Vuit anys

És una obvietat dir que el temps passa, i que passa molt ràpid. La poesia ens dirà que el temps no passa, som nosaltres els qui passem.

Començament i final. Això diuen les lleis que "Tot el que neix, mereix morir". Ho he llegit en algún lloc.

El cert és que avui fa vuit anys d'aquell dia en què et vam dir adéu. Sempre em quedarà el dubte de si tu també ens vas dir adéu... Potser si. 

Com tu acostumavesa fer les coses, quasi sense que els altres ens n'adonéssim.

Doncs això; a vegades las "saudades" són tantes que en dies com aquest d'avui venen, es queden i no marxen. Las "saudades" són bones amigues. Com tu.

Aniversari de la mama al 2008.

Deixo la cançó en portuguès. Trobo que la lletra éstà més ben trobada que la traducció al castellà

Você meu amigo de fé meu irmão camarada, amigo de tantos caminhos de tantas jornadas Cabeça de homem mas o coração de menino, aquele que está do meu lado em qualquer caminhada Me lembro de todas as lutas meu bom companheiro, você tantas vezes provou que é um grande guerreiro O seu coração é uma casa de portas abertas, amigo você é o mais certo das horas incertas.

As vezes em certos momentos difíceis da vida, em que precisamos de alguém para ajudar na saída A sua palavra de força de fé e de carinho, me dá a certeza de que eu nunca estive sozinho Você meu amigo de fé meu irmão camarada, sorriso e abraço festivo da minha chegada Você que me diz as verdades com frases abertas, amigo você é o mais certo das horas incertas.

Não preciso nem dizer, tudo isso que eu lhe digo, mas é muito bom saber, que você é meu amigo.

Não preciso nem dizer, tudo isso que eu lhe digo, mas é muito bom saber que eu tenho um grande amigo

On és el Fado?

Només volia votar

Bon dia.

Alguns que segueixen aquest blog, es deuen preguntar el motiu de la manca d'entrades d'un temps ençà.

És cert que fa un temps -massa temps- que en parlen poc o gens del fado. El motiu no és cap altre que la situació política que atravessa el meu País, Catalunya.

No faré aqui grans explicacions amb les meves pròpies paraules, car no sabria explicar, segurament, tot el que seria imprescindible per fer ben entenedor tot allò que voldria. Per tant us aniré deixant aqui tot el que em sembli que pot ajudar a clarificar, a entendre o que pugui servir per rebre la comprensió que ara ens cal als catalans.

 Gràcies

Gracias

Obrigado

Sempre a Saudade

Tants dies sense passar per aqui... Sempre hi ha alguna cosa que passa per davant dels bons moments, d'aquells que haurien de passar per davant de tot. Avui he escrit al meu amic Vasco Almeida a qui fa tant de temps que no veig ni hi parlo, i m'he adonat de la saudade d'allò que hem viscut a les nits fadistes de Lisboa. De la gent, dels músics i cantadors i cantadores. i ja estic pensant i mirant el calendari per tornar el més aviat possible. M'ho prometo un cop i un altre i acostumo a complir les promeses.

Fins aviat Lisboa, fins aviat amics.

El so de la guitarra portuguesa de Paulo Valentim

Somnis Trencats

El títol d'aquest poema de Fernando Campos de Castro, a qui admiro, és Sonhos Quebrados. I cantat amb la música de Fado Menor, i a més per la Sandra Correia, per la que sento una estima infinita, esdevé un dels temes estrella en el món del Fado.

Sovint des de casa nostra el Fado emociona per la forma en què es canta, i acaba seduint a qui l'escolta però, sovint també, costa d'entendre i d'interpretar allò que el poema i el/la fadista ens està dient.

Modestament he intentat fer una traducció, tot i sabent la dificultat que té aquest art de canviar de llengua els sentiments expressats en un poema.

Espero que una mica ajudi a qui pugui visitar aquest post.

Us deixo amb un video de febrer d'enguany al Centro Desportivo Adicense.

Aqui va aquest intent de traducció. Avui sentia que  ho havia de fer.

Somnis Trencats

Camins que no tenen retorn

somnis trencats sense fi

em neguen tot el què demano

als móns que duc amb mi.

La buida nit infinita

em toca els ulls tancats

com un silenci que crida

a les meves cansades orelles.

Sento pors que m'arrosseguen

en la solitud d'aquest fang

on dos cossos s'avorreixen

en el gel del meu jaç

Nit breu, oh nit boja

si em vas negar el teu amor

no neguis a la meva boca

el dolor del Fado Menor. 

I també un video del meu amic i gran fadista Américo Pereira que es dedica també a fer aquestes petites maravelles, que ja estan batejades com "Grandes Pequenos Nadas" Obrigado Américo.

Sonhos quebrados

Fernando Campos de Castro / Popular *fado menor*

Repertório de Sandra Correia

Caminhos sem ter regresso

Sonhos quebrados sem fim
Negam-me tudo o que peço
Aos mundos dentro de mim

Vazia a noite infinita / Toca-me os olhos fechados
Como um silêncio que grita / Aos meus ouvidos cansados

Sinto medos que me arrastam / Na solidão desta lama
Onde dois corpos se agastam / No gelo da minha cama

Noite breve, ó noite louca / Se me negaste o amor
Não negues à minha boca / A dor do fado menor

Como sempre, Obrigado ao blog fadosdofado

Adios muchachos

Un aniversari, i ja en van quatre que vas marxar, calladament com deia aquell poema d'en Martí Pol que et vam posar en el recordatori.

Des d'aquesta aspra solitud et penso
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.

Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles;
el verd proclama vida i esperança.
I jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.

Aquest poema (quina enveja no haver-ne estat l'autor) és aquell sentiment que hom redueix en aquella frase de "ningú se'n va del tot mentre algu el recordi" I és això el que ens passa, i no només els vint-i-tres de maigs, sinó sempre. Però ja saps que som molt aficionats a celebrar les coses cada cop que completem una nova volta al sol. De manera que avui, quatre voltes al sol després, estava pensant el motiu pel qual m'agrada la música...no només el Fado, sinó en general. I recordava aquell tocadiscos que teníem a casa i aquells discos petits de quatre cançons i de generes musicals tan diversos. M'agradava tota la música que s'amagava en tots aquells discos que compraves de segona mà als Encans vells algun dissabte quan cobraves les hores extres de cal Marin on et vas fer un expert en treballar el cuir. Aquelles músiques, que estic cert que m'han fet com ara sóc i que m'han format en els sentiments i en la manera de ser que ara tinc, les duies tu a casa.

Entre tantes músiques, el Tango. Ara mentre escric aquestes lletres per posar-les al blog, estic escoltant en Carlos Gardel. Jo en aquell moment ja fa més de cinquanta anys, no sabia qui era en Gardel. Però si que sabia que m'agradava, em feia sentir. 

Així que avui en comptes d'un fado et deixo amb un tango d'en Gardel, un dels que més escoltava sense saber massa què volien dir aquelles paraules.

Adios muchachos és un tango que va escriure César Vedani al 1928, quan tu tenies pocs anys, i jo l'escoltava també quan tenia també pocs anys. I encara l'escolto i la taral.lejo de tan en quan. Avui la deixo aqui al blog perque la sentim una vegada més.

Adios Muchachos.

Ovidi Montllor

Aquest any es complirà el vintè aniversari de l'adeu de l'Ovidi Montllor.

Hi ha persones que passen pel nostre camí i deixen petja, nosaltres a vegades els recordem, però també tenim tendència a l'oblit i també de vegades entonem el mea culpa per aquest oblit, que quan es fa conscient ens dol...

l'Ovidi no era sols un gran actor de cinema, també un bon cantador que va musicar els poetes que estimava, i amb una veu fora de qualsevol adjectiu que no fos: Brillant.

Brillant com la seva trajectoria de vida, perque la seva integritat la reconeixen fins i tot  aquells que eren o podien ser blanc de la seva crítica social. Recordo el dia de la seva mort, al cementiri de Les Corts al President de la Generalitat retra-li homenatge.

Recordo el poema M'aclame a tu, del seu admirat Vicent Andrés i Esteller, i tantes altres com De manars i garrotades o La cancó del cansat, que dedicà a Joan Fuster, i les entranyables La Fera ferotge o la Cançó de les balances; però sobretot una que ningú podia escoltar sense llagrimejar: Homenatge a Teresa que aqui us deixo, per recordar-la uns i per descobrir-la uns altres.

Amb el nostre agraïment a qui va ser, i és mestre, i amb la nostra ràvia per aquesta malaltia que ens busca abans d'hora.

 Doncs això Ovidi, gràcies! 

I un agraïment especial pel que va ser el seu company musical, el seu amic Toti Soler.

Homenatge a Teresa.

Veu, Lletra i Música : Ovidi Montllor

Com un record d'infantesa 

sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l'ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'antomia.
Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.
Ara de gran comprenc
Tot el que per TU sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré, Teresa, 

Concert de Sant Esteve al Palau 2014

El Cant de la Senyera, ha esdevingut un símbol de la repressió del català, del catalanisme i de la gent que no acotem el cap davant d'aquest intent repressor.
Cada any al Palau de la Música Catalana té lloc el Concert de Sant Esteve, aqui us deixo amb el d'enguany, que més que mai reivindica que som una Nació: La Catalana i que seguirem en l'esforç d'esdevenir independents d'aquesta Espanya decimonònica i reaccionària que voldria la nostra aniquilació com a poble.

Visca Catalunya LLiure!

El Cant de la Senyera

LLetra.- Joan Maragall (1896)
    Música - Lluís Millet

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï!
Contemplem-la, en sa dolça majestat! (bis)

Tornada

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana, alçarem els ulls al cel. (bis)

Tornada

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç. (bis)

Liberàlia, el teatre sensorial

Liberàlia, què vols fer que no fas.

Amb aquest títol ens presenten l'alternativa  a una manera de fer, a una manera  de entendre i de bellugar-nos per el món.

Un acostament a comprendre que tenim més poder que no ens pensem, i que aquest poder ens diu que podem canviar i dirigir el que està sent la nostra existència, però, això si: per coneixe'l t'hi has de atrevir.

T'hi atreveixes?

No us perdeu aquesta posada en escena que ens proposen els amics de Liberàlia, només ens cal trobar un moment i acostar-nos al Teatre La Vilella, al Passeig de l'Exposició 95 de Barcelona. I amb música en directe.

T'ho perderàs???

Razões para visitar Portugal

Jofre Pons

La primavera passada el meu amic Paulo Guerra em va enviar un mail amb aquests dos vídeos que us deixo aqui avui.
Son unes quantes raons per visitar Portugal, aquest país tan proper i tan llunyà, aquest país que poques vegades mirem perque els nostres ulls i desitjos se'n van cap al nord, tot oblidant que a ponent hi ha una terra fantàstica que a molts ens té enamorats: Portugal.

Aquest mail d'en Paulo el vaig conservar per encavir-los aqui al blog, però el projecte anava quedant pendent encara que no oblidat.

En les darreres jornades culturals del departament de portuguès de l'Escola d'Idiomes Drassanes de Barcelona, en Jofre Pons del Instituto Camões de Barcelona ens va regalar una distreta conferència sobre la seva relació amb Lisboa, que em va fer recordar els vídeos que en Paulo Guerra m'envià, de manera que us deixo amb ells. Tot i que, com sempre, trobo a faltar alguna referència una miqueta més extensa al Fado.... bé, res és a gust de tothom. 

 Segur que trobareu més videos sobre Portugal si passeu per youtube. Avui m'ha abellit deixar-vos amb aquests.
Només afegir que per sobre de les belleses del paissatge, de la bona gastronomia i de tot el que els videos ens mostren, fins i tot més enllà del Fado, el millor de Portugal són, sens dubte, les seves gents.

....ja estem de nou amb la Saudade!!!

Obrigado Paulo Guerra por me mandares os videos, e ao Jofre Pons por nos ter mostrado com a sua especial sensibilidade a sua relação com Portugal. Abraços aos dois.

Castellers a Lisboa

El passat 8 de juny més de 5.000 persones alçaren castells humans de forma simultània en vuit capitals europees i en moltes altres poblacions per dir al món que els catalans volem decidir lliurement el nostre futur com a poble. A les 12 del migdia (hora catalana), més de 70 colles castelleres desplegaran pancartes amb un lema democràtic, directe i clar: #CatalansWantToVote.

Els castells, un dels elements de la cultura catalana amb més projecció internacional, declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, simbolitzen també l'anhel dels catalans i les catalanes en aquest moment històric: junts fem pinya, aprofitem la diversitat i cooperem per aconseguir, amb l’esforç de tots, un futur millor.

 

A Lisboa vaig arribar el dia 8, poc abans que els Castellers de Sants, comencessin  a alçar el primer castell. Eren les onze en punt del matí i les gralles van començar a sonar, mentre la colla s'enfilava cap a la claredat del cel de Lisboa.

És emocionant escoltar la música de gralles quan ets fora del teu lloc. I encara més quan veus les cares dels portuguesos que per allà passejaven, unes cares d'estranyesa, però també de goig. Més encara quan els explicàvem els ets i uts de la cosa....

Vam fer unes fotografies i algún video que deixem aquiper els que tingueu la paciència de donar-los "uma vista de olhos"....

 

 

dos anys

Passa de pressa el temps, i sense adonar-nos -o potser si- ja fa dos anys que te'n vas anar, d'aquella manera quasi sense que ens acabéssim d'enterar, sense molestar, com sempre has fet, a poc a poc. I creu-me que en dos anys encara no he tingut temps per pair-ho. Encara costa de passar pels teus racons reals o imaginats sense que m'envaeixi una glopada de no sé què que no em deixa ni pensar.

Avui et recordava de bon mati, potser des de fa uns dies, i ha estat ara escoltant aquesta música que tant m'agrada, aquesta guitarra portuguesa, que els dits se n'han anat al teclat, per parlar-te.

 

Potser de Portugal ens bé la força, aquesta força que a tu t'ha permès sobreviure a tantes coses que van matar tanta gent. A tu no. Amb tu no van poder. Només va poder el temps, aquest inexorable amic de vegades i enemic altres. Però mai les adversitats. Potser era portuguès el meu avi real, el teu pare real. Jo quasi n'estic segur.

 

Sempre, encara que potser no hagi sabut demostrar-ho, t'he respectat i admirat. Sense potser ni tu saber-ho has estat per a mi una guia i m'has ensenyat moltes més coses de les que ni jo mateix en sóc prou conscient.

Ja et vaig escriure un cop que ningú se'n va del tot mentre hi hagi algú que el recordi. I recordem les persones per allò que ens han ensenyat, per tant, papa, continues aqui. Gràcies

 

Amb tot el meu amor et deixo amb amb la música que m'agrada i que em porta tant a prop de tu.

Cravo

Fa quaranta anys d'aquell 25 d'Abril de 1974, en què es varen encendre unes llums entre les ombres en les quals ens va tocar viure. Aqui a casa nostra la dictadura donava unes fuetades, que no per estar en el seu final eren més dèbils. A Portugal, però, cansats de tanta negror, la "tropa", com diuen allà, va iniciar la "Revolução dos cravos".
Jo no hi podia ser allà per viure aquest moment històric en el qual s'acabava una llarga nit de privació de llibertats individuals i col·lectives. I no hi vaig poder ser perque deu dies abans, i contra la meva voluntat vaig ser obligat a fer el "Servicio Militar bligatorio".
Veia aqui als militars bastant espantats pel que succeïa tan a prop. Amb molta por alguns i amb un punt d'esperança uns pocs; aquells que formaven part de l'UDM (Unió Militar Democràtica), que encara que amb pocs membres, començaven a tenir presència a les casernes.
Alguns amics de l'època, si que hi van ser. Un dia de cotxe i es varen plantar a Lisboa i van veure i viure com el poble portuguès encetava la seva llibertat. Em van dur un calendari que vaig portar amb
mi a la butxaca de l'uniforme militar que vaig portar durant quinze mesos seguits.
Mirava sovint aquell nen, aquell fusell, aquell "cravo" vermell, i confesso que vaig vessar més d'una llàgrima d'enveja.
Diuen, quaranta anys després que allò no va servir de res, i que la democràcia que van portar els clavells, és quelcom que no serveix de res, i que potser el "salazarisme" era millor.......
Estic d'acord en la primera part. Aquesta democràcia no serveix de res. Si més no, a la majoria. Simplement està podrida, i només beneficia uns pocs i enganya a la resta. En quan a la segona part, afirmar que una dictadura seria, o és, millor que una democràcia burgesa, seria, o és, tan, com afirmar que és el mateix estar presoner i emmordassat, que estar presoner "a seques".
La democràcia burgesa és l'art de fer creure a la majoria que aquesta té el poder, quan en realitat el poder el tenen els de sempre: els que tenen els diners. Que ens utilitzen, vaja!
Ara bé ningú no ens prendrà l'alegria que hom sent quan acabem amb un jou que ens ha oprimit tant de temps. Malauradament a la resta de la pell de brau encara no hem pogut sentir aquesta alegria. Ens manen els mateixos.
Us deixo amb la Grândola Vila Morena.......

I no sense recordar que a Madrid, i al 1981, set anys més tard d'aquell 1974, encara van fer un paripé de cop d'estat, que més va ser una mala obra de teatre, amb un final que encara està per escriure, i que ens "permet" viure enganyats, cornuts, i pagant el beure!!!!

 

I amb una cançó que encara, diuen, avui es canta...
Somos Livres

Ermelinda Duarte

Somos Livres

Ermelinda Duarte

Ontem apenas
Fomos a voz sufocada
Dum povo a dizer não quero;
Fomos os bobos-do-rei
Mastigando desespero.
Ontem apenas
Fomos o povo a chorar
Na sarjeta dos que, à força,
Ultrajaram e venderam
Esta terra, hoje nossa.
Uma gaivota voava, voava,
Asas de vento,
Coração de mar.
Como ela, somos livres,
Somos livres de voar.
Uma papoila crescia, crescia,
Grito vermelho
Num campo qualquer.
Como ela somos livres,
Somos livres de crescer.
Uma criança dizia, dizia
"quando for grande
Não vou combater".
Como ela, somos livres,
Somos livres de dizer.
Somos um povo que cerra fileiras,
Parte à conquista
Do pão e da paz.
Somos livres, somos livres,
Não voltaremos atrás.

A Sant Felip Neri

Una fusió de sons i dansa que va tenir lloc a la plaça de Sant Felip Neri, fa uns dies... o unes nits.

Com veieu, la Kanika Batra, de la Índia, balla; mentre el Ziad Zitoun, de Tunísia, toca el Banzuri (una flauta d'origen indi) i el Magí Coy posa les notes amb la guitarra.

Una fusió que amb el nom de "Ocells de foc al Gòtic" i amb aquest ritme bereber anomenat Gnawa, ha quedat així com podeu veure amb aquest vídeo.

Felicitats als components d'aquesta mostra d'unió cultural.

Felicitats

                               नृत्य

                                               asogass imbarkin

 

Moltes felicitats en aquest dia d'aniversari!!!!

Una abraçada gran!!!

As noites da padaria

En João Costa Menezes, des del seu canal de Youtube, ens regala un resum, muntat per ell mateix, d'una de

les nits de tertúlia fadista que amb aquest nom de Noites da padaria, tenen lloc a la rua del mateix nom a Lisboa.
                             A Urban Science de facebook podeu trobar més detalls.

No tinc informació de tots els intervinents d'aquesta nit, però diria que això és el que un espera trobar quan empès pel desig d'escoltar fado travessa a ponte que ens uneix amb aquest petit país amic.

Us deixo amb aquest magnífic vídeo.

Obrigado João!

Zona F

Marcel Coy

Zona F aquest és el nom "de guerra" del Marcel Coy, un dels promotors que juntament amb MUSLOO conformen LetalBrothers, un canal de Youtube nascut per ser un tutorial del joc de Zombies, crec que es diu Call of Duty - Black Ops2..... però no em feu massa cas, jo d'això de la Play no en sé massa, més aviat gens, però per aquells que hi estiguin interessats, els recomano, i molt, que passi pel canal de Youtube...

LetalBrothers Zombies Tactics #1# ,

molt recomanable com us deia i diria que imprescindible per als que aspiren ser bons "matadors" de zombies....

Aqui us deixo una mostra.

Consideracions sobre el Fado

Aquest dies estic llegint el llibre de Josep Maria Espinàs, Una vida articulada.

Es tracta d'un recull d'articles que l'autor ha anat escrivint i publicant diàriament, i durant més de 36 anys, als

diaris Avui i a El Periódico. Un recull d'articles -o fragments- que a l'autor li ha semblat que mantenen l'interès i travessen el pas del temps.

A la contratapa podem llegir "La idea és que el lector el pugui llegir com un dietari o llibre de pensaments i observacions d'Espinàs entre 1976 i 2012"

En aquest sentit, en el d'observació, m'ha semblat adient fer-vos avinent el que l'Espinàs va "observar" un dia de l'any 1979 quan va visitar una casa de fados....

Confesso que fins ara tenia una idea molt vaga del que és un fado, la cançó popular portuguesa i, més concretament, lisboeta. O potser és més exacte dir que més que una idea vaga en tenia una d'equivocada, proporcionada per algun disc o algun espectacle. La clau de la qüestió és aquesta: cal escoltar el fado en un ambient que ni el disc ni l'escenari no poden crear.

Aquest tipus de cançó, d'origen incert, es converteixen en un moment determinat en el vehicle d'expressió d'un patetisme profundament portuguès. Ho veia ben clar escoltant sis fadistes que cantaven a O Senhor Vinho, un establiment de la vella Lisboa davant una concurrència bàsicament local. El programa consistia en això: un fadista cantava tres fados i plegava, perquè la gent pogués continuar menjant i bevent; al cap d'una estona sortia un altre fadista i feia el mateix, i així fins a quatre cantants, que s'alteraven al llarg de tota la nit. Quan apareixia el fadista la il·luminació es feia molt tènue, i immediatament la gent callava. El fado demana silenci, no és una cançó de gresca, com les que canten els vienesos a les tavernes de

Grinzing. I també en demana, de silenci, el cantant, i el demana sense demanar-lo; és la seva actitud d'intimitat i de lliurament "personal" al cant allò que imposa. Perquè de cop, quan comença a cantar, sembla aïllar-se de tot el que el volta, com si cantés en la soledat més profunda.

He parlat de soledat, i el fado n'és la traducció literària i musical en el món del poble, com ho és de les frustracions i les angoixes vitals del portuguès. El pas del temps, la dissort de l'amor, les dificultats de la comunicació humana, són els temes que els fados van repetint amb totes les variants possibles.

Els fadistes de l'establiment vestien com qualsevol dels presents, i això ajudava a entendre el fado com una expressió de la pròpia quotidianitat; no hi havia una relació artista-espectador --que és el que passa als cabarets o als tablaos-- sinó una complicitat bàsica i un diàleg cordial, perquè qui cantava no ho feia en cap empostissat ni rebia cap focus especial. He dit "diàleg" però de fet el fado induïa la gent a acotar el cap i cadascú iniciava -mentre es descapdellava la música- un monòleg meditatiu amb ell mateix. La malenconia de les melodies en to menor i la humida i emboirada pronúncia portuguesa naixien com una flor perfecta en la penombra.

Un bon observador l'Espinàs. No trobeu?

Sant Jordi també a Portugal

 Caros amigos,

Vimos por este meio informar que na próxima semana em Lisboa e Porto realizar-se-ão atividades à volta da cultura e da literatura catalãs.

Não percam a oportunidade de assistir!

Sant Jordi 2013

Eventos à volta de Sant Jordi em Portugal:  

• Dia 17 de Abril | 18h30 | Casa Fernando Pessoa - Rua Coelho da Rocha, 16, Lisboa.

"A força da Catalunha baseada na sua língua e literatura."

Conferência de Vicenç Villatoro i Lamolla, diretor do IRLL. 

• Dia 20 de Abril | 12h00 | Ordem dos Médicos - Rua Delfim Maia, 405, Porto.

“Dia de Sant Jordi” - Dia do Livro e da Rosa na Catalunha"

Programa

12:00    Abertura

            Josep Maria Ustrell - Presidente do Club de Portugal dos Alumni UB

12:10    Rosas e livros, um sonho

            Antoni Dalmau - Escritor catalão

             

12:30    Pela cultura: gerando pontes

Helena Tanqueiro - Responsável pelo Centro de Língua Portuguesa / Instituto Camões em Barcelona 

12:40    A cascata perfeita

            Mário Cláudio - Escritor português

13:00   Debate

Almoço catalão “Sabores de Catalunha” (preço/pax: 25 euros)

Nadal

Cambalache

Arriba Nadal, s'acaba l'any 2012 i tornem a celebrar de nou les festes nadalenques, les festes familiars. Són, com totes les festes col·lectives, unes celebracions gairebé forçades, i al mateix temps desitjades per la majoria de gent. Fem quilòmetres i més quilòmetres per reunir-nos a l'entorn dels éssers estimats, al voltant d'una taula per compartir el menjar. Molt menjar... potser massa.

Per unes hores sembla que aconseguim oblidar tantes i tantes coses dolentes i negatives com les que ens trobem cada dia a les notícies, encara que sabem que seguiran estan aqui quan acabem les celebracions. 

Seguirem vivint en un món en el qual, com diu el tango de Santos Discépolo, continuen passant coses que de ben segur no ens agraden gens, tot i que la majoria de vegades sembla que no volem veure-ho ni fer res per canviar alguna cosa.

Una lletra antiga i alhora vigent, que també va cantar Gardel, el gran Carlos Gardel, però que avui escoltarem aqui per Joan Manuel Serrat.

Us deixo amb

Cambalache

Que el mundo fue y será

una porquería, ya lo sé.

En el quinientos seis

y en el dos mil, también.

Que siempre ha habido chorros,

maquiavelos y estafaos,

contentos y amargaos,

barones y dublés.

Pero que el siglo veinte

es un despliegue

de maldá insolente,

ya no hay quien lo niegue.

Vivimos revolcaos en un merengue

y en el mismo lodo

todos manoseados.

Hoy resulta que es lo mismo

ser derecho que traidor,

ignorante, sabio o chorro,

generoso o estafador...

¡Todo es igual!

¡Nada es mejor!

Lo mismo un burro

que un gran profesor.

No hay aplazaos ni escalafón,

los ignorantes nos han igualao.

Si uno vive en la impostura

y otro roba en su ambición,

da lo mismo que sea cura,

colchonero, Rey de Bastos,

caradura o polizón.

¡Qué falta de respeto,

qué atropello a la razón!

Cualquiera es un señor,

cualquiera es un ladrón...

Mezclao con Stravisky

va Don Bosco y La Mignon,

Don Chicho y Napoleón,

Carnera y San Martín...

Igual que en la vidriera

irrespetuosa

de los cambalaches

se ha mezclao la vida,

y herida por un sable sin remache

ves llorar la Biblia

junto a un calefón.

Siglo veinte, cambalache

problemático y febril...

El que no llora no mama

y el que no afana es un gil.

¡Dale, nomás...!

¡Dale, que va...!

¡Que allá en el Horno

nos vamo’a encontrar...!

No pienses más; sentate a un lao,

que ha nadie importa si naciste honrao...

Es lo mismo el que labura

noche y día como un buey,

que el que vive de los otros,

que el que mata, que el que cura,

o está fuera de la ley...

dia 23

Hi ha dies del calendari que sembla que se'ns queden més arrelats a la memòria.

Els aniversaris, per exemple, o dies en què han passat coses agradables o colpidores que ens és difícil d'oblidar, que se'ns fa impossible no tenir-les present. I el dia d'avui n'és una.

Se'n van els amics, aquells que estimes i alguna cosa se'ns remou molt endins. I a apoc a poc, massa a poc a poc, ens adonem que caminem per un camí infinit que mai arribarem a fer sencer, que mai l'acabarem d'abastar del tot..... perquè ens quedem a descansar en algun dels seus revolts.

El camí segueix, i els caminants ens hi anem quedant.

Volta atras vida vivida

José manuel Barreto / Celeste Rodrigues

lletra João de Freitas

música Filipe Pinto *fado Meia-Noite*

En reparació.

https://youtu.be/J4DPDw90Eg8?si=kIpP67g0hVH8OYs9

Volta atrás vida vivida
Para eu tornar a ver
Aquela vida perdida
Que nunca soube viver

Voltar de novo quem dera / A tal tempo, que saudade
Volta sempre a primavera / Só não volta a mocidade
O tempo vai-se passando / E a gente vai-se iludindo
Ora rindo ora chorando / Ora chorando ora rindo

Meu Deus, como o tempo passa / Dizemos de quando em quando
Afinal, o tempo fica / A gente é que vai passando.

lletra extreta del blog de l'amic José fernandes castro