divendres, 30 d’abril de 2010

José Fernandes Castro a la TV suissa

Parlàvem aqui el de Juny de l'any passat del fadista i bon amic José Fernandes Castro, que des de Suissa viu el fado i la poesia tan intensament que edita dues perles com són els seus blogs de lletres de fados i poesia pròpia. Vàrem escoltar aquell dia un *fado Rigoroso* de José Marques amb lletra del propi José Fernandes, i avui el veiem cantar a la TV Leman Blue aquest mateix fado.

Un cop més volem, des d'aquest racó de fado, agrair a José Fernandes la seva tasca de recollir les lletres dels fados i també la seva aportació en forma de poemes que han arribat al Fado.

Obrigado meu amigo por tudo o que tem feito em prol do Fado. Um grande abraço des de Barcelona.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Zé Cacilheiro


Cacilheiro és el nom dels ferrys que fan el trajecte de Lisboa fins a Cacilhas, localitat a l'altra banda del riu Tejo, avui transformat en barri de la població d'Almada. Per extensió s'anomena també cacilheiro al patró que comanda aquests vaixells.

Abans de la construcció dels ponts que uneixen les dues ribas del riu, anar amb ferry era l'única possibilitat que hom tenia per passar d'una banda a l'altra.

L'ofici de Cacilheiro era doncs una feina marinera i com totes les feines de la mar amb un plus de duresa que no apaga el plaer de qui fa allò que li agrada.
Aquest tema que canta l'Alcindo de Carvalho al qual vàrem escoltar en un fado triplicado, és un petit homenatge a aquests mariners que molt probablement viuen enamorats de la seva feina. Tan enamorats que ens expliquen amb llenguatge mariner fins i tot el dia que s'enamorà de la varina (peixatera) que seria la seva dona.


De Paulo da Fonseca, Carlos Dias i Cesar de Oliveira
Zé Cacilheiro


Quando eu era rapazote

Levei comigo no bote

Uma varina atrevida

Manobrei e gostei dela

E lá me atraquei a ela

P’ró resto da minha vida

Às vezes uma pessoa

A saudade não perdoa

Faz bater o coração

Mas tenho grande vaidade

Em viver a mocidade

Dentro desta geração

Refrão

Sou marinheiro

Deste velho cacilheiro

Dedicado companheiro

Pequeno berço do povo

E navegando

A idade foi chegando

O cabelo branqueando

Mas o Tejo é sempre novo

Todos moram numa rua

A que chamam sempre sua

Mas eu cá não os invejo

O meu bairro é sobre as águas

Que cantam as sua mágoas

E a minha rua é o Tejo

Certa noite de luar

Vinha eu a navegar

E de pé, junto da proa

Eu vi, ou então sonhei

Que os braços do Cristo-Rei

Estavam a abraçar Lisboa

Refrão

diumenge, 25 d’abril de 2010

25 d'abril


Dijous 25 d'abril de 1974, passada la mitjanit a les ràdios de Portugal s'escoltava la cançó Grândola Vila Morena que era la consigna revolucionària que va impulsar l'anomenada Revolució dels clavells.
L'MFA amb el general António de Spínola al capdavant acabava amb la penúltima dictadura de la vella Europa. I nosaltres, veïns, somiàvem que aviat seguiríem les passes dels nostres germans ibèrics.
En Lluís Llach va viatjar a terres portugueses com tants d'altres compatriotes per tal d'empaltar-se del clima de llibertat i entusiasme del poble portuguès. En el llibre de Josep Maria Espinàs "Lluís Llach, història de les seves cançons" ens diu:

Vaig viure aquell ambient molt intensament, perquè se'm considerava com una mena de còmplice... Era una cosa extraodinària! Lisboa, en aquells temps, era una ciutat en festa permanent i recordo que l'espectacle dins del teatre era increïble. L'entrada era, evidentment, gratuïta i la sala l'omplien les classes populars, en el sentit literal del mot, i recordo que hi havia un merder espantós; i era la gent, a més, que feia servir la Cançó com a eina de combat.

A més d'en Llach, altres cantautors catalans varen anar a terres portugueses, com Raimon, Ovidi Montllor, Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet.
Llach va recollir totes les sensacions i emocions viscudes en terres portugueses a la peça Abril 74, de la que diu:

Em motiva molt cantar-la, perquè penso molt en el meu combat personal: intentar no renunciar a mantenir els ulls oberts, a la solidaritat, a les coses que vull que m'afectin, ja no és que m'afectin, és que vull que m'afectin. He decidit treballar per ser solidari, he decidit intentar, almenys, que el meu cap no es posi en una lleixa i es quedi allà.

Companys, si sabeu
on dorm la lluna blanca,
digeu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu
el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trust atzar
m'atura i caic a terra
proteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu
les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.

I si un trist atzar...

divendres, 23 d’abril de 2010

Un altre Sant Jordi

(Esta é a Rosa Azul que o Tempo lhe deu a Manhã depois de lhe contar a história que ouviu do Vento: a do Gato Malhado e a Andorinha Sinhã. Em certos dias de Primavera a Manhã coloca sobre o luminoso vestido essa rosa azul de antigas idades. E então se diz que faz uma esplêndida manhã toda azul.)
-Jorge Amado.



Un any més Catalunya es disposa a viure i gaudir d'una nova diada de Sant Jordi, festa cívica per exelència on en lloc de regalar bombes i trets, en lloc dolor i sang, en lloc de guerres i desesperació, regalem llibres i flors.

Potser arribarà un dia en que en lloc de tantes desgràcies, siguin aquestes gràcies que tenen les flors i els llibres les que ens guiïn a tots.

Feliç Sant Jordi a tothom.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Recordeu.......

Podeu escoltar Ràdio Amália punxant el logo...




També podeu veure Fado TV...
Punxeu el logo...




O potser voleu escoltar Ràdio Portugal que emet des del Brasil...
doncs punxeu el logo




dimarts, 20 d’abril de 2010

Actualidad€ - entrevista

La periodista Susana Marques de la revista generalista Actualidad€ Economia Ibérica, es va interessar per la meva passió pel fado i em va demanar de fer una entrevista, ja que volia saber com és que un català sent aquesta passió i també perquè ho considerava interessant pel públic que segueix la revista.
L'entrevista va tenir lloc el passat mes de desembre, i va ser publicada al número de febrer d'enguany.
No sé pas si té molt d'interès el què i el com vaig arribar al Fado, ni què en penso d'aquesta música i del que significa per a mi. Jo diria que no massa, però el fet que algú hagi cregut interessant fer l'entrevista i publicar-la i que molta gent m'hagi demanat que la pengi al bloc m'ha convençut de fer-ho. Així que aquí està, i també, i un cop més, vull expressar el meu agraïment a la periodista Susana Marques pel seu interès i comprensió.








diumenge, 18 d’abril de 2010

Ovelha negra - Beatriz de Conceição

Ja vam escoltar la Beatriz de Conceição en un *fado dos Sonhos* aqui en aquest racó de fado.
Aquesta fadista de Porto té un estil molt personal, una marca que no permet confusions.

Ovelha negra, un poema molt descriptiu d'una determinada manera de ser

"...de sang de les meves venes,
vaig oferir copes ben plenes,
a la sed de tota la gent..."

lletra de João de Conceição Dias i música de Jaime Santos *fado Alvito*
punxa el play!!

Ovelha negra

João Dias / Jaime Santos *fado alvito*
Repertório de Beatriz da Conceição
Chamaram-me ovelha negra
Por não aceitar a regra
De ser coisa, em vez de ser;

Rasguei o manto do mito
E pedi mais infinito
Na urgência de viver

Caminhei vales e rios
Passei fomes, passei frios / Bebi água dos meus olhos
Comi raízes de dôr
Doeu-me o corpo d'amor / Em leitos feitos de escolhos

Cansei as mãos e os braços
Em negativos abraços /
De que a alma, foi ausente
Do sangue das minhas veias
Ofereci taças bem cheias /
Á sede de toda a gente

Arranquei com os meus dedos
Migalhas de grãos, segredos / Da terra, escassa de pão
E foi por mim que viveu
A alma que Deus me deu / Num corpo feito razão
(lletra extreta del blog fadosdofado)

dijous, 15 d’abril de 2010

Nou CD de Ricardo Ribeiro

El passat 19 d'Abril Ricardo Ribeiro ha tret nou CD amb un grapat de fados tradicionals acompanyat pels músics Pedro Castro i José Luís Nobre Costa a la guitarra, Jaime Santos JR. a la viola i el Professor Joel Pina a la viola-baixo.

Estic esperant amb candeletes la visita dels meus amics de Lisboa als quals els demanaré que me'l duguin, així a més de la seva esperada companyia gaudiré del fadista actual que més m'agrada, el que aconsegueix amb més facilitat despertar totes les emocions que sóc capaç de sentir.

Cliqueu a la fotografia per escoltar fragments dels seus fados, i ja us garanteixo que no quedareu decebuts.

En aquest vídeo um *fado vadio*: Moreninha de travessa
I més avall, la lletra per poder gaudir d'aquest fado creació de l'admirat Fernando Maurício, amb qui Ricardo Ribeiro va arribar a cantar.




Moreninha da travessa

J.Rosa Januário / Filipe Pinto *fado vadio*
Repertório de Fernando Maurício

Moreninha da travessa
Que atravessa a minha rua
Apenas por culpa sua
Penas minh'alma atravessa

Onde vai assim depressa / Porque atravessa a correr
Fugindo a quem a quer ver / Onde vai com tanta pressa

Por mais que diga e lhe peça /
Que essa pressa diminua
Apressada continua /
E o que eu digo não lhe interessa

Qualquer dia ainda tropeça / Nessa pressa de fugir
Tropeça e pode caír / Veja lá, não caia nessa

Mas se caír, lhe aconteça
/ P'ra se livrar de embaraços
Veja se cai nos maus braços
/ Moreninha da travessa
Veja se cai nos meus braços / Veja lá se cai depressa

(lletra extreta del blog fadosdofado)

diumenge, 11 d’abril de 2010

Carlos Ramos

Parlàvem fa poc amb l'amic Antón, editor, entre d'altres, del blog Guitarras de Lisboa, sobre la influència que tenia el fado en la vida quotidiana temps enrrera, i que ara, degut a un grapat de factors això havia canviat, havia anat a menys. Potser si, potser no, tampoc no ens correspon des d'aqui fer cap analisi del fet, només deixaré anar la idea que l'anomenada globalització ens ha portat coses bones i també coses no tan bones. El fado avui, jo diria que te empenta, i naturalment solatge. Hi há qui en fa disgressions, barreges, "misturas" i això pot agradar molta gent. Aquest fet per se ja dóna una idea de la força que el fado té. També és veritat que el fado sempre tindrà, i això és bo, algú que el defensi com el que és, que defensi la seva essència. D'aquests algú s'en diu despectivament puristes. Nosaltres des d'aquest cantinho saludem aquests puristes i els encoratgem a seguir-ho sent. Ah, i també a recuperar aquell esperit fadista que hi havia fa uns anys.

Carlos Ramos va popularitzar aquest fado musicat tot cantant i tocant la guitarra a l'hora. Avui aquest fadinho continua viu i ben viu i es canta sovint a les cases de fado, demostrant així que de trist, el Fado no en té res i lluny d'això ens recorda que:

hi ha pel sofriment, un bon remei, cantant, ningú es recorda del mal, no costa res, intentin fer com jo, una guitarra afinada, una veu ben timbrada, i tot oblidat!



Canto o fado

João Nobre
Repertório de Carlos Ramos

Há, para o sofrimento, um bom remédio afinal
É cantar, e no momento, ninguém se lembra do mal

Não custa mesmo nada, tentem fazer como eu
Uma guitarra afinada, uma voz bem timbrada e tudo esqueceu


Quando a tristeza me invade... c
anto o fado
Se me atormenta saudade... c
anto o fado
Haja ciúme á vontade... c
anto o fado
Por uma esperança perdida
Não passo na vida por um mau bocado
Se acaso a sorte o esqueceu
É fazer como eu, deixo andar... canto o fado

Não é que não me interesse, por quem á dôr não resiste
Mas há gente que parece, que gosta até de andar triste

Tem sempre um ar fatal, a que ninguém o obriga
Mas nesta vida, afinal, vendo bem, nada vale mais do que uma cantiga.

(letra tirada do blog fadosdofado)

dijous, 8 d’abril de 2010

Maria da Lourdes


Tenia de Maria de Lourdes Sampaio una gravació: Boa noite solidão i ben bé no sé d'on la vaig treure. Fa poc, gràcies a la nostra amiga i gran divulgadora del Fado, Cláudia Tulimoschi vaig escoltar aquest tema cantat amb música de José António Sabrosa que em va captivar. No podia deixar de portar-la a aquest cantinho i compartir-la amb tots aquells que el segueixen.
Poema de José Luis Gordo "Na asa dessa gaivota"






Trago meu peito cansado
A boca sabe-me a fado
Meus lábios sabem-me a fumo
Perdi o norte da vida
Sou gaivota sem guarida
Sou gaivota sem ter rumo.

E na minha madrugada
Não há sol nem alvorada
Que me dê felicidade
Não há calor que aqueça
Nem inverno que arrefeça
A dor da minha saudade.

Se no Cais da minha vida
Uma gaivota perdida
Pousa-se só por pousar
Na asa dessa gaivota
Eu escrevia a minha rota
Deixando-a ir para o mar.

dimecres, 7 d’abril de 2010

La llèngua portuguesa

Aquests dies llegint, o millor dit rellegint -la meva memòria és fugissera- el llibre de la Teresa Pàmies "Nadal a Porto" he tingut l'ocasió de recrear-me en les paraules que escrigué Gaziel sobre la llengua portuguesa.

Deia en Gaziel en el seu llibre de viatges dedicat a la "Península inacabada" : "Llegit, el portuguès, ens sembla una llèngua que no val la pena estudiar, com si no fos res més que una mena de castellà vell, un semigallec, amb unes quantes paraules, poques, exclusives i pròpies. Per això els espanyols es creuen de bona fe, que el portuguès qualsevol l'entén".

La Pàmies ens recorda, també les paraules d'en Josep Pla quant parlant de Portugal deia: "... el portuguès és una lléngua vellutada, ombrejada, amb vegetacions de molsa tardoral, tan agradable al tacte. Les seves vocals tenen tota la gamma musical, però no pas la gamma dels instruments, sinó la gamma gutural i humana, que, sovint, és prodigiosa".

Tal vegada és per això que me n'he enamorat d'aquesta lléngua que amb la finor de les seves "esses", "zetas", les seves expressions respectuoses i la seva calidesa, endolceixen la parla. Diria que és una lléngua per la poesia... encara que no només.

I és per això que, modestament, fem els possibles per aprendre-la un poquet.

dijous, 1 d’abril de 2010

Clube de Fado

En el darrer viatge a Lisboa el passat Desembre, vam passar pel Clube de Fado. Era dimarts i el local era vuit, apenes dues parelles en una taula, i amb poques ganes de escoltar fado, una senyora sola amb una copa de vi, i, si mal no recordo en una altra taula una altra parella callada, potser enfadada.
Hi vaig anar per escoltar la Cristina Nóbrega, li ho havia dit per mail que hi aniria. Aquella nit, però, la Cristina Nóbrega no hi era.
Vaig preguntar al cambrer si es cantaria Fado i em va contestar que no ho creia "há pouca gente" em va dir.
L'amo de la casa, en Mário Pacheco va decidir finalment fer un "passe" i acompanyat a la viola pel Carlos Manuel i al contrabaix pel Rodrigo Serrão, van acompayar les fadistes Carla Pires i Cristina Madeiros, de les quals lamento no tenir encara cap gravació.



Cristina Madeiros


Carla Pires

Així doncs, escoltarem la Cristina Nóbrega amb un poema de Pedro Homen de Mello amb música de *fado Marcha José Marqués de Amaral*

FRIA CLARIDADE






No meio da claridade,
Daquele tão triste dia,
Grande, grande era a cidade,
E ninguém me conhecia! Então passaram por mim
Dois olhos lindos, depois,
Julguei sonhar, vendo enfim,
Dois olhos, como há só dois?
Em todos os meus sentidos,
Tive presságios de Deus.
E aqueles olhos tão lindos
Afastaram-se dos meus!
Acordei, a claridade
Fez-se maior e mais fria.
Grande, grande era a cidade,
E ninguém me conhecia!