Avui us deixo amb un fadista d'aquells que t'embolcalla amb la seva veu i amb una música de fado tradicional João Maria dos Anjos, i poema de Tiago Torres da Silva.
Tot plegat per seguir recordant a qui un dia com avui de fa set anys ens deia adeu.
Canta António Vasco Moraes,
À noite que não existe
O meu corpo adormeceu
Mas a alma não esqueceu
A dor do teu abandono
E porque a dor é enorme
A minha alma não dorme
Quando está cheia de sono
Passa a noite vigilante
E não cede um só instante / Ao cansaço que a persegue
Embala o meu coração
E murmura uma canção / Para que o meu corpo sossegue
A alma não sente nada
Ficou p’ra sempre amarrada / Ao momento em que partiste
E por mais que ela sossegue
Mais me arrisco a que se entregue / À noite que não existe
Se te chega uma canção
P’ra sorrires à solidão / Que de repente te assalta
Vem minha alma docemente
Que dormindo é que se sente / Que a noite não nos faz falta
Tô com sintomas de saudade Tô pensando em você E como eu te quero tanto bem Aonde for não quero dor Eu tomo conta de você Mas te quero livre também Como o tempo vai e o vento vem
Hi ha dies del calendari que sembla que se'ns queden més arrelats a la memòria.
Els aniversaris, per exemple, o dies en què han passat coses agradables o colpidores que ens és difícil d'oblidar, que se'ns fa impossible no tenir-les present. I el dia d'avui n'és una.
Se'n van els amics, aquells que estimes i alguna cosa se'ns remou molt endins. I a apoc a poc, massa a poc a poc, ens adonem que caminem per un camí infinit que mai arribarem a fer sencer, que mai l'acabarem d'abastar del tot..... perquè ens quedem a descansar en algun dels seus revolts.
El camí segueix, i els caminants ens hi anem quedant.
Volta atras vida vivida
José manuel Barreto / Celeste Rodrigues
lletra João de Freitas
música Filipe Pinto *fado Meia-Noite*
En reparació.
https://youtu.be/J4DPDw90Eg8?si=kIpP67g0hVH8OYs9
Volta atrás vida vivida Para eu tornar a ver Aquela vida perdida Que nunca soube viver
Voltar de novo quem dera / A tal tempo, que saudade Volta sempre a primavera / Só não volta a mocidade O tempo vai-se passando / E a gente vai-se iludindo Ora rindo ora chorando / Ora chorando ora rindo
Meu Deus, como o tempo passa / Dizemos de quando em quando Afinal, o tempo fica / A gente é que vai passando.
Diuen que la saudade és l'amor que queda...
Ciceró va escriure que la vida dels morts perdura en la memòria dels vius, i així penso jo també.
Se recordar é viver
Só de recordações vivo
Com o coração cativo
Ao que não posso esquecer
É sempre tristonha e ingrata
Que se torna a despedida
De quem temos amizade
Mas se a saudade nos mata
Eu quero ter muita vida
Para morrer de saudade
Dizem que a saudade fere
Que importa quem for prudente
Chora vivendo encantado
É bom que a saudade impere
Para termos no presente
Recordações do passado
É certo que se resiste
Á saudade mais austera
Que á ternura nos renega
Mas não há nada mais triste
Que andar-se uma vida á espera
Do dia que nunca chega
Só lembranças ansiedades
O meu coração contém
Tornando-me a vida assim
Por serem tantas as saudades
Eu dou saudades alguém
Para ter saudades de mim
Nom del darrer treball de l'Helder Moutinho, després de bastants temps sense gravar. El seu anterior treball discogràfic va ser "Luz de Lisboa" amb el que va guanyar el premi "Amália Rodrigues" el 2005.
Un bon CD aquest darrer, tant que se'ns feia difícil escollir-ne un tema per escoltar aqui. Un "Mouraria" amb lletra del propi Helder o un nou "futur" fado clàssic (o Labirinto) també amb música del fadista, o un "Vielas de Alfama", ens feien dubtar.
Avui, però, aniversari de la partida de la nostra estimada amiga Elena, hem escollit el fado "A saudade" amb lletra del mestre Linhares Barbosa i música del també mestre Fontes Rocha no *fado Isabel*, una música alhora que alegre, resolta i escaient per dir els versos que ens parlen, un cop més, de la saudade, aquesta meravellosa paraula que tant ens diu sobre l'arrelament d'allò que sentim nostre o d'allò amb què ens sentim identificats i ens en sentim part.
Una música potser a mig camí del dol profund que va quedant enrrera, i la joia del record amable que va venint quan la realitat dels fets va arrelant en nosaltres.
Així doncs, Elena per a tu A saudade
A saudade
lletra.- Linhares Barbosa
música.- Fontes Rocha *Fado Isabel*
Sabendo que em tua ausência
prazer algum me conforta
no momento em que saíste,
a saudade entrou-me à porta.
Andou em volta da casa,
como se ela sua fosse,
chegou pertinho de mim
puxou de um banco e sentou-se.
Estavas só e tive pena,
disse-me então, a saudade
vamos esperar por ela,
podes chorar à vontade!
E não me larga um momento
toda a noite e todo o dia
enquanto tu não voltares,
não quero outra companhia.
Estimada Elena Ja saps que et recordem sempre, però en dias com avui, encara més si cap. De manera que hem buscat per tots els àlbums de fotos que hi ha per casa a la recerca de les que hi sorties. Segurament alguna en deu haver quedat amagada, però amb les que hem trobat hem fet aquest video que et regalem amb un petó. Estem segurs que la música t'agradarà. beijinhos
Despedida António Calém / António dos Santos *balada*
Um dia *quando isso fôr* Deixar o teu corpo em flor E se aproximar o fim; Queria partir sem te ver Sentir o mundo morrer Lá longe, dentro de mim
Depois, em vez de esquecer-te Tornar em sonhos, rever-te / Lá longe na solidão Rever-te sózinho assim Ver-te só dentro de mim / Dentro do meu coração
É que não posso partir Sem me partir dos teus olhos / Antes do adeus derradeiro É que partir sem te ver É duas vezes morrer / De alma e de corpo inteiro
Hi ha poemes que commouen només de llegir-los. Hi connectem.
Adquireixen una altra dimensió quan algú els canta i llavors et "toquen" una mica més.
I quan ens falta algú, quan algú que estimem se'ns en va el poema ens visita. I no hi podem fer res: el poema i qui ens ha deixat ja caminen junts. Esdevenen indestriables.
Això em passa, Elena, amb el poema Res no és mesquí, d'en Joan Salvat Papasseit, i el teu record: que són indestriables.
Avui que fa un any que vas marxar, sense que ningú ho entengués, et volia parlar d'això i que ho sabessis. Naveguem junts amb el poema.
No és pas cap homenatge, ni tan sols un recordatori en l'aniversari de la teva partida, perquè sempre hi ets. Ningú no se'n va del tot mentre quedi algú que el recordi. I si això és veritat -que ho és- tu encara no te n'has anat.
Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern - Primavera d'estiu. I tot és Primavera: i tota fulla, verda eternament.
Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja.Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
agraeixo la col·laboració dels amics Álex i Rita, la seva ajuda en la traducció
NADA É MESQUINHO
Nada é mesquinho
nem nenhuma hora agreste
nem é obscura a ventura da noite.
E o orvalho é claro
que o sol sai e se enfeitiça
e tem deleite do banho:
que se espelha a cama de toda coisa feita.
Nada é mesquinho,
e tudo rico como o vinho e a bochecha tostada.
E a onda do mar sempre ri,
Primavera de Inverno – Primavera de verão.
E tudo é Primavera:
e toda a folha eternamente verde.
Nada é mesquinho,
porque os dias não passam;
e não chega a morte nem sendo demandada.
E se a demandaram dissimula-vos uma cova
porque para voltar a nascer precisam de morrer.
E nunca somos um pranto
mas sim um sorriso fino
que se dispersa como gomos de laranja.
Nada é mesquinho,
porque a canção canta em cada cisco de coisa.
-Hoje, amanhã e ontem
desfolhar-se-á uma rosa:
e à virgem mais jovem vir-lhe-á leite ao peito.
El passat dia 8, vam recordar l'Elena des de la Universitat on treballava i estudiava. Ho vam fer tots junts perquè cada dia cada un de nosaltres ja la tenim sempre present
Ahir la Rosa em va regalar el llibre que volia. El salze cec i la dona adormida de l'Haruki Murakami. Segur que a l'Elena li hauria agradat. Ja li vaig deixar el Tòquio blues i li va agradar força.
sinòpsis:
El salze cec i la dona adormida és una obra mestra construïda a partir de petites perles que són les vint-i-quatre narracions que conté. Després d'un pròleg que és tota una declaració d'intencions de l'autor, on advoca per l'art de construir un relat, els contes són en ells mateixos petites càpsules del món de Murakami: oníric, proper i capaç d'equilibrar amb mestria la tendresa, l'horror i l'angoixa de viure, les desgràcies que ens reserva la vida amb una sensibilitat optimista i vital. Entre personatges estrambòtics, com ara corbs animats, un mico criminal o un home de gel, el lector sabrà reconèixer els somnis i els desitjos que els éssers humans integrem en el més profund del nostre jo. Ja sigui en una trobada casual a Itàlia, un exili romàntic a Grècia, unes vacances a Hawaii o immersos en el dia a dia més convencional, els personatges de Murakami afronten problemes i sensacions com ara la pèrdua, la distància o les inhibicions sexuals, tan habituals i comunes com difícils d'exterioritzar.
Com passem de depressa pel temps, Elena. Els minuts, hores, dies, semanes, mesos es repeteixen, es sumen i ja fa cinc mesos que vas marxar, i encara sentim aquella ràbia. Ara me'n recordo de més coses, me'n recordo més de tu, del que feies o deies, de quan ens vas ajudar estant al nostre costat pel naixament del Marcel... ens vas interpretar tots els papers de l'auca, em vas cuidar a mi amb aquella grip inoportuna, vas cuidar de la logística del moment complicat i nou, i sobretot vas ser l'amiga que la Rosa necessitava en aquell moment.
avui també et vull regalar una rosa
...i em compraré un llibre del Murakami. Segur que t'hagués agradat!
diumenge, 2 de desembre del 2007
Te'n vas anar el dia 23 de novembre, i et trobem a faltar tant. Ara la ràbia és més forta que res.
................
si jo pugués mossegar tota la terra i sentir-la, paladejar-la seria més feliç un moment
però jo, no sempre vull ser feliç cal ser infeliç de vegades per ser natural, no tots els dies han de tenir sol la pluja, quan falta es demana per això acepto la infelicitat com a felicitat, naturalment, com qui no se n'estranya que hi hagi muntanyes i planes roquedars i herva el que cal és sentir-se natural i tranquil en la felicitat i en la infelicitat sentir com qui mira.... pensar com qui camina.... i quan un es mor, cal recordar-nos que el dia també mor i que el crepuscle és bell i és bella la nit que hi queda
dimecres tornaré a sentir l'olor d'aquesta ciutat que em te atrapat, ara m'en començo a adonar de les ganes que en tinc. Malgrat tot. Et tindré present Elena
