al llarg de tota la nit. Quan apareixia el fadista la il·luminació es feia molt tènue, i immediatament la gent callava. El fado demana silenci, no és una cançó de gresca, com les que canten els vienesos a les tavernes de
Grinzing. I també en demana, de silenci, el cantant, i el demana sense demanar-lo; és la seva actitud d'intimitat i de lliurament "personal" al cant allò que imposa. Perquè de cop, quan comença a cantar, sembla aïllar-se de tot el que el volta, com si cantés en la soledat més profunda.
He parlat de soledat, i el fado n'és la traducció literària i musical en el món del poble, com ho és de les frustracions i les angoixes vitals del portuguès. El pas del temps, la dissort de l'amor, les dificultats de la comunicació humana, són els temes que els fados van repetint amb totes les variants possibles.
Els fadistes de l'establiment vestien com qualsevol dels presents, i això ajudava a entendre el fado com una expressió de la pròpia quotidianitat; no hi havia una relació artista-espectador --que és el que passa als cabarets o als tablaos-- sinó una complicitat bàsica i un diàleg cordial, perquè qui cantava no ho feia en cap empostissat ni rebia cap focus especial. He dit "diàleg" però de fet el fado induïa la gent a acotar el cap i cadascú iniciava -mentre es descapdellava la música- un monòleg meditatiu amb ell mateix. La malenconia de les melodies en to menor i la humida i emboirada pronúncia portuguesa naixien com una flor perfecta en la penombra.

Un bon observador l'Espinàs. No trobeu?

1 comentari:

fernando ha dit...

Si, siempre me ha parecido un magnífico escritor y desde luego,ha sabido captar la esencia del fado.