Una de les meves fadistes de referència, la Raquel Tavares, ens sorprèn aqui "sambando" amb el músic brasiler Xande de Pilares, i tot i que no és un fado, aquest tema no podia deixar d'estar aqui al blog, així doncs i gràcies al canal de Youtube de Alessandro Cardoso,disfrutem del sabor i calidesa de la veu de la Raquel.... i del Xande.
Aceita
Xande de Pilares
No ensaio de uma escola de samba eu te encontrei
O destino chegou com o olhar , me apaixonei
A poesia da sua canção foi a voz da minha linda razão
E o meu fado ficou traçado desde então
Iluminada madrugada que trouxe a lua abençoada
Luz tão divina que clareia
Foi na ânsia do desejo
Que selamos num só beijo
Essa paixão que incendeia
Eu sei que o mar te separa de mim
Não deixa a distância ditar nosso fim
Não deixa...
Então , meu amor vem pra perto de mim
Se a vida e o destino quiseram assim
Aceita
Sembla que el fred s'ha ensenyorit de tot, deixant l'estiu i el temps de màniga curta una mica arraconats a l'espera de la propera primavera.
El fred, en aquestes nits on passejar pels carrerons d'Alfama, a vegades et convida a entrar al Bela o a la Tasca do Chico per escoltar el Fado, i molts cops tenim la sort que aquest mateix fred ha convidat a entrar-hi també a algun dels bons fadistes que es mouen per aquesta Lisboa de la que sempre sentim saudade.
La Raquel Tavares és el rostre del calendari d'aquest mes de novembre, d'aquest mes que preludia l'acabament de l'any. I de la Raquel, hem escollit una fado musicat cantat en dues versions: amb la pròpia del fado que va cantar en la festa dedicada a la consecució del fado en ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat -tot i que ens apareix un contrabaix- i l'altra aconpanyada per Pedro Joia, aquest excelentíssim guitarrista, i únicament a la guitarra. Una versió una mica aflamencada que no desmereix per res el sentit que el fado dóna a aquest poema de João Dias.
Deste-me um beijo e vivi, amb música de fado Tradicional *Fado Cravo* d'Alfredo Marceneiro
Ja és prou trist que la Raquel Tavares faci un concert a la Catalunya Nord i no n'hagi fet, ni estigui previst de fer-ne un altre a Barcelona. Sincerament no sé quins són els designis ni qui en té cura de la programació musical a casa nostra.
El fet cert és que un servidor que viu a Barcelona, cap i casal d'un país, hagi hagut de desplaçar-me 200 quilòmetres per assistir a un concert de la Raquel Tavares i a 345 quilòmetres per veure'n un altre de l'Ana Moura. Totes dues fadistes en la seva plenitud artística i base del Fado més autèntic que avui és pot escoltar.
Dit això només dir que la fadista va estar extraodinària, ens va oferir el seu darrer treball, "Bairro" acompanyada magistralment pels músics Bernardo Couto a la guitarra, Marco Oliveira a la viola i Fernando Araújo a la guitarra-baixo.
Fred, el públic del Palais des Congres de Perpinyà, només escalfat en alguns moments per un reduït grup de portuguesos que a Perpinyà viuen i, modestament un servidor que quan l'ànima li demanava cridava "...fadista" o algun "Bravo", que també, també sortia de molt endins.
En acabat el concert, els portuguesos i nosaltres vam esperar la fadista per donar-li els parabéns que es mereixia i que -crec- la sala no li va saber retre.
La Raquel Tavares, més enllà de ser una gran fadista, és una persona senzilla, i d'una extraodinària sensibilitat. Vam quedar citats al Bacalhau de Molho, a Lisboa, un dia d'aquests.....
Querer cantar, un tema del jove compositor, músic, poeta, productor...., Diogo Clemente -de qui un dia en parlarem més a fons.
No canto em que sentado escreves p'ra mim Cartas d'amor, cartas sem fim As palavras entrançadas nas linhas desse papel Enleiam-me o coração num fio de mel
E adoçam a guitarra dos sentidos Que embala a minha voz em tons gemidos
Querer cantar Rodar o tempo, o pensamento e querer cantar Beber o brilho desses olhos, laços de luar Amar o vento, a liberdade e os teus lábios por beijar Querer cantar Sentir a espuma, rasgo d'água do teu mar A areia ardente de saudades a chamar por ti E peço á noite que me acoite Na vontade de te ter aqui
Se perco o meu olhar numa canoa Presa no cais desta Lisboa E roubo ao fim de tarde, a doce nostalgia Do amor feito na tarde do nosso dia
Gaivotas vão deixar o rio parado Levando mais um beijo por recado
Sofrendo da alma
Amália / Guilherme Banza
Repertório de Raquel Tavares
Mais do que o corpo, é a alma / É a alma que me dói
Que foi sofrendo da alma / Que a minha vida se foi
Que foi sofrendo da alma / Que a minha vida se foi
Mais do que o corpo, é a alma / É a alma que me dói
Há muito que não sonhava / E esta noite sonhei
Sohei hoje que te amava / Deus! o que eu hoje sonhei
Longe do meu pensamento
A ideia de te amar
Amei-te em sonho, um momento
Vê lá o que eu fui sonhar
Foi sonho que não esperava / Sonho que me deslumbrou
Não sabia que te amava / E hoje não sei quem sou
