dimarts, 17 de febrer de 2009

Saudade

El blog Fado das bocas lindas ha començat una sèrie de sondejos entre els seus seguidors -entre els quals m'hi conto- que pretén saber quin, entre els fados que proposa, ens agrada més.
En el primer va ser el més votat un fad cantat per Miguel Ramos lletra de Helder Moutinho amb música do Fado Súplica d'Armando Machado: Balada do sol errado. Jo havia votat as Chaves da vida també coneguda per Não vou, não vou. A la segona entrega si vaig votar la que al final va guanyar: O Sotão de Amendoeira. Per a mi en Fernando Maurício és un dels millors fadistes que he escoltat mai, i aquest fado un dels meus favorits.
Aquest poema ens parla de la Saudade. La saudade que sent qui passa després de molt de temps per aquell lloc on havia sentit cantar la Matilde, aquell lloc del vell barri fadista da Mouraria, aquella rua d'Amendoeira, aquell lloc que encara desprèn el sabor fadista del temps que já no ha de tornar.... Les tres sombras amb posat ufanós que segueixen guaitant la Mouraria "les llàgrimes d'un mariner, les gelosies d'un gitano, les recances d'un rufià..." aquests records que fan que els peus no puguin seguir i fan que quedis palplantat davant d'aquell lloc que desperta as saudades.
La Saudade. Allò que el diccionari ens defineix com enyor, enyorança, recança, nostàlgia. Enyorar, del llatí ignorare : no saber.... I d'aqui trobar a faltar, sentir pena d'algú o d'algun lloc o cosa, trobar a faltar. Trobar a faltar allò que si que sentim i tenim quan estem a prop del lloc o les persones que estimem.
Però la Saudade és un sentiment. I qui és que pot definir els sentiments?
Potser els poetes...
Avui sentirem O sotão d'Amendoeira pel seu creador Fernando Maurício. Amb lletra de Carlos Conde i música fado Marcha de Raul Pinto.




Sotão da Amendoeira

Carlos Conde / Raúl Pinto

Naquele típico sotão
Sob as telhas mais antigas
Da Rua da Amendoeira;
Ainda há traços que denotam
O sabor dado ás cantigas
P'la Matilde cantadeira

Airosa mas inconstante
A Matilde dava ao fado / A graça doutros estilos
No velho café cantante
Que ficava mesmo ao lado / Da estalagem dos Camilos

No sotão esconso e sujo
Três sombras de porte ufano / Espreitam a Mouraria
As lágrimas dum marujo
Os ciúmes dum cigano / E os remorsos dum rufia

Senti presos os meus pés
Mas desviei o caminho / E quedei-me ali á beira
Só para ver outra vez
Aquele sotão velhinho / Da Rua da Amendoeira

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Grande Maurício, todo ele era fado. Obrigado Jaume pela homenagem a um Grande do Fado. Maurício deixou escola, hoje pela Mouraria e Alfama, muita gente canta no seu estilo que foi único e assim o lembram com grande Saudade.Em minha casa, este Fado "O Sotão da Amendoeira" canta-se quase todos os sábados, é um fado castiço e dos clássicos na música do Raúl Pinto.Um abraço Américo

M@ ha dit...

Um dos meus fadistas preferidos.
Era daqueles que nem precisava de microfone para se ouvir.
Um dia veio cantar na zona onde moro e lembro-me de ouvi-lo ao longe e até arrepiava, o meu pai cantava parecido, mas não quis o destino ser famoso.
Eu também sei cantar mas sou envergonhada, todos os meus familiares da parte do meu pai sabem cantar o fado, temos o fado no sangue,é giro.
Somos como os ciganos quando há casamentos cantamos todos o fado.
Abraço e obrigado pela visita.
Manuela

Rosa Maria ha dit...

Hola Jaume:
Gràcies per apropar-me al dolç món dels fados. Em mantens viu el desitg de tornar a Portugal.

jaume ha dit...

Gràcies per visitar aquest cantinho, i espero que ben aviat el teu desig es faci realitat. beijinhos.jaume

Rosa Maria ha dit...

Hola Jaume:
Ahir vaig parlar amb un amic dels fados. Els desconeix. Aleshores he comentat que el meu primer descobriment va ésser Dulce Pontes i ja n'hi he donat referències amb títols de cançons. Això es va extenent.
Som-hi!!!