Setembre

Maria Emília és la fadista que vam escollir per aquests mes de setembre.

La calor, encara present, comença a mimbar, despertant el desig de tornar a Lisboa, de tornar a endinsar-me pels carrerons d'Alfama i tornar a escoltar fado en estat pur, en directe "ao vivo". I la Maria Emília és una de les veus que tinc més ganes d'escoltar en directe, ja que encara no ho he pogut aconseguir. Tot allò que l'hi he sentit a la xarxa, m'agrada i m'ha deixat molt bon regust de boca.

Com diu el meu amic Américo, la Maria Emília és una fadista amb la veu ben timbrada i molt expressiva. Una fadista de "pura água", vaja!

Us deixo amb un poema de Flávio Gil, cantat amb música de fado tradicional *Marcha de Raúl Pinto*

Setembre, Setembro, Setiembre

 Ao menos se tu soubesses

Soubesses quanto desejo

do teu nome ter a cor

tatuado no meu peito

e poderia num beijo

ter a alma e o calor

do menino mais que perfeito.

Soubesses quanto preciso

das tuas mãos e dos teus dedos

a desenharem o rosto

e logo sem preaviso

sem receios nem segredos

ser mim és sol de Agosto.

Quanto quero amor verdade

ter-te em mim mais do que a mim

de ter o que me aconteces

ó minha boa metade

meu princípio no meu fim

ao menos se tu soubesses.

Obrigado a Sandra Cruz pela sua ajuda na transcrição da letra

Obrigado amigos

Si, gràcies per haver-nos portat aqui a casa nostra -que és la vostra- una mica d'aquest estat de l'ànima que és el fado. Gràcies als propietaris del restaurant Lisboa de Barcelona, el José i la Luisa Claro, gràcies als músics Paulo Jorge, Miguel Ramos, gràcies a la Sandra Correia, al João Costa i al joveníssim Joãozinho per haver-ho fet possible.

No li ha estat fàcil a l'organitzador portar una mica de Portugal a Barcelona. Es troben a faltar ajudes, suports, d'aquells que poden facilitar aquest encontre de cultures, i com moltes vegades passa a la vida, la voluntat de les persones supera totes les dificultats.

Per això una vegada més el nostre Muito Obrigado!

Paulo Jorge i Miguel Ramos. Al fons Santo António,voltat del detall lisboeta pintat per la nostra amiga Mar Ruiz Bilbao

Paulo Jorge, Sandra Correia i Miguel Ramos

Ah, Fadistas!!!!!

Paulo Jorge guitarra , i Miguel Ramos, viola que se'ns va descobrir com un extraodinari cantador de fado. Sens dubte dos grans músics!

Per fi, vam poder-nos abraçar amb l'amic Fernando de Torredembarra

Amb la Sandra Correia, amiga i fadista

No!!! No és Santo António qui canta...............
Poca llum, una petita càmara fotogràfica i un maldestre com jo, dóna com a resultat aquesta gravació d'aquest fado marcha Raul Pinto que la Sandra Correia va cantar dijous. Agraeixo l'ajuda de l'amic João Costa Menezes per haver millorat el vídeo.

Por saudade ou por memória

Manuela de Freitas / Frederico de Brito *fado Marcha Raul Pinto*


Disse-te adeus, não me lembro
Em que dia de Setembro
Só sei que era madrugada;
A rua estava deserta
E até a lua discreta
Fingiu que não deu por nada.

Sorrimos à despedida
Como quem sabe que a vida / É nome que a morte tem
Nunca mais nos encontramos
E nunca mais perguntamos / Um p’lo outro, a ninguém.

Que memória ou que saudade
Contará toda a história / De que não fomos capazes
Por saudade ou por memória
Eu só sei contar a história / Da falta que tu fazes.
***********************************************************************************
*****llocs on podeu escoltar la Sandra Correia:

http://www.myspace.com/sandracorreia

http://www.youtube.com/PorQueVoltas

http://palcoprincipal.sapo.pt/SandraCorreia

Sandra, Miguel, Paulo, João, Joãozinho, a todos um abraço do tamanho do mundo!

Saudade

El blog Fado das bocas lindas ha començat una sèrie de sondejos entre els seus seguidors -entre els quals m'hi conto- que pretén saber quin, entre els fados que proposa, ens agrada més.

En el primer va ser el més votat un fad cantat per Miguel Ramos lletra de Helder Moutinho amb música do Fado Súplica d'Armando Machado: Balada do sol errado. Jo havia votat as Chaves da vida també coneguda per Não vou, não vou. A la segona entrega si vaig votar la que al final va guanyar: O Sotão de Amendoeira. Per a mi en Fernando Maurício és un dels millors fadistes que he escoltat mai, i aquest fado un dels meus favorits.
Aquest poema ens parla de la Saudade. La saudade que sent qui passa després de molt de temps per aquell lloc on havia sentit cantar la Matilde, aquell lloc del vell barri fadista da Mouraria, aquella rua d'Amendoeira, aquell lloc que encara desprèn el sabor fadista del temps que já no ha de tornar.... Les tres sombras amb posat ufanós que segueixen guaitant la Mouraria "les llàgrimes d'un mariner, les gelosies d'un gitano, les recances d'un rufià..." aquests records que fan que els peus no puguin seguir i fan que quedis palplantat davant d'aquell lloc que desperta as saudades.
La Saudade. Allò que el diccionari ens defineix com enyor, enyorança, recança, nostàlgia. Enyorar, del llatí ignorare : no saber.... I d'aqui trobar a faltar, sentir pena d'algú o d'algun lloc o cosa, trobar a faltar. Trobar a faltar allò que si que sentim i tenim quan estem a prop del lloc o les persones que estimem.
Però la Saudade és un sentiment. I qui és que pot definir els sentiments?
Potser els poetes...
Avui sentirem O sotão d'Amendoeira pel seu creador Fernando Maurício. Amb lletra de Carlos Conde i música fado Marcha de Raul Pinto.

Sotão da Amendoeira
Carlos Conde / Raúl Pinto

Naquele típico sotão
Sob as telhas mais antigas
Da Rua da Amendoeira;
Ainda há traços que denotam
O sabor dado ás cantigas
P'la Matilde cantadeira

Airosa mas inconstante
A Matilde dava ao fado / A graça doutros estilos
No velho café cantante
Que ficava mesmo ao lado / Da estalagem dos Camilos

No sotão esconso e sujo
Três sombras de porte ufano / Espreitam a Mouraria
As lágrimas dum marujo
Os ciúmes dum cigano / E os remorsos dum rufia

Senti presos os meus pés
Mas desviei o caminho / E quedei-me ali á beira
Só para ver outra vez
Aquele sotão velhinho / Da Rua da Amendoeira