Rita

Què puc dir de la meva estimadíssima professora de portuguès? Tots els seus alumnes d'aquelles classes, ara fa tres anys, l'estimem prou com per no haver perdut el contacte amb ella malgrat el seu desplaçament a Lisboa. Ella va saber crear, des d'aquella aula, en aquell petit espai, el clima propici, aquell clima que feia que tothom estigués al seu lloc a l'hora en punt de començar cada classe, perquè l'amenitat, el benestar i el "bon rotllo" que ella sabia transmetre, estava garantit. Ja ens va saber greu, ja, que marxés a Lisboa.... No diré que la Rita fos una gran amant del Fado, però diria, crec, que he contribuït a que ara li sigui més agradós que no pas abans. 

 Dedicat a la Rita 

 Fado verdade 

https://youtu.be/nvojvXZvXA0

"Quando um Fado for a voz / Dum Povo que chama e grita / Pode ser juiz, algoz / Mas nunca canção maldita Quando um Fado for um credo / Quando for acto de fé / Será estrela, manhã cedo / Mas nunca falsa maré Quando um Fado for maré / Maré-alta de verdade / Quem cantar fica de pé / Diz tudo sem falsidade Quando um Fado for penhor / Da palavra que foi dita /Será fado mais amor / Mas nunca canção maldita"

Toni

Penso que la Toni té més predisposició pel Fado.
A vegades la situació personal de cada ú fa que el fado entri millor, no se'ns fa tan estrany. Quan s'atravessen algunes d'aquestes situacions personals prou complicades, el fado és l'aliat perfecte per posar en sintonia els propis sentiments. És aquell aliat que plora amb nosaltres, que riu amb nosaltres...que deixa que els sentiments flueixin.
De tota manera diria que quan més s'entesta un a explicar què és el Fado i com el sentim, més incapaços som de fer-ho. Jo, al menys em declaro ben incapaç...
Com diu un gran fadista amic meu :

FADISTA, É AQUELE QUE TEM O CONHECIMENTO CONSCIENTE DA VIVÊNCIA PARADISÍACA DOS EFEITOS BENIGNOS E SUBLIMES DESTA MARAVILHOSA DOENÇA QUE É O FADO; QUE QUANDO ACONTECE NOS ELEVA À DIMENSÃO DA FELICIDADE DE QUEM SE SENTE CAPAZ DE CONGELAR O INFERNO!

Dedicat a la Toni

Beijos de fogo

Mário Raínho / Georgino de Sousa *fado georgino*


Silêncio... nem uma pena
Quero a minha alma serena
Sem soluços na cidade;
Sequei meus olhos chorados
Pus no peito, cadeados
P'ra não entrar a saudade

Numa atitude mais louca
Pousei sobre a minha boca / Rosas fogo de quem ama
P'ra se me vencer a fome /De querer gritar teu nome
Meus lábios fiquem em chama

Mas a noite é um segredo
Confesso que tenho medo / E ao mesmo tempo, desejos
De ouvir silêncios rasgados
De quebrar os cadeados / De te queimar com meus beijos

lletra extreta del blog del meu amic José Fernandes Castro

Veerle

No és el Fado la música preferida de la Veerle, precisament. Però com és natural, no s'escaparà d'aquest reguitzell de dedicatòries.
Amb ella i també amb la Nat i la Rita vam anar fins i tot a Mesa de Frades a escoltar el Fado, i no és que no liagrades, que una mica, si que li va agradar, però segur que no és la mena de diversió que escull per un cap de setmana.
Belga de cuna, treballava a Barcelona després d'altres periples, després va marxar a Palma de Mallorca i ara ens diu que se'n va ni més ni menys que a Singapur.
Tot i així ens avisa que a Palma ha trobat el lloc on vol tornar, el seu "refugi" diríem. Així que...

Dedicat a la Veerle

Fado refúgio
Heldér Moutinho *Alfredo Duarte *fado cravo*


Se o fado é canto da alma
Refúgio da noite calma
Engano do sofrimento;
Eu trago na voz, a vida
Que me tem sido oferecida
Eu trago na voz, o vento

Se um amor que se perdeu
Que se afastou ou esqueceu / Deixou de ser meu lamento
Eu trago na voz, a vida
De uma breve despedida / Eu trago na voz, o vento

São meus sonhos, a saudade
Minha voz, uma verdade / E meu canto, uma oração
Eu trago na voz, o vento
Para afastar o lamento / Que trago no coração

lletra extreta del blog fadosdofado

Natacha

A la Nat no recordo haver-li preguntat quin era el fado que més li havia agradat d'aquell CD. Així que per dedicar-li'n un només ho puc fer intentant fer alguna associació de idees.
La Nat té per llengua materna el francès, i parla castellà molt bé -i català, també- però sempre amb aquell puntet, aquell accent tan particular de qui aprén la llengua de gran, i ho fa amb una cadència que fa que et paris a escoltar-la. Així que per la dolçor de les seves paraules, aquest títol m'ha semblat la millor associació de idees.

Dedicat a la Natacha

potser només escolteu 30 segons del fado. És cosa del servidor. Cliqueu sobre del títol de la cançó dins la caixeta blava...

Há palavras que nos beijam

Alexandre O'Neil / Mário Pacheco

Há palavras que nos beijam
Como se tivessem boca
Palavras de amor, de esperança
De imenso amor, de esperança louca

Palvras nuas que beijas / Quando a noite perde o rosto
Palavras que se recusam / Aos muros do teu desgosto

De repente, coloridas / Entre palavras sem côr
Esperadas, inesperadas / Como a poesia ou o amor

O nome de quem se ama / Letra a letra revelado
No mármore distraído / No papel abandonado

Palavras que nos transportam / Aonde a noite é mais forte
Ao silêncio dos amantes / Abraçados contra a morte

lletra extreta del blog fadosdofado

Evelyn

Quan vaig començar en el meu intent de divulgar el Fado entre la gent que m'era més propera -ja ho he dit altres vegades- vaig començar per les meves companyes de classes de portuguès, Toni, Natacha, Evelyn, Veerle i la professora: la Rita.
En aquell moment vaig editar un CD amb diversos fados i l'escoltàvem a classe i el comentàvem un poc. No sempre, clar. Hi havien prioritats i el Fado no n'era una!
Li vaig preguntar un dia a l'Evelyn quin era de tots els que vaig gravar el que més li agradava i sense dubtar-ho massa em va contestar "...el todos temos nosso fado, de la Névoa!"
Doncs Heus ací el fado preferit de l'Evelyn, un poema que ens parla de la necessitat d'acceptar allò que ens passa, sigui quin sigui el signe. Acceptar tot allò que no podem canviar, tal vegada perque en l'acceptació està el propi benestar.

Dedicat a l'Evelyn

O fado de cada um

Silva Tavares/ Frederico de Freitas
Repertório de Amália

Bem pensado, todos temos nosso fado
E quem nasce mal fadado melhor fado não terá
Fado é sorte e do berço até à morte
Ninguém foge, por mais forte, ao destino que Deus dá

No meu fado amargurado, a sina minha
Bem clara se revelou
Pois cantado, seja quem for adivinha
Na minha voz, soluçando
Que eu finjo ser quem não sou

Que bom seria poder um dia, trocar-se o fado
Por outro fado qualquer
Mas a gente, já traz o fado marcado
E nenhum mais inclemente
Do que este de ser mulher

lletra extreta del blog fadosdofado

Ainda Lisboa

Da viagem a Lisboa no Fevereiro pasado, ainda hoje enviou-me a Natacha umas fotografias.
Vejam uma mostra

Obrigado Natacha

entre homes

La Rita entre dos homes, que sembla que no li fan massa cas, l'un xerrant i l'altre jugant amb el móbil

tenho saudades

as minhas filhinhas a Veerle e a Natacha, Os meus amigos o Paulo e a Isabel (sem óculos) e eu, na Mesa de Frades
23 de Fevereiro 2008 a fotografia é feita muito provavelmente pelo amigo David Castro

ja tinc saudades de tornar-hi

la colla a la porta de Mesa de Frades