Una magnífica lletra

 La prolífica i generosa Ana Moura canta aquest poema de Carlos Té,amb una lletra i un ritme magnífics, gravat al seu cd Moura al 2017. Al principi costa de seguir-la, però amb la lletra en português i la maldestre traducció que m'he entretingut a fer, espero que us resulti agradable d'escoltar-la

O meu amor foi para o Brasil nesse vapor

          El meu amor se'n va anar al Brasil en aquell vapor

Gravou a fumo o seu adeus no azul do céu

           gravant amb fum el seu adéus en el cel blau

Quando chegou ao Rio de Janeiro

           quan va arribar a Rio de Janeiro

Nem uma linha escreveu

           ni una ratlla em va escriure

Já passou um ano inteiro

           ja ha passat un any sencer.

Deixou promessa de carta de chamada

            Em va prometre que em portaria amb ell

Nesta barriga deixou uma semente

            en aquest ventre va hi va deixar una llavor

A flor nasceu e ficou espigada

            la flor va néixer i va créixer

Quer saber do pai ausente

            va voler saber del pare absent

E eu não lhe sei dizer nada

            i jo no sé dir-li el què.

Anda perdido no meio das caboclas

            va perdut enmig de les mestisses

Mulheres que não sabem o que é pecado

            dones que no saben què és el pecat

Os santos delas são mais fortes do que os meus

            els seus sants són més forts que els meus

Fazem orelhas moucas do peditório dos céus

            fan el sord a les súpliques dels cels

Já deve estar por lá amarrado

            ja deu ser per allà ben lligat

Num rosário de búzios que o deixou enfeitiçado

            en un reguitzell de petxines que el tenen encantat.

O meu amor foi seringueiro no Pará
            el meu amor collia cautxú al Parà

Foi recoveiro nos sertões do Piauí
            va fer de traginer pels llogarrets de Piauí

Foi funileiro em terras do Maranhão

            va ser llauner a terres de Maranhão

Alguém me disse que o viu
            algú em va dir que el va veure

Num domingo a fazer pão

            un diumenge fent pa.

O meu amor já tem jeitinho brasileiro
            el meu amor ja té maneres brasileres

Meteu açúcar com canela nas vogais
            ja posa sucre i canyella a les vocals

Já dança o forró e arrisca no pandeiro

            ja balla forró i s'arrisca amb el pandero

Quem sabe um dia vem
            qui sap si qualsevol dia

Arriscar outros carnavais

            s'arrisca amb altres carnavals.

Anda perdido no meio das mulatas
            Va perdut enmig de les mulates

Já deve estar noutros braços derretido
             ja deu ser en altres braços festejant

Já sei que os santos delas são milagreiros
             ja sé que els sants d'elles fan miracles

Dançam com alegria no batuque dos terreiros
             ballen amb alegria les dances de les places

Mas tenho esperança de que um dia a saudade bata
             però tinc esperança que un dia la nostàlgia el cridi

E ele volte para os meus braços caseiros

             i que torni als meus braços casolans.

Está em São Paulo e trabalha em telecom
             És a São Paulo i treballa a Telecom

Já deve ter “doutor” escrito num cartão
             ja deu tenir targetes amb el títol de Doctor

À noite samba no “Ó do Borogodó”
             al vespre balla samba al "Ó do Borogodó"

Esqueceu o Solidó, já não chora a ouvir Fado
             ha oblidat el Solidó i ja no plora escoltant Fado

Não sei que diga, ele era tão desengonçado
             no sé que dir, era tan maldestre

Se o vir já não quero, deve estar um enjoado

             si el  veig ja no  el vull, deu fer angúnia.

Ó do Borogodó = l'Absurd. Nom d'un local

Solidó = Ball

Primer Festival de Fado de Barcelona

Per fí Barcelona ha estat escollida per acollir un festival de fado.

La veritat és que ho esperava des de la proclamació del Fado com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco allà cap el 2011. Mai és tard, com diria aquell.

És un festival que compta amb els suports de l'Estat Portuguès, l'Instituto Camöes i el Museo do fado, entre d'altres, i patrocinat per les empreses EDP i Vitacress,; i amb suports logístics aqui a Barcelona com el Museu Marítim o El Periòdico.

Seran dos dias de concerts amb dues fadistes d'aquelles que no deixen indiferent a ningú que estigui minimament assabentat d'aquest món fadista, un món que no acaba d'arrelar a casa nostra, i que un servidor opina que ens passa no només amb el fado sinó amb tot el que té a veure amb la cultura del paés veí.

Així doncs seran la Carminho i l'Ana Moura les encarregades d'aquesta benvinguda estrena que tindrà lloc aquest proper cap de setmana, les nits de dissabte 2 i diumenge 3 a la sala Barts.

El festival tindrà, paral·lelament als concerts, una exposició, conferències i cinema. En aquest programa trobareu els detalls.

He de confessar que no he vist fins avui massa publicitat del festival, per tant aporto el meu granet de sorra amb aquestes línies. Per descomptat seré als concerts de la sala Barts per gaudir de les veus d'aquestes dues fadistes i dels músics que les acompanyaran: Luís Guerreiro , Flávio Cardoso i Marino de Freitas a la Carminho , i, Ângelo Freire, Pedro Soares, André Moreira, Alexandre Franzão i Eurico Amorin a l'Ana Moura. 

Ângelo Freire

Una de les coses  -sempre ho dic-  que acompanya el fado és descobrir i parlar amb altres persones de la nostra passió. De sobte descobreixes, vivint tan lluny de la cuna del fado, que hi ha més gent "tocada" per aquest "bitxet" que es diu Fado.

Això va tornar a passar l'altre dia al concert de l'Ana Moura a la Sala Apolo de Barcelona, a qui acompanyava a la guitarra portuguesa l'Ângelo Freire de qui ja hem parlat altres vegades en aquest "cantinho", i que a mi em sembla un dels millors, un dels de la "mitja dotzena", això és, aquells que et fan quedar embadalit escoltant-los. (clar que n'hi ha més de mitja dotzena... és un parlar)

Doncs vaig conèixer en Lluís Sala Flores, que posteriorment em va enviar aquest video que a mi m'havia passat per alt, la qual cosa li ho agraeixo, i volia posar-lo aqui al blog amb algunes fotografies amb fons musical de l'estada de l'Ana i els seus músics entre nosaltres.

Obrigado Lluís!!

De la Grande noite do Fado de l'any 2000, una petita perla.

Unes fotos del dia previ al concert al Restaurant Lisboa de Barcelona dels amics José i Luisa. Obrigado amigos.

S'acosta el dia

És aquest proper divendres quan Ana Moura presentarà novament a Barcelona el seu darrer treball "Desfado" a la Sala Apolo de Barcelona aixi que no perdeu l'oportunitat de gaudir d'una de les veus més admirades del panorama fadista actual.

No és que a mi m'encanti aquest darrer treball si el valoro com a fado del, diguem-ne, tradicional, ja que a Desfado Ana Moura incorpora instruments que no són propis del Fado i també cançons que poc o res tenen a veure amb el gènere. Té, això si, sempre aquell puntet de fadista que segons crec, l'Ana no pot ni vol abandonar.

Diguem-ne que ha volgut amb aquest CD fer alguna cosa de diferent, llicència a la que té tot el dret, i més quan ho fa amb tant de bon gust.

Ja fa uns deu anys que vaig saber de l'Ana Moura. Va arribar a les meves mans el seu primer CD, després d'haver-me "baixat" els temes per aquelles mítiques pàgines de descargues que tant em van ajudar a conèixer la música portuguesa.

Més tard, corria l'hivern del 2006, vaig tenir la sort de veure-la cantar a Lisboa, a la Casa de Linhares, o també anomenada "Bacalhau de Molho" i a primeríssima fila, mercè a l'interès de Tó Moliças que l'acompanyava a la viola-baixo.

M'agrada la seva veu, avellutada d'un to greu, però d'aquells que es fan suaus a l'oïda i acaronen. A més, no crec que ningú pugui discutir aquest "jeito" fadista que té.

Potser se li pot retreure que s'hagi dedicat més a cantar als escenaris de tot el món que a cantar a les cases de fado, lloc natural per gaudir del fado, i això és una de les coses que vaig poder dir-li en persona en el concert que va fer a la ciutat de Sagunt, a València, l'any 2008.

La qualitat de la foto no és d'allò per tirar-hi coets, però valia la pena posar-la aqui, perquè aquell dia la juguesca va ser "intercanviar-se" els papers amb en Jorge Fernando.

L'any 2011 dins del programa de La Mar de Músicas, un fantàstic festival anual que té lloc cada mes de juliol a Cartagena, l'Ana i els seus músics van tenir un èxit monumental, i vaig tenir la sort que em signés el seu CD i poder parlar amb ella una estoneta.

El passat mes de febrer va tornar a actuar a Barcelona, i malhauradament no hi vaig poder assistir. Aquest cop no hi faltaré i us recomano que no es perdeu aquesta oportunitat de sentir-la "ao vivo".

Us deixo amb un dels seus temes mítics.....

Hoje tudo me entristece

Jorge Fernando / Franklim GodinhoRepertório de Ana Moura
Hoje tudo me entristece
Como se toda a tristeza
Emanasse do meu peito;
Breve presságio do fim
Que me sustenta a certeza
Do coração já desfeito

Hoje tudo me entristece
Tudo ensombra o meu olhar / Mais que ansioso do teu
Mas se emsorte me coubesse
O coração resgatar / Que emteus olhos se perdeu

Hoje a tristeza não deixa
De afogar seus longos traços / No meu rosto descuidado
Pois sem uma simples queixa
Eu vou voltar aos teus braços / P’ra se cumprir nosso fado

Ana Moura torna a Barcelona

El Fado torna a Barcelona, Estem de sort.

I ho estem doblement perquè qui ens visita, i ens acosta a aquesta música tan propera i alhora tan desconeguda, és ni més ni menys que una de les veus més admirades en el panorama fadista dels darrers anys: Ana Moura.

Inútil és buscar l'origen, la història i cap a on va el fado. És només, com afirma l'Ana, que el fado és especial perquè no és més que emocions, sentiments. No li calen adjectius ni traduccions. I als sentiments només els cal que els deixin fluir. Llavors, diuen, que el Fado Acontece.

 

Ara estem de sort. Una mica de Lisboa arriba a Barcelona hi ho fa a través d’aquest pont d'unió que es diu Ana Moura.

 

Gaudim-ne!

 

A la Sala Apolo de Barcelona divendres 31 a les 9 del vespre!!!

 

 

No hi falteu!!!

 

Un tast amb aquest video.

 

Un poema de Manuela de Freitas amb música de Pedro Rodrigues (fado Primavera) amb aquesta sonoritat amb què la fadista ha volgut vestir aquesta música  tradicional....

 

 

Vestido negro, cingido

Cabelo negro, comprido / E negro xaile bordado

Subindo à noite a avenida

Quem passa julga-a perdida / Mulher de vício e pecado

E vai sendo confundida

Insultada e perseguida / P’lo convite costumado

Entra no café cantante

Seguida em tom provocante / Pelos que querem comprá-la

Uma guitarra a trinar

E uma sombra, devagar / Arranca pró meio da sala

Ela começa a cantar

E os que a queriam comprar / Sentam-se à mesa a olhá-la

Canto antigo e tão profundo

Que, vindo do fim do mundo / É prece, pranto ou pregão

E todos os que a ouviam

À luz das velas pareciam / Devotos em devoção

E os que há pouco a ofendiam

De olhos fechados ouviam / Como a pedir-lhe perdão

Vestido negro, cingido

Cabelo negro, comprido / E negro xaile traçado

Cantando pr’aquela mesa

Ela dá-lhes a certeza / De já lhes ter perdoado

E em frente dela, na mesa

Como em prece a uma deusa / Em silêncio ouve-se o fado.

 

lletra extreta del blog de l'amic José Fernandes de Castro

Video del canal Rita6ouveia

El Fado exporta

Un dels fados musicats més alegrois que podem escoltar, i, també, recomanar a tots aquells que s'entesten a qualificar el fado de tristoi, és aquest amb lletra del poeta alentejano Alberto Janes, que va popularitzar la recordada Amália Rodrigues: "Vou dar de beber a dor".

La lletra ens explica com a canviat aquella casa, la famosa "Casa de Mariquinhas", on es cantava fado, es bebia, i on la carn sortia de l'encotillada moral imperant fora de la casa.

La casa encara hi és -diu la lletra- però ha canviat tant que tot allò que hi vèiem abans, ara no existeix i en el seu lloc, estorats, contemplem que el món prosaïc s'ha ensenyorit d'aquell lloc, i se li ha endut l'ànima.

És efectivament un fet trist per aquell que conta la història i pels qui l'escolten. Trist però real. No obstant això, mireu com ens ho expliquen i el to amb que ho fan.

La saudade també es manifesta amb un pèl d'humor, i si de cas després anem a donar-li de beure al dolor que ens ha causat la pèrdua de la deliciosa "Casa de mariquinhas"

Escoltem l'Ana Moura en aquest "pequeno-nada" del nostre amic Américo.

Altres llengües han explicat la història, tot adaptant-la a les seves pròpies realitats. Amália Rodrigues va cantar-la en italià...



http://defado.blogspot.com/2008/06/amlia-rodrigues.html 



 LA CASA IN VIA DEL CAMPO

C'era sempre una canzone per voi un bicchiere due risate con noi
nella casa in via del campo dove dolce andava il tempo
dove ho riso amatoe tante volte ho pianto
ci scaldavano le ore qualche volta in fondo al cuore
rimaneva un'ombra triste di rimpianto
nostalgia di non poter guardare il sole nella casa in via del campo.

Han riperto la finestre quel di'le risate son volate lontano
una ditta di trasporti per coloro che son morti
con le insegne bianco e oro al terzo piano
dove son le tende a fiori delle lampade i colori
i capelli di Maria le sue mani
si direbbe ormai finito tutto quanto nella casa in via del campo.

Una notte son tornato però mi pareva di sentire come allora
quelle voci rider forte un dischiudersi di porte
quattro notte di chitarra cose morte
ho cercato a lungo invano quella luce al terzo piano
quella donna che sapeva anche amare
io l'ho detto ormai e' finito tutto quanto nella casa in via del campo.

Io non piango i miei vent'anni e poi
tante volte abbiamo pianto anche noi
ma potevano lasciare tutto quanto riposare
ora che non si potra'mai piu' cantare
io l'ho detto a Maria vieni a bere vecchia mia
un bicchiere per poter dimenticare
tanto vedi (ormai) e' finito tutto quanto nella casa in via del campo
tanto vedi (ormai) e' finito tutto quanto nella casa in via del campo.

També el cantant italià Franco Simone ha fet la seva particular versió en castellà... La casa di Maria...
 
 Siempre había alguna vieja canción
una copa un poco de diversión
en la casa de María
dulcemente andaba el tiempo
he reido, amado, a veces he llorado
han quedado aquellas horas, en el fondo de mi alma
más también me queda un triste pensamiento
de nostalgia por no ver ya la alegria
en la casa de María.

Hoy volvieron sus ventanas a abrir
y las risas se alejaron volando
porque han puesto una oficina, para dar descanso eterno
en sus tumbas a los pobrecitos muertos
dónde estan aquellas flores, las cortinas de colores
el cabello de María y sus manos
se diría que se ha muerto la alegria
en la casa de María.

Esta noche he vuelto para tratar
de escuchar igual que entonces sentia
esas voces que reian
esa alegre algarabía
cuatro notas de guitarras cosas muertas
he buscado pero en vano
esa luz del piso cuarto
la mujer que me brindaba sus amores
ya os he dicho que no encuentro la alegria
en la casa de María.

No es que añore mis veinte años es que...
tantas veces hemos vuelto al ayer
no debemos recordarlo, olvidemos el pasado
porque aquellos días ya se han terminado
se lo he dicho así a María, ven y bebe amiga mía
una copa y te... te olvidaras de todo
pues ya ves que ha terminado la alegria
pues ya ves que ha terminado la alegria
en la casa de María.

Podeu trobar més versions en l'extens món del Youtube, aqui acabem amb aquesta perla que ens ve d'Angola. Perdoneu que no us posi la lletra....
 

Janeiro 2012

Comencem un nou any, i en van 2012 des que es van dedicar a contar-los. El cert és que passen de pressa, a cuita-corrents, els anys, i amb ells passen moltes coses, algunes passen per no tornar i d'altres passen i es queden.... Ens quedem amb les que es queden a fi de bé, i una d'elles és la veu d'aquesta admirada fadista, l'Ana Moura a qui hem dedicat tantes entrades en aquest raconet de fado que potser pensareu que és la meva preferida......
Potser si!!
Gener, Enero, Janeiro amb l'Ana Moura.

Como o tempo corre

Un vídeo de l'amic Américo

Ana Moura a Cartagena!!

 Fado a Cartagena...

La Mar de Músicas, festival que ja té uns quans anys d'existència i pel qual han passant noms il·lustres, ha dut aquest any a l'escenari del Patio de Armas a la fadista Ana Moura.

Magnificament acompanyada pel José Manuel Neto a la guitarra, en José Elmiro Nunes a la viola i en Filipe Larsen a la viola-baixo, ha presentat la majoria dels fados del seu darrer treball "Leva-me aos fados" tema aquest que va fer que cantéssim els assistents que ompliem l'espai rehabilitat i que abans era un quarter militar. Bon canvi aquest d'armes per Fado!!

Comença el concert: Esta noite saio à rua... a Capela!!

 Un poema de Jorge Fernando, productor del CD amb música de Fado-Marcha d'Alfredo Marceneiro y que l'Ana va cantar  sense acompanyament musical. Era veu i música , era Fado! Llàstima no tenir-ne la gravació...

Ens conformem amb aquesta versió del CD...

Esta noite saio à rua
Não vou carpir mais as mágoas
Neste meu quarto fechado,
O que no peito se amua
São dores, e eu triste trago-as
Na boca em forma dum fado

Esta noite não me escondo
Entre as mãos trémulas frias
Da solidão a buscar-me,
Sai-me do peito redondo
Um suspiro e as agonias
A que não quero mais dar-me

Esta noite não reclamo
A luz sombria do quarto
Em que a mágoa se acentua,
Ponho de parte o que eu chamo
A dor de um passado ingrato
Esta noite saio à rua...

Un bon quartet

Obrigado Ana por me dedicares o CD

Vucarely

Vucarely és el nom de perfil al Youtube, d'un gran fadista i divulgador del Fado, i, malgrat no conéixer-nos personalment, amic meu. El seu nom Américo.
És efectivament un especialista en la confecció de vídeos que serveixen perque el fado trobi aquest suport visual que el fa encara més agradable d'escoltar i de sentir.
Mai li agrairem prou a l'amic Américo, que multiplica els seus perfils al Youtube els bons moments que ens fa sentir quan veiem les seves petites obres d'art que ell qualifica de "pequenos nadas", però
...não são pequenos nadas meu amigo, são grandes maravilhas feitas com amor e carinho que esperamos continues a fazer em prol do fado e de todos os que amamos esta música. Obrigado sempre.

Aquest és el darrer vídeo, fins avui, de Vucarely.

Ana Moura canta Talvez depois

Caso arrumado

O amigo Américo me fez, uma vez mais, um presente muito giro e muito importante para mim. É este video de Ana Moura no qual há uma fotografia minha na Casa de Linhares a ouvir a própria Ana Moura.
Mais uma vez, obrigado Américo pela tua amizade.




...
Meu Amigo Jaume, de Barcelona, pediu algo novo de Ana Moura, aqui tem meu caro amigo, Um "Pedro Rodrigues" com letra de Manuela de Freitas, na voz bem fadista de Ana, extraído do novo cd editado há pouco. Um abraço . Américo

Leva-me aos fados

Ana Moura ha gravat un altre CD amb el títol Leva-me aos fados , que sembla va ser la frase que li va dir el cantant Prince, després d'escoltar-la cantar i quedar-ne fascinat. Una cosa semblant a la que li va passar a en Mick Jagger.
Aqui a Barcelona encara no ha arribat el nou CD, i tinc dubtes si arribarà algun dia, ja qué "els senyors que ens dirigeixen els gustos musicals" deuen opinar que vendre coses així aqui, no els reportarà massa guanys. En fi!. Sort que vaig a Lisboa el mes de Desembre i podré comprar-lo.

Aquest "Levame aos fados", m'ha recordat un altre títol de l'Ana, "Quem vai ao fado" i a falta del nou, escoltarem aquest. És un tema amb lletra i música del genial Jorge Fernando

De tota manera a la web de l'Ana a myspace podem escoltar aquest i algun tema més del nou CD.

Fins aviat Ana.

Quem vai ao fado

Jorge Fernando


Quem vai ao fado, meu amor, quem vai ao fado
Leva no peito algo de estranho a latejar
Quem vai ao fado, meu amor, quem vai ao fado
Sente que a alma ganha asas, quer voar
Sempre que entristeço e a nostalgia cai em mim
Oiço de tão longe, estranha voz por mim chamar
É um canto doce, mavioso ou coisa assim
Logo a minha alma faz-se voz e quer cantar;Bálsamo bendito a esta terra quis Deus dar
Mais vale cantar do que chorar
Sempre que radioso o coração se agita em mim
Num impulso alegre, a felicidade vem morar
Abandono a voz no Mouraria, porque assim;
Sei que o coração quer á guitarra forma dar
Bálsamo bendito a esta terra quis Deus dar
Mais vale cantar do que chorar.

(letra tirada do blog do meu amigo José Fernandes Castro)

Isabel

Olá Isabel, ainda me lembro -não vou o esquecer- do dia e que resolveste escrever umas palavras para mim. Lembravas nessas palavras o dia em que falei contigo e com o Paulo a primeira vez, lá na praia. Certamente o Fado foi o "tema do verão", mas também esse encontro foi o início dessa amizade que como bem dizias no teu escrito vai perdurar para sempre.
Também não me esqueço da vossa amabilidade nas minhas viagens a Lisboa, sempre prontos para nos acompanhar a todos lados, e na noite ao Fado.... Sempre ficarei obrigado por isso.
Por isso e também por o poema que me dedicaste. Com aquele título Jaume- Porque ele é Fado, seguindo a música de Tudo isto é Fado de Aníbal Nazaré.
Podes ter a certeza que tentei de te escrever qualquer letra. Mas não consegui! E é por isso mesmo que hoje esta entrada no blogue é a ti dedicada.
Um fadinho cantado por uma das minhas fadistas de referencia a Ana Moura. Um poema de Jorge Fernando com a música de Fontes Rocha, que acho é um fado Isabel cantado um bocadinho mais lento sob a guitarra, um bocadinho aflamencada, do genial Pedro Jóia.
Eu sei que vás gostar.
Espero perdoes os erros deste mau português que escrevo. Vou fazer aulas este próximo inverno!

Um abraço que de certo vamos trocar cedinho.



Preso entre o sono e o sonho
Jorge Fernando / Fontes Rocha *fado isabel*
Repertório de Ana Moura

Uma flor não te dá nome
Não há jardim que te cresça
Vou saciar minha fome
Quando em ti meu olhar desça

Um silêncio que te chama / E os olhos num longo traço
Fecham-se á luz que derrama / Sobre a cama que eu desfaço

Um livro espera tristonho / Entreaberto, a meu lado
Preso entre o sono e o sonho / Nem aberto, nem fechado

Não há caminho que tome / Não há voz que em mim conheça
Que chegue p'ra te dar nome / Não há flor que te pareça


lletra extreta del blog del meu amic José Fernandes Castro

He llegit...

He llegit en el blog de l'amic Zé de Viela, que l'estimada fadista Ana Moura està malalta.
Sembla que un problema amb la veu l'ha obligada a suspendre unes actuacions des del mes de gener, problemas que l'han dut a ser intervenida quirúrgicament. A hores d'ara no sé com es troba i quan tornarà a cantar. Des d'aquest "cantinho" on ella té un lloc especial li desitgem que millori aviat, que no podem passar sense ella... això si, que vingui algun cop per aqui per Catalunya, que l'estem esperant.
Um beijinho Ana.

Avui amb música de Jorge Fernando, un poema, un sonet de Luis Vaz de Camões, una elegia o poema trist per definició, que plora allò que s'ha perdut.
Lament....

ENDEIXA

Pois meus olhos não deixam de chorar
tristezas que não cansam de cansar-me
pois não abranda o fogo em que abrasar-me
Pôde quem eu jamais pude abrandar.

Não canse o cego amor de me guiar
a parte donde não saiba tornar-me
nem deixe o mundo todo de escutar-me
enquanto me a voz fraca não deixar.

E se em montes, em rios, ou em vales
piedade mora ou dentro mora amor
em feras, aves, plantas, pedras, águas

Ouçam a longa história de meus males
e curem sua dor com minha dor
que grandes mágoas podem curar mágoas.

Una altra "petita" obra d'art

El meu amic Américo, no para de sorprendre'm amb aquests videos que fa. Per molts motius. Pels temes que escull, per la composició i transició de les fotografies, amb un resultat final on es pot apreciar la seva sensibilitat. En aquest cas, a més, és un vídeo alegre, que trenca el tòpic contra el que sempre hem de lluitar els amants del Fado, el tópic de la "tristesa". Aquest és un fadinho alegre, amb una lletra ocurrent de la enyorada Amália i que crec que es adïent per un dia com avui en el que ens disposem a celebrar -malgrat la bogeria que s'ha instal·lat en aquest món-
l'entrada d'un nou any. Un més...

porto romaní / porto raves boscans / fa olor de llesamí / tota la resta que porto
porto medicines pel cor /fetes amb herbatges / que collí de terra
sóc filha de les herbes / amb elles em vaig criar /
menjant agrelles / totes les que trobava/
darrera les formigues / hores hi passava/
sóc filha de les herbes / i poca cosa més sé/
Rosa esfulhada / qui et desfullà / fou la matinada /que va passar per mi
fou la matinada / que passà vanitosa / i deixà esfulhada / la bonica rosa
refrão
Branques de salzes / des de terra florint /amor de veritat / és el meu amor
rosella que crida / en el blat daurat / donzella bonica / reina del prat.
refrão

Gràcies Américo, Obrigado

(la tradució està feta amb tota la bona intenció....)

T'agrada el fado?... -però és molt trist, no?

Aquesta és la pregunta que, sense cap mena de dubte, és la més formulada a un servidor: és molt trist, no?. Quan els pregunto si els agrada el Fado.
No formulen pas la mateixa pregunta quan algú es declara entusiasta del flamenc, el tango, el blues o la música francesa dels cinquanta-seixanta... no, només quan es parla del Fado.
Jo, la veritat, de primer em desfeia amb explicacions com si hagués de "defensar" el Fado d'alguna cosa que hagués fet malament. Per deixar-lo en bon lloc com si diguéssim. Amb el temps ja m'he adonat que això no va enlloc.

També vaig passar per la fase d'intentar explicar què és el Fado. Error. El Fado no té definició. O si en té, és la mateixa definició de la vida. Com en la vida, en el Fado hi ha moments de tota mena. Bons i no tant bons. Tristos i no tant. Simpàtics i desastrosos. Doncs el Fado deu de retratar això: la vida.

Si que és veritat que en la nostra cultura tendim a voler ser sempre feliços. Un altre error. La vida -una definició de la qual tampoc crec que existeixi- està farcida de tota mena d'adorns. Uns més bonics i altres menys. Algunes persones poden valorar només els bonics. Però els altres també hi són.

També hi ha qui compara el Fado amb altres formes d'expressió musical com el flamenc, el blues, el tango... i vinga, un altre error!
D'això ja en parlarem un alre dia.

- El Fado és trist, no?
- Home, a vegades...
- És que no se'l veu alegre
- Quants fados has escoltat?
- Doncs....
- Suposo que d'Amália, no?
- De qui?

Aquesta conversa és real.
Clar, no es coneix el Fado. I menys per aquestes contrades nostres. Llavors, jo, intento buscar en la meva memòria escasa i també en les meves notes i els recito algun fragment d'algun fadinho, tot taralejant-lo -espallant-lo diria jo- ...

... passa ligeira
alegre i namoradeira
a sorrir p'ra rua inteira
vai semeando ilusões...

o bé...
Quando Deus criou as rosas
neste pais encantado
caiu uma, desfolhou-se
e dela nasceu o fado...

i...
Nas varandas desta rua
há uma que vive núa
outra que não tem lençois
a terceira é um catavento
em março noiva do vento
em julho amante do sol...

També...
guitarra amiga, anda comigo
velha cantiga quer do fado ter abrigo
a nossa voz, em todo o lado,
será para nós, a porta-voz do nosso fado.

però..
chora a ouvir cantar o fado
quando ele é bem cantado
por quem o sabe cantar...

i anima...
quem vai ao fado meu amor
quem vai ao fado
sente que a alma ganha asas, que voar..

i per menjar...
ai! que saudades do meu bacalhau
das pataniscas, das postas na brasa
com cebolinhas e com colorau
com feijoão frade à moda da casa...


...................No, el Fado no és una cançó trista. El Fado retrata la vida. El Fado és poema amb música. Bons poemes. El Fado és sentiment. El Fado és...
Bé, hem dit que no li cal definició. Se sent, o no se sent. Acontece ou não.

No diem res més. Escolteu a l'Ana Moura i aquest poema de Ary dos Santos amb música de Moniz Pereira.
Ah! i si el trobeu trist feu-m'ho saber, i deixeu el comentari oportú. A baix, a "comentaris."



Fado Varina



Ary dos Santos / Moniz Pereira


De mão na anca descompôem a freguesa
Atrás da banca chamam-lhe gosma e burguesa;
Mas nessa voz com insulto á portuguesa
Há o sal de todos nós, há ternura e há beleza;
Do alto mar chega o pregão que se alastra
Têm ondas no andar quando embalam a canastra

Minha varina que chinelas por Lisboa
Em cada esquina é o mar que se apregoa
Nas escadinhas dás mais côr aos azulejos
Quando apregoas sardinhas que nos sabem como beijos;
Os teus pregões sõ iguais á claridade
Caldeirada de canções que se entorna na cidade

Cordões ao peito numa luta que é honrada
A sogra a jeito na cabeça levantada;
De perna nua com provocante altivez
Descobrindo a mar da rua, que esse sim, é português;
São as varinas dos poemas do Cesário
A vender a ferramenta de que o mar é o operário

Minha varina que chinelas por Lisboa
Em cada esquina é o mar que se apregoa
Nas escadinhas dás mais côr aos azulejos
Quando apregoas sardinhas que nos sabem como beijos;
Os teus pregões nunca mais ganham idade
Versos frescos de Camões com salada de saudade




>

Sorpreses

Una revetlla agradable la que hem passat al Portús. I agradable les sorpreses que m'esperan a la tornada.
Des de Mallorca en JosepFarré ha sabut del bloc, i això m'alegra perquè serà un nou retrobament dels amics de l'altre costat de la mar, i de qui no ens ha allunyat només allò que en diuen "les coses de la vida"

També un missatge de l'amic Américo per demanar-me si em sap greu que hagi utilitzat una fotografia on surto jo, per fer un video sobre Ana Moura. No, Américo no me'n sap de greu, ben al contrari m'ha agradat força. Obrigado.
.........................................

Marxem al Portus

Divendres si no hi ha cap novetat marxem al sud. En tinc força ganes encara que això vol dir que estaré allunyat d'internet fins la tornada el dia 24.
Si algú, mentrestant, treu el cap per aquest "cantinho" que escolti aquesta veu, que es miri aquest vídeo de l'amic MadameBateflay i que no deixi de visitar el seu espai a youtube.



fins aviat

Dedicatòries

No he estat mai caçador d'autògrafs, però a vegades no me'n puc estar...

Ana Moura

treball efectuat per Manuela i extret del seu blog Taverna de Lisboa

fantàstica

Qualsevol cosa que pogués dir no em deixaria prou satisfet.
Va ser un concert en el qual l'Ana es va posar el públic a la butxaca des del primer moment. Fins i tot va intentar ensenyar-nos com es canta en una casa de fados, això és sense micros i aprop de la gent. Va fer també una juguesca amb en Jorge Fernando on ell cantava i era ella qui tocava la viola de fado. O després li aguantava el micro al Jorge mentre cantava..........un bolero.
I una descoberta per mi, el guitarrista que semblava sortit directament de la classe de quart d'ESO va fer aixecar-nos a tots per tal de mostrar-li el nostre reconeixement. És alló que jo en dic un crac.
Finalment vaig poder saludar la Ana, un cop acabat el concert i abans de les entrevistes de rigor em vaig presentar com l'amic d'en Tó Moliças i vaig poder parlar amb ella uns instants i canviar quatre? paraules. Amb lo tallat que jo sóc i la seva timidesa, la cosa no va donar per molt . Em quedo amb la seva senzillesa i uns beijinhos.
A la guitarra baixo Jose Elmiro Nunes, amic de tó que també ha fabricat la guitarra que toca.
Crec que el guitarista jovenet es diu Angelo. Ho he de confirmar