Les quadras -quartets- són poemes de quatre versos i són una de les expressions més populars en el món del fado.
Sovint podem veure el títol de "Quadras soltas" en molts CDs de fado, cantades en diferents músiques. Es tracta d'estrofes de quartre versos, la major part de les vegades agafades de diversos fados i cantades segons l'ordre que el fadista vol.
Aquestes poema que avui escoltem aqui, a més, es diu Cinco quadras ao gosto popular, cantades amb la música de Fado Alfacinha del guitarrista Jaime Santos.
Els versos són de Fernando Pessoa, i ens els canta Duarte. Aquestes quadras que va gravar en el seu primer treball discogràfic Fados Meus, són de Fernando Pessoa.
Un CD, aquest de Duarte, molt interessant i recomanable.
Fernando Pessoa/Fado Alfacinha
Cantigas de portugueses
são como barcos no mar
vão de uma alma para outra
com riscos de naufragar.
Dias são dias, e noites
são noites e não dormi...
os dias a não te ver
as noites pensando en ti.
Tenho vontade de ver-te
mas não sei como acertar.
Passeias onde não ando,
andas sem eu te encontrar.
Quero lá saber por onde
andaste todo este dia!
Nunca faz -bem que se esconde...
mas onde foste, Maria?
Quando a manhã aparece
dizem que nasce alegria
isso era se Ela viesse.
Até de noite era dia.
I ja som al febrer. Meu Deus como o tempo passa! com diu el fado. Febrer, aquest mes tant curt que sembla que ens roba una mica del nostre temps, ens duu una de les músiques més dolces del món del fado, un dels seus pilars: O fado Mouraria, cantat a l'estil de Maria Teresa de Noronha que s'anomena Fado das Horas. Ella va ser la creadora d'aquest estil de cantar aquesta música, que la guitarra portuguesa acompanya amb els seus tons més greus.
Us deixo amb enDuarte i el seu poema Cá dentro per encetar aquest Febrer, Febrero, Fevereiro
Divendres, quatre de la tarda i a tres-cents km/h ens plantem a Madrid. Ens esperen uns bons amics i la promesa de bon fado amb la primera edició del Festival de Fado al Teatre del Canal. Avui cantarà la Carminho.
El concert de la Carminho ha estat simplement magnífic, i em fa l'efecte que ha passat com sempre passa amb el Fado quan l'escoltem els no-portuguesos, que més enllà del idioma hi ha alguna cosa que penetra en la gent. I aquesta cosa, sovint, crea una certa "ràbia" per no entendre el poema. Jo sé el que em dic, doncs va ser per això que vaig començar a estudiar el portuguès.
Els meus amics de Madrid, també em van fer avinent aquest sentiment, i avui els dedicaré aquesta entrada al blog amb unes traduccions dels poemes, potser un poc matusseres, però que serviran per aproximar-los encara més el fado. Al cap i a la fi, d'això es tracta...
La Carminho va acabar el seu concert -abans dels bisos- amb un fado Carriche, una de les meves debilitats i que em sembla va agradar-los força.
Escrevi teu nome no vento
Jorge Rosa / Raúl Ferrão *fado carriche* Repertório de Fernando Maurício Escrevi teu nome no vento
Convencido que o escrevia
Na folha dum esquecimento
Que no vento se perdia
Ao vê-lo seguir envolto / Na poeira do caminho
Julguei meu coração solto / Dos elos do teu carinho
Pobre de mim, não pensava / Que tal e qual como eu
O vento se apaixonava / Por esse nome que é teu
E quando o vento se agita / Agita-se o meu tormento
Quero esquecer-te, acredita / Mas cada vez há mais vento.
escribí tu nombre en el viento/convencida que lo escribia/en la hoja del olvido/que en el viento se perdia. Al seguir viendolo envuelto/en el polvo del camino/crei mi corazón libre/de los vínculos de tu cariño. Pobre de mi, no pensaba/que tal como yo/el viento se apasionaba/por ese nombre tuyo. Y quando el viento se agita/se agita mi tormento/quiero olvidarte, creeme/pero cada vez hay mas viento...
Encara un Carriche més, en aquest cas d'en Duarte un altre dels anomenats "nous fadistes". Canta amb la mateixa música un poema del que ell n'és l'autor. Cada ú amb el seu estil...
Aquelas coisas da gente
Foi uma fuga para a frente
fui eu quem não quis falar
daquelas coisas da gente
Luis Guerreiro i André Ramos
que andavam no teu olhar.
Nesse olhar que anda comigo
nesse olhar onde me escondo
mistério que foi amigo
tristeza que foi meu ombro
Acendo mais un cigarro
um não ter mais que fazer
eu declaro-me culpado
jurando que foi sem querer
Cheguei tarde...certamente
hoje não queres tu falar
daquelas coisas da gente
que andavam no teu olhar.
Fué una huida hacia adelante/fuí yo quien no quise hablar/de aquellas cosas nuestras/ que andaban en tu mirar. En ese mirar que va conmigo/en ese mirar donde me escondo/misterio que fué amigo/trizteza que fué mi hombro. Enciendo otro cigarro/no tengo nada más que hacer/y me declaro culpable/jurando que fué sin querer. Llegué tarde...cierto/hoy tu no quieres hablar/de aquellas cosas nuestras/que andaban en tu mirar.
Vagin per endavant les meves disculpes per les traduccions. Estan fetes amb la millor intenció per aproximar una miqueta més el fado als meus amics, amb els quals vam passar un bonic i agradable cap de setmana, tan al Kakeko amb la Melin i el Jesus, com a casa de la Maria Luisa i l'Alfonso, on vam trobar i retrobar altres amics. Gràcies a tots, i per vosaltres aquest post.
Al Kakeko, Jesus amb la paella...
Amb els indignats a Neptuno
Amb la Merche i la Melin
Ja marxem, però l'Alba ens va venir a dir-nos adéu...
são noites e não dormi...
