Va ser una sort...

M'agraden els jocs de paraules que a vegades trobem en les lletres dels fados. Aquest poema, en concret, de Manuel de Almeida em sembla molt ben trobat i no l'havia descobert malgrat haver escoltat -o això em semblava- tota la discografia de Pedro Moutinho a qui segueixo des dels primers dies, en les primeres visitas a la Mesa de Frades, el palau del Fado on sempre torno.

Intentaré fer una traducció, maldestre com quasi sempre, però que ens aproximarà a la idea de l'autor. 

Molt ben cantat per en Pedro. Sublim!

Va ser poca sort trobar-te

però va ser un bé coneixe't

El que vaig perdre en trobar-te

O vaig guanyar desprès en perdre't.

Com veus, no estic canviat/ni descregut, ni vençut

Ni tan sols sorprès/d'un somni mal acabat

Tan sols estic conformat/conformat de perdre't

Per això, vull oblidar-te/ i al mateix temps recordar-te.

Va ser poca sort trobar-te

però va ser un bé coneixe't

Si Deu és qui mana, finalment/donant-nos ànimes germanes

Les nostres ànimes certament/no eren la parella ideal

Per tant, punt i final/però mira, vull dir-te

Sense pretendre defensar-te/defensar-te o criticar-te

El que vaig perdre en trobar-te

O vaig guanyar després en perdre't

Recordant el què vaig passar

quedo pensant sense saber

perquè va ser que et vaig trobar

si t'havia de perdre.

 

 

Foi um bem conhecer-te

Manuel de Almeida / Popular *fado corrido*

Repertório de Manuel de Almeida

Foi pouca sorte encontrar-te

Mas foi um bem conhecer-te

O que perdi em achar-te

Ganhei depois em perder-te

Como vês, não estou mudado / Nem descrente, nem vencido

Nem sequer surpreendido / De um sonho mal acabado

Apenas estou conformado / Conformado de perder-te

Por isso, quero esquecer-te / E ao mesmo tempo lembrar-te

Foi pouca sorte encontrar-te

Mas foi um bem conhecer-te

Se é Deus quem manda, afinal / Dando almas irmãs à gente

Nossas almas certamente / Não eram o par ideal

Portanto, ponto final / Mas olha, quero dizer-te

Sem pretender defender-te / Defender-te ou criticar-te

O que perdi em achar-te

Ganhei depois em perder-te

Recordando o que passei 
Fico a pensar sem saber

Porque foi que te encontrei 
Se tinha que te perder

Sempre el meu agraïment a l'amic José Fernandes Castro  del blog fadosdofado per la seva dedicació i amabilitat 

ReyFado Lisboa - EPK

No podrà ser. El proper 20 d'octubre no podré estar a Santiago de Compostela per gaudir d'aquest espectacle al Centro Dramático Galego. Físicament no hi seré, però el meu cor no podrà evitar ser allà.

Aquest ReyFado Lisboa és un projecte interessant que ens evoca el món fadista, un viatge iniciàtic, si es vol, i un poc turístic al bell cor d'aquesta música que curiosament no deixa ningú indiferent. Hi ha qui l'estima només escoltant-la un cop, i n'hi ha que de seguida manifesta la tristor que provoca. 

-És trist. Diuen.

A tall d'aquests comentaris, quants cops hauré explicat, el mateix que ens diu la Mísia en aquest video: "El Fado ens parla de la Vida i de la Mort... i te tot el que hi ha entremig, que no és tot majoritariament alegre.

Aquest projecte que ens explicarà el Fado, té uns noms propis, uns fadistes  que m'agraden particularment, el Pedro Moutinho, Matilde Cid i la Sandra Correia, la meva fadista d'elecció.

Us deixo amb el video que es va publicar el passat mes d'abril   

Pedro Moutinho, novo CD

Bé, realment el CD va aparéixer el 2009 i per tant la darrera entrega del petit dels Moutinho. És un treball en el qual combina fados tradicionals amb fados musicats, amb lletres molt interesants com aquesta que aqui sentirem i sempre amb la veu càlida d'aquest extraodinari fadista.
Poema de Pedro Tamen i música de Carlos Manuel Proença no *Fado Sereno*

Pedro e Ricardo

Molt abans de veure la malaguanyada película Fados d'en Carlos Saura, vaig tenir l'ocasió de veure dins del programa de "La Mar de Músicas" a Cartagena l'espectacle "Casa de Fados". Era el Juliol de 2007.
L'espectacle tenia inclòs un recital de Carlos do Carmo entre dos blocs del que és en si l'escena del film amb aquest nom, i amb la intervenció d'una colla de fadistes, amb majúscules, que van aconseguir que el Fado surgís davant d'un públic entregat, la gran majoria del qual desconeixia què és el Fado.

I malgrat aquest desconeixement l'espectacle va congregar més de mil persones. En un escenari -El Auditorio Parque Torres- totalment ple que els organitzadors van haver d'utilitzar en veure que el lloc on de primer s'havia de fer el concert se'ls feia petit davant la demanda del públic. El nou espai era sis vegades més gran que l'inicialment previst.

Es pot dir, doncs, que el fado té tirada. Un no comprèn de cap manera que no hi hagi una programació de Fado a Barcelona, posem per cas, on n'estic convençut l'èxit estaria assegurat.

Però no ens apartem del tema que avui tractem.
I no entrarem a valorar la part de l'espectacle que fou el concert de C. do Carmo.
Parlem dels veterans i joves fadistes que aquella nit ens van regalar l'escena de la película Casa de Fados, dels guitarristes José Luís Nobre i Pedro Castro del violiste Jaime Santos júnior i del baixiste el mític Joel Pina que a part de guitarrades, van acompanyar magistralment a Vicente da Câmara, Ana Sofia Varela, Tânia Oléiro, Margarida Bessa, Pedro Moutinho i Ricardo Ribeiro.



Avui escoltem la part final de l'espectacle, una desgarrada amb Ricardo Ribeiro i Pedro Moutinho, amb un Fado Lopes i un poema de Carlos Conde.















 FAMA DE ALFAMA

Não tenham medo da fama
De Alfama mal afamada
A fama ás vezes difama
Gente boa, gente honrada

Fadistas venham comigo / Ouvir o fado vadio
E cantar ao desafio / Num castiço bairro antigo

Vamos lá, como eu lhes digo / E hão-de ver de madrugada
Como foi boa a noitada / No velho bairro de Alfama

Não tenham medo da fama
De Alfama mal afamada

Eu sei que o mundo falava / Mas por certo, com maldade
Pois nem sempre era verdade / Aquilo que se contava

Muita gente ali, levava / Vida sã e sossegada
Sob uma fama malvada / Que a salpicava de lama
A fama ás vezes difa
ente boa, gente honrada

Ricardo Ribeiro e Pedro Moutinho

L'escena final de Casa de Fados, amb aquests dos "monstres" és impagable i una de les poques coses que podríem salvar de la peli o millor del documental del Saura.
De fet cada cop que penso en la peli em poso de mala llet.
Insisteixo que els seus "assessors" han actuat amb mala fe, amb personalisme i divisme i amb total coneixement del mal que fan.
Ells podran mostrar una imatge falsa del que Fado és, a la resta del mon, però la salut del Fado és molta i no podran acabar amb ell .
Tinc entès que Carlos do Carmo , és un d'ells -dels assessors- i la Mariza també.
Do Carmo no deixa de ser al meu entendre un bon cantant, a l'estil dels clàssics sinatras o aznavours , que s'ha allunyat tant com ha pogut del fado tradicional i que a vegades n'ha dit "pestes". I la Mariza amb una bona veu barreja fado amb blues. Quan la sents i després sents la Cidália Maria o la Carminho o la Tavares o la Moura o........... qualsevol cantadeira a qualsevol casa de fados qualsevol nit de Lisboa, t'adones on és de debò el Fado .