dimarts, 25 de maig del 2010

Fa un mes

Avui fa un mes.
Parlàvem del 25 d'Abril, del que va significar per tanta i tanta gent aquella revolta popular que feia caure la penúltima dictadura de l'Europa del S.XX.
La revolució dels clavells, i més tard a casa nostra la mort del dictador, ens obria una porta que havia costat molt d'obrir, ens havia costat molta lluita i sacrificis aconseguir la posibilitat de decidir, de participar de la vida social i política, de decidir què i com volíem pensar. Volíem un món millor, però ben aviat el desencís es va anar extenent i avui constatem amb tristesa que gairebé tot el que havíem aconseguit es desfà com un gelat a l'estiu.
El frau polític que han significat els partits majoritaris, envoltats sempre d'un o altre escàndol, els retalls de les llibertats sota el pretext de la seguretat -una seguretat que no tindrem mentre existeixi la injustícia- una justícia lenta i partidista, un periodisme lligat de mans per les grans corporacions, unes empreses que es basen en el benefici ràpid i a costa del que sigui, la lenta i progressiva desaparició de l'estat del benestar, la degradació dels drets aconseguits pels treballadors en passats de lluites, la permanent negació a les llibertats nacionals, una educació que prima el més espavilat per davant del que s'esforça, una televisió que já no té més qualificatius que el de lamentable..... Cal seguir?
Totes aquestes realitats i altres que hi volgueu afegir, fa que el desencís sigui un núvol que creix cada cop més.
La direcció, la força de la nostra lluita de jovenesa, créiem que ens duia de cap a la consecució d'un món millor. Lluitàvem al sindicat, al barri, allà on fos per aconseguir millorar i sortir de la negror on ens tenia el régim franquista, i volíem -il·lusos- que aquestes millores s'estenguessin pel món com una taca d'oli.
I que ens hem trobat després de tanta lluita?
Podem donar una ullada al nostre voltant per veure quina societat ens ha quedat. No era això, companys, no era això... Aquesta cançó que Lluís Llach que va escriure l'any 1978, parlant, potser, del desencís que tres anys després de la mort del dictador, ens sumia tant, la podem avui usar per descriure el que sentim ara: ràbia.
Quins són els valors que adquireixen els nens d'avui en veure a la televisió com els drets més elementals de la persona són aixafats constanment sense el més mínim pudor. El poble saharaui, trenta-cinc anys desterrat al desert, el poble palestí , amb una lluita desigual amb un dels països més poderosos del planeta, o tal vegada Txexènia amb la seva capital Grozni destruïda per la gran Rúsia, potser les guerres interesades de Irak o Afganistan, els Balcans i la neteja ètnica, o bé chernòvil i la llarga llista de malalties dels nens que hi continuen naixent, la fam a l'Àfrica. Potser a nivell més proper veient com aquell que la fa no la paga, perquè la justícia sembla cega i és lenta, i interessada...
No era això, companys, no era això. Aquelles flors que van morir en l'intent d'un món millor, avui podem dir que va ser en và. Sacrifici estèril el d'aquelles flors que lluitaven per les llibertats dels pobles, que deien no a les guerres, que volien igualtat i benestar per a tothom, que volien tantes coses!
Si, Lluís, "potser cal ser valents altre cop"