Adéu a un mestre

No ens ha passat per alt la mort del mestre Fernando Alvim el passat 27 de febrer.

Fernando Alvim va acompanyar amb la seva viola a molts guitarristes de guitarra portuguesa, especialment a Carlos Paredes durant vint-i-cinc anys. Sovint, quant veiem una parella de guitarristes ens fixem més en la guitarra portuguesa que en la viola de fado. La guitarra portuguesa ens embolcalla i potser ens amaga la viola d'acompanyament, que té una importància capital per aconseguir el resultat final. I el mestre Alvim, un home senzill i sensible, semblava que passava desapercebut... però no era ben bé així, perquè fa poc més de tres anys apareix "Fados e canções do Alvim", un homenatge dels companys de professió. Un homenatge ben merescut, que valora i reconeix la vàlua del mestre.

Un treball que com deia ell, va ser motivat per la insistència de la seva muller Rosário, que demanava a Alvim que composés fados i cançons, que tragués tot el que ella sabia que el mestre tenia dins. El resultat final és un doble cd gravat amb fadistes, interprets, poetes, i que com ell deia està pensat en funció de cada un dels artistes que el van acompanyar en aquest treball.

Veiem al mestre...  acompanyant a Carlos Paredes

Aquest fado-cançó que canta Cristina Branco, és un poema de Manuela de Freitas, i la música de Fernando Alvim... Escoltem-á sencera.

Cedo



Hi ha persones que deixen petja. Jo que no l'he vist mai en directe, només amb el que he vist a la xarxa, i les entrevistes que li han fet, em quedo amb la seva senzillesa. És això el que espero del món del fado, i és el que Alvim ens deixa.
Adéu mestre.

Fados 10

I seguia recollint fados i fent-me la meva colecció d'aquella música que quan més escoltava, més volia escoltar. I tenia molt on escollir, i aquell que havia de ser el número deu, em va fer descobrir la veu fina i acollidora de la Cristina Branco, i hi vaig incloure dos temas. 

Aquest que us deixo avui, recordo que em va semblar una lletra d'aquelles profundes (crec que és un poema de Fernando Pessoa) i que per tant semblaria que lligaria més amb una música com el fado menor, però ella el canta amb una música mes alegre, diríem i em va semblar un encert.  

Del seu segon àlbum Murmúrios....

Amb la guitarra portuguesa Custódio Castelo, autor de la música, a la viola de fado C.M. Proença i Marino de Freitas a la viola-baixo:

Mágoa

Bóiam leves, desatentos, 
Meus pensamentos de mágoa 
Como no sono dos ventos 
As algas, cabelos lentos 
Do corpo morto das águas. 

Bóiam como folhas mortas 
À tona das águas paradas. 
São coisas vestindo nadas. 
Pós remoinhando nas portas 
Das casas abandonadas. 

Sono de ser, sem remédio, 
Vestigio do que não foi, 
Leve mágoa, breve tédio, 
Não sei se pára, se flui; 
Não sei se existe ou se dói.

Natacha

A la Nat no recordo haver-li preguntat quin era el fado que més li havia agradat d'aquell CD. Així que per dedicar-li'n un només ho puc fer intentant fer alguna associació de idees.
La Nat té per llengua materna el francès, i parla castellà molt bé -i català, també- però sempre amb aquell puntet, aquell accent tan particular de qui aprén la llengua de gran, i ho fa amb una cadència que fa que et paris a escoltar-la. Així que per la dolçor de les seves paraules, aquest títol m'ha semblat la millor associació de idees.

Dedicat a la Natacha

potser només escolteu 30 segons del fado. És cosa del servidor. Cliqueu sobre del títol de la cançó dins la caixeta blava...

Há palavras que nos beijam

Alexandre O'Neil / Mário Pacheco

Há palavras que nos beijam
Como se tivessem boca
Palavras de amor, de esperança
De imenso amor, de esperança louca

Palvras nuas que beijas / Quando a noite perde o rosto
Palavras que se recusam / Aos muros do teu desgosto

De repente, coloridas / Entre palavras sem côr
Esperadas, inesperadas / Como a poesia ou o amor

O nome de quem se ama / Letra a letra revelado
No mármore distraído / No papel abandonado

Palavras que nos transportam / Aonde a noite é mais forte
Ao silêncio dos amantes / Abraçados contra a morte

lletra extreta del blog fadosdofado