Novament hem d'agrair a l'equip d'hoquei patins del Reus Deportiu, el fitxatge del porter portuguès Pedro Henriques que ha passat a casa nostra un any i en companyia de la seva companya Elsa Casanova, ens ha portat el fado tan a prop.
Efectivament les habilitats del Pedro no acaben a la pista parant la bola, també és un artista amb la Guitarra portuguesa, i la seva companya Elsa, ho és cantant aquest meravellós llenguatge que és el Fado. Ja m'ho havien avisat des de Lisboa: "teniu sort amb aquests dos..."
Hem tornat al Baix Camp a escoltar-los, a la Cripta de l'Ermita de la Mare de Deu del Camí a Cambrils. un lloc que va quedar petit per escoltar a l'Elsa, al Pedro, i al bon amic Eduardo Sánchez ,guitarrista de Flamenc, que s'ha apaixonado pel Fado i que els acompanya en els concerts.
Vam gravar un parell de temes que aqui us deixo.
Ja el proper cop que els escoltem, serà a Lisboa, doncs acabada la temporada esportiva, el proper mes de juny tornen a terres portugueses.
Agrair-los que durant la seva estada ens hagin fet gaudir del bon fado.
8Restaurant, pis superior, una taula davant mateix de l'espai reservat pels músics. S'asseuen en Pedro Henriques i el guitarrista de flamenc, enamorat del Fado, Eduardo Sánchez i començen els primers compassos del Fado Cravo.
És impossible poder explicar amb paraules què és el que em recorre per dins quan la guitarra portuguesa sona. I més difícil d'explicar encara quan la veu de l'Elsa Casanova desgrana aquests versos sublims de Vieira Pinto "quin destí o maldició mana en nosaltres cor meu..."
No podia començar millor aquesta nit de fado a Reus. En vam tenir prou per matar aquest "bichinho" que es diu Saudade, i ens fa carregar les piles fins a la propera entrega que esperem no trigui massa.
Gràcies Elsa, Pedro, Eduardo per aquests moments màgics viscuts el passat dia catorze de febrer a Reus. Obrigado
Que destino, ou maldição Manda em nós, meu coração? Um do outro assim perdidos Somos dois gritos calados Dois fados desencontrados Dois amantes desunidos
Por ti sofro e vou morrendo Não te encontro, nem te entendo Amo e odeio sem razão Coração... quando te cansas Das nossas mortas esperanças Quando paras, coração?
Nesta luta, esta agonia Canto e choro de alegria Sou feliz e desgraçada; Que sina a tua, meu peito Que nunca estás satisfeito Que dás tudo... e não tens nada
Na gelada solidão Que tu me dás coração Não há vida nem há morte É lucidez, desatino De ler no próprio destino Sem poder mudar-lhe a sorte