divendres, 14 de novembre de 2008

Pedro e Ricardo

Molt abans de veure la malaguanyada película Fados d'en Carlos Saura, vaig tenir l'ocasió de veure dins del programa de "La Mar de Músicas" a Cartagena l'espectacle "Casa de Fados". Era el Juliol de 2007.
L'espectacle tenia inclòs un recital de Carlos do Carmo entre dos blocs del que és en si l'escena del film amb aquest nom, i amb la intervenció d'una colla de fadistes, amb majúscules, que van aconseguir que el Fado surgís davant d'un públic entregat, la gran majoria del qual desconeixia què és el Fado.
I malgrat aquest desconeixement l'espectacle va congregar més de mil persones. En un escenari -El Auditorio Parque Torres- totalment ple que els organitzadors van haver d'utilitzar en veure que el lloc on de primer s'havia de fer el concert se'ls feia petit davant la demanda del públic. El nou espai era sis vegades més gran que l'inicialment previst.

Es pot dir, doncs, que el fado té tirada. Un no comprèn de cap manera que no hi hagi una programació de Fado a Barcelona, posem per cas, on n'estic convençut l'èxit estaria assegurat.

Però no ens apartem del tema que avui tractem.
I no entrarem a valorar la part de l'espectacle que fou el concert de C. do Carmo.
Parlem dels veterans i joves fadistes que aquella nit ens van regalar l'escena de la película Casa de Fados, dels guitarristes José Luís Nobre i Pedro Castro del violiste Jaime Santos júnior i del baixiste el mític Joel Pina que a part de guitarrades, van acompanyar magistralment a Vicente da Câmara, Ana Sofia Varela, Tânia Oléiro, Margarida Bessa, Pedro Moutinho i Ricardo Ribeiro.



Avui escoltem la part final de l'espectacle, una desgarrada amb Ricardo Ribeiro i Pedro Moutinho, amb un Fado Lopes i un poema de Carlos Conde.















 FAMA DE ALFAMA


Não tenham medo da fama
De Alfama mal afamada
A fama ás vezes difama
Gente boa, gente honrada

Fadistas venham comigo / Ouvir o fado vadio
E cantar ao desafio / Num castiço bairro antigo

Vamos lá, como eu lhes digo / E hão-de ver de madrugada
Como foi boa a noitada / No velho bairro de Alfama
Não tenham medo da fama
De Alfama mal afamada

Eu sei que o mundo falava / Mas por certo, com maldade
Pois nem sempre era verdade / Aquilo que se contava

Muita gente ali, levava / Vida sã e sossegada
Sob uma fama malvada / Que a salpicava de lama
A fama ás vezes difa

ente boa, gente honrada

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bravo Jaume, Estes dois são uma riqueza que o Fado ganhou. Ricardo vem da linha do que eu gosto, o tradicional, o castiço, o rigoroso. é um espanto. O Pedro, trouxe ao Fado uma frescura e um gosto muito feliz, tem tido cuidado com os temas que grava, e acho embora diferente, um grande Fadista Também. Já ouviste o Ricardo Ribeiro cantar " Céu de Lisboa"? é um momento lindo.Um abraço Américo

Anònim ha dit...

Pois! Para mim, estes são "os fadistas" da actualidade; o Ricardo perfilhando um estilo bem tradicional e o Pedro, o melhor dos Moutinhos - timbres fantásticos. Nem sempre o melhor é o mais divulgado, sabemos bem...
Bom post, meu amigo!
Abraço e até breve, em Lisboa a ouvir estes dois, por ex., mais a Celeste, etc, etc...
OP - Fadocravo