dimecres, 30 de setembre de 2009

Fado - Fado

Hi ha músiques en el Fado que esdevenen tradicionals. Són els fados que "tenen nom" més enllà del títol del poema.
A partir d'un poema que té la seva música, en sorgeixen d'altres que es canten amb aquesta mateixa música, o més ben dit, amb el mateix suport musical.
Aquest és un cas interessant i permet al/la fadista que pretén cantar qualsevol poema, acostar-se als guitarristes i dir-los, per exemple: -Fado Acácio em mim. I llavors les guitarres interpreten el suport musical que necessita el fadista per cantar el poema... Només cal que la mètrica del poema s'avingui amb aquell suport musical.

Un amic meu fadista, em va dir un dia: -Podem-se encontrar um guitarrista, um viola, um guitarra baixo e um cantor ou cantadeira que não se tinham conhecido até esse dia e pode acontecer uma noitada fadista muito engraçada...

Avui amb el mateix suport musical creat pel guitarrista Acácio Gomes dos Santos, sentirem quatre poemes cadascun amb el seu estil, lògicament.
Quan escoltem aquesta melodia, sabrem que es tracta d'un Fado Acácio.


De Rodrigo Costa Félix, Jardim abandonado

Jardim abandonado
João Fezas Vital / Acácio Gomes *fado acácio*

Um dia será assim
Deixarás este jardim
De encontro á noite fechada;
Procurarás outro mundo
Mais distante mais profundo
Onde encontres madrugada

E no longe que não sei
O tudo que em ti sonhei / Será só recordação
E eu ficarei sozinho
Percorrendo o meu caminho / No jardim da solidão

Nunca mais verei o dia
Onde era tudo alegria / Onde era só primavera
No jardim abandonado
Vejo uma sombra a meu lado / A sonhar à tua espera
***********************************************************************************
De Sandra Correia, Venho a falar dos meus medos


Venho falar dos meus medos
António Laranjeira / Acácio Gomes *fado acácio*

Senhora, eu tenho fé
De encontrar a minha luz
Nesta imensa escuridão;
Venho falar dos meus medos
São vossos os meus segredos
Que eu partilho em confissão

Senhora, há tanto tempo / Que me assaltam tantas dúvidas
Não posso viver assim
Um turbilhão de incertezas / Parecem velas acesas
A queimar dentro de mim

Será senhora, o destino
Que me estava reservado / Desde o meu primeiro dia
Que faço ao meu coração
Sofrendo de solidão / Na dôr que não me alivia
**********************************************************************************

Del meu amic Américo dos Santos, Adeus a um amigo

*******************************************************************************

De Jenyfer Rainho, Meu amor não vale a pena

Meu amor, não vale a pena

Nelo / Acácio Gomes *fado acácio*

Meu amor, não vale a pena
Teres dó do meu coração
E sentires falsa ternura;
Quando a sorte nos condena
Ao amor na solidão
Atraiçoá-lo é loucura

Solidão é toda a gente

É cada olhar, cada rosto / Que mora onde a gente mora
Viver a vida de frente
Achar prazer no desgosto / Chorar ao pé de quem chora

É cada pobre que pede

É guitarra abandonada / Á espera de melodias
É cada boca com sede
É tudo dentro do nada / Que preenche os nossos dias

Não te ter e sempre ter-te
Julgar que ainda te tenho / Sabendo que te perdi
É ganhar-te no perder-te
Ter perdido o que não tenho / Ter-te sem esperar por ti

Lletres extretes del blog fadosdofado

(Efectuades les oportunes rectificacions a indicació del bon amic Fernando Batista de Porto. Obrigado)

dimarts, 29 de setembre de 2009

Carlos Barra


Um fadista en Carlos Barra que vaig conéixer gràcies al meu amic Américo de Vila Nova de Cerveira, lloc on un dia o altre he d'anar per tal de coneixe'l personalment.
Sé que a l'Américo li agrada molt aquest fadista ja traspassat per la forma de dir els versos de manera tal que és molt fàcil de seguir ja que s'enten tot es ben cert perquè vaig aconseguir fer la transcripció de la lletra, digue-ne amb poques errades.

Li dedico molt especialment a l'Américo aquesta entrada d'avui, amb tota l'estima que hem anat forjant en tot aquest temps de relació a traves de la xarxa.
Una abraçada des de Barcelona, amic




Não voltes

ll.- Moita Girão
m.- *Pedro Rodrigues sextilhas*

Porque andas a seguir
Novamente a caminhar
Na poeira dos meus passos
Não ves que eu ando a fugir
A fugir de te encontrar
Novamente nos meus braços.

Desde o dia em que abalaste
O jardím do nosso amor
A saudade não se mede
As rosas murcham na aste
Os cravos perdem a cor
E os lirios morrem á sede.

E o inverno se avizinha
Eu já não sou como era
Cai tanta neve em meu peito
Não pode ser andorinha
Que volta na primavera
Ao ninho que deixou feito.

Sabes que não sei mentir
Se hoje só te posso dar
Um coração em pedaços
Não vês que eu ando a fugir
A fugir de te encontrar
Novamente nos meus braços.

Més enllà d'aquesta entrada d'avui, voldria agrair a tots i totes, les 10.000 visites que aquest blog ha assolit fins ara.
Va començar com una juguesca, potser per intentar que a les meves companyes de clase de portuguès la Veerle, la Natacha, la Toni, l'Evelyn i a la meva estimadíssima professora Rita els agradés un poc aquesta meravella que és el Fado. I d'això no en dessisteixo....
Moltes gràcies a tots. Muito obrigado.

dijous, 24 de setembre de 2009

Névoa à Casa Portuguesa


El passat divendres 18 de Setembre la cantant Névoa va participar en els actes festius del tercer aniversari de A casa portuguesa oferint un tast del que és el seu proper treball, un homenatge a Amália Rodrigues per commemorar els deu anys del seu traspàs.

Névoa ens acosta als temas clàssics d'Amália des d'una vessant jazzística, i tan com es podria dir que versiona els fados clàssics, un servidor prefereix veure-ho com un acostament del jazz al fado amb un resultat francament interessant i agradable.

El sò tan personal de la Névoa, el seu respecte pel que és el Fado i la figura de l'Amála Rodrigues i també el fet que està atrapada per la "saudade" i la dolça melangia d'aquesta música tan propera i alhora tan llunyana configuren, crec, un bon treball que esperem veure complet el proper dia 31 d'Octubre a L'Auditori de Barcelona.





dimarts, 22 de setembre de 2009

Olga Cerpa


Nascuda a l'illa de Gran Canària, Olga Cerpa des de ben petita està en contacte amb la música popular de les Illes Canàries, i així al 1986 entra a formar part del grup folclòric Mestisay.
No obstant la seva pertinença al grup Mestisay, l'Olga Cerpa s'ha acostat a la música, també popular, de boleros i coples i també del fado. És a dir canta boleros i coples "vestides de fado".
Já l'amic Vítor Duarte en el seu extraodinari blog ens va parlar de l'Olga Cerpa, i podem veure-hi el video del tema Pequeno Fado, cançó "vestida" de fado del seu darrer treball "Pequeno fado y otras canciones de amor".
Està bé que altres géneres musicals s'acostin al fado.

Escoltem d'aquest darrer treball "Si te contara" del compositor i lletrista cubà Fèlix Rèina.




Si tu supieras mi sufrimiento,
si te contara la inmensa amargura
que llevo por dentro.
La triste Historia
que noche tras noche de dolor y pena
llega a mi alma, viene a mi memoria
como una condena.

Si lo supieras, te importaria,
si te dijera que en mí ya no queda
ni luz ni alegria.
Que tu recuerdo es el daño más grande
que me hago yo misma
por seguir soñando con que tú regreses
arrepentido.

Guitarra portuguesa - Bernardo Couto
Guitarra i Requinto - Pancho Delgado
Conrabaix - Marco Valero

diumenge, 20 de setembre de 2009

Referèndum per la independència

S'ha escrit molt sobre l'acte del diumenge 14 de Setembre a Arenys de Munt. Amb tot, si es tracta de posar-li nom, jo m'inclino a anomenar-lo "referèndum" já què el diccionari defineix aquesta paraula com: "...per referir, per informar, procediment democràtic que permet als ciutadans de manifestar personalment la seva opinió sobre mesures constitucionals o legislatives"
I això és el que va succeir el dia 14 de Setembre a Arenys de Munt. La Societat Civil, bandejant els partits polítics, va muntar una consulta amb aquesta pregunta: "Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?
Si m'ho preguntesin a mi, la contesta seria Sí.
A Arenys de Munt van anar a votar un 41% del cens electoral, amb un resultat del 96% a favor del Sí.
Aquesta consulta s'estendrà a un bon nombre de municipis catalans que com Arenys de Munt senten la necessitat de Ser una nació amb Estat. I s'ha arribat a aquesta situació perquè a la resta d'Espanya, està mal vist ser català o més ben dit, de setir-se'n, i això arriba un moment que cansa, Sí, és cansat sentir-se català i haver de defensar-te sempre dels atacs, dels comentaris capciosos , fins i tot dels insults que a tothora i desde mitjans de "comunicació" estan a l'ordre del dia.
Crec que hauria de ser la a la resta d'Espanya que es fes un referèndum amb la pregunta: " ¿Está de acuerdo que las Comunidades Autónomas de Catalunya, Euskadi Y Galiza, tengas su propia personalidad, su propia lengua y esten integradas en una Federación de pueblos dentro del Estado Español y que sus lenguas sean materia educativa para todos los españoles? "
A mi m'agradaria que es fes aquesta pregunta.

Arenys de Munt, va ser una festa democràtica, malgrat els intents de seixanta o setanta ultra-dretans de falange española de boicotejar-lo al crit de España una, grande y libre (sic). Talment com durant els quaranta anys de dictadura franquista.

Nosaltres i vam participar d'aquesta festa i molt resumidament ho podeu veure en aquest video.




dimecres, 16 de setembre de 2009

L'estil


Cada fadista té, com és natural, la seva pròpia manera de cantar, la seva personalitat, el seu tarannà, i això a l'hora de cantar li confegeig el que diem l'estil, el seu estil.
Avui podem comprovar això amb quatre fadistes, crec que ben diferents: António Zambujo, Kátia Guerreiro, Amália Rodrigues i Ángelo Freire.
Noteu també l'estil dels músics.

Guitarra triste

Letra e música de: Alvaro Duarte Simões
Repertório de Fernando Farinha
Ninguém consegue por muito forte que seja
Alcançar o que deseja
Seja qual fôr a ambição
Se não tiver dando forma ao seu valor
Uma promessa de amor
Que alimente uma ilusão

Uma mulher, é como uma guitarra
Não é qualquer que a abraça e faz vibrar
Mas quem souber o modo como a agarra
Prende-lhe a alma nas mãos que a sabem tocar;
Por tal razão se engana fácilmente
Um coração que queria ser feliz
Guitarra triste que busca um confidente
Nas mãos de quem não sente o pranto que ela diz

Não há ninguém q
ue não peça á própria vida
A felicidade merecida
Por quem um dia nasceu
E de tal forma a vida sabe mentir
Que a gente chega a sentir
O bem que ela não nos deu






Kátia Guerreiro



António Zambujo



En aquest enllaç podem sentir Amália Rodrigues

dissabte, 12 de setembre de 2009

Onze de Setembre

Dels actes de la Diada de l'Onze de Setembre d'enguany, destacaria de primer el poema que ha recitat en Joan Margarit en l'acte Institucional del matí.
Aquest acte ha estat correcte malgrat els xiulets que ha rebut la cantant Noa per les seves declaracions a favor dels atacs de l'exercit israelià contra la població civil de la Franja de Gaza.
Heus ací el poema: Meditació de Vila Joana, extret de la transcripció efectuada pel blogaire del blog [al caliu dels mots]

Aquí, on comencen tots els poemes que jo pugui escriure,

sento el fred d’aquell foc on Verdaguer va anar cremant la seva vida.

La superstició i la caritat el van arrossegar,

cansat i trist, amb la sotana llòbrega,

lluent de tant portar-la, per carrers pobres i palaus sinistres.

En Verdaguer ha trobat la por de perdre aquesta llengua

que és feta a mida de la poesia, aquesta llengua que li dec a ell,

sòrdid home d’església, el meu Baudelaire sense “L’albatros”,

primera alzina fosca cremada al foc d’aquest país difícil.

-Cent anys de guerres-, repetia l’àvia.

Va ser una nena en un poble on cada nit sentia com lluitaven als carrers.

I m’explicava, com si fos un conte, el dia que els soldats

es van endur la seva mare per afusellar-la a l’alba contra el mur del cementiri.

Quan l’escoltava, jo també era un nen i el meu pare, un soldat en un penal.

Des d’aquells dies no m’arriba ja cap amenaça.

Són uns morts llunyans, cansats de fer de morts.

Hem escollit ser un poble sense herois.

Just aquesta és, avui, la nostra força.

Cal esborrar tants mites amagats de sota la mirada

impertorbable de les aus de rapinya que vigilen encara.

Tota la vida les he hagut de veure, de pedra o bronze,

en els escuts enormes presidint les façanes de l’estat.

El cos posat de front, el cap de rigorós perfil, les ales,

un capot damunt l’espatlla. Un ull maligne,

el bec cruel a punt d’arrencar les entranyes.

Dominar sense dormir.

-Quin aire respiràveu, aus colossals amb urpes,

per decidir el que en dèieu “Unitat de Destí”?

Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.

Que la vostra mirada ja no és ni severa, ni ferotge, ni rapinyaire.

Però, encara se sent aquella olor de corral,

de gallinassa, aquell himne... la història d’Espanya!

Joan Margarit

(Poema inèdit, transcrit directament de la lectura que n'ha fet en Joan Margarit a l'acte de la Diada al Parc de la Ciutadella. No és segur que la puntuació coincideixi amb l'original.)

A migdia dinar de germanor organitzat per Omnium Cultural. Ens hi hem aplegat més de cinc-centes persones a menjar una "fideuà", i a l'hora de les postres el grup Falsterbo Marí ens ha fet recordar les cançons del grup de folk

Després a quarts de sis a la manifestació, des de la Plaça d'Urquinaona fins a l'Arc de Triomf, on s'ha llegit un manifest i hi ha hagut diverses intervencions totes en el sentit de donar un pas més que superi la via estatutària que sempre està encallada des de Madrid o bé des dels Jutjats...Al vespre, concert amb molta marxa aquest any amb la banda MAZONI el grup de rumba catalana GERTRUDIS i des del País Valencià LA GOSSA SORDA.

Diumenge Està previst fer un referendum sobiraniste a Arenys de Munt.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Mísia


De pare portuguès, de Porto, i mare catalana, de Barcelona, ballarina de dança espanyola, Mísia passa la seva infància a Porto, on comença a cantar fados. La família torna a Barcelona, on Mísia entra en contacte amb el món de l'espectacle i més tard es trasllada a Madrid. Són els anys 80, els anys de la "movida madrileña". Amb aquest currículum no és estrany, doncs, que Mísia esdevingui també artista... Però millor llegiu-ne uns trets biogràfics a la seva web http://www.ruas.misia-online.com/end-esp.html.
És definitivament una artista, sí. I crec que té la necessitat de tornar al Fado encara que investigui en altres formes de mostrar els sentiments. No se n'allunya mai del tot, del Fado, malgrat que de vegades en algunes entrevistes parla del Fado com una cosa que s'ha de canviar que ha de evolucionar, i critica d'esquitllentes als "puristes" del Fado ( si és que hi ha puristes...) En una recent entrevista publicada a "La Vanguàrdia" s'autodenomina "l'anarquista del fado" en contraposició als títols de "rainha do fado" que amb que s'acostuma a batejar a les millors fadistes.

En fí, crec que Mísia també és fadista i malgrat endinsar-se en altres gèneres i maneras musicals, té aquest cuquet del Fado que per dins fa feina i aconsegueix que canti coses com aquestes "Paixões Diagonais", um poema de João Monge amb música de Miguel Ramos *Fado Miguel*, del CD homònim del 1999.

Mísia va actuar a la Diada de l'onze de Setembre del 2006 en els actes institucionals de la Generalitat de Catalunya cantant el tema de Marina Rosell "La Gavina"





Paixões diagonais
João Monge / Miguel Ramos *fado miguel*
Repertório de Mísia

Do que fala a madrugada
O murmúrio na calçada
Os silêncios de licor;
Do que fala a nostalgia
De uma estrela fugidia
Falam de nós, meu amor

Do que sabem as vielas
E a memória das janelas / Ancoradas no sol-pôr
Do que sabem os cristais
Das paixões diagonais / Sabem de nós, meu amor

Porque volta esta tristeza
O destino à nossa mesa / O silêncio de um andor
Porque volta tudo ao mar
Mesmo sem ter de voltar / Voltam por nós, meu amor

Porque parte tudo um dia
O que nos lábios ardia / Até não sermos ninguém
Tudo é água que corre
De cada vez que nos morre / Nasce um pouco mais além

(lletra extreta del blog fadosdofado)

diumenge, 6 de setembre de 2009

Manuela Cavaco

"... Eu acho que nasci fadista. Nasci e cresci num bairro à
beira mar, em Montijo, muito perto de Lisboa. Na rua onde eu morava, habitavam muitos pescadores que amanhavam as suas redes na rua e enquanto o faziam, iam cantando o fado. Foi com eles que aprendi a cantar. Nessa altura as rádios passavam muito fado e eu fui aprendendo a gostar cada vez mais, até que comecei a ser convidada para festas de amigos e a assistir a grandes programas com fadistas profissionais. Um dia, numa casa de fados em Lisboa, pedi para cantar um fado e perdi a conta a quantos cantei. Na semana seguinte já fazia parte do elenco dessa casa e nunca mais parei. Surgiram depois convites de outras casas de fado, entre elas o Forte D. Rodrigo em Cascais e a Taberna do Embuçado em Lisboa..."

Aquesta és la introducció que podeu llegir a la web de Manuela Cavaco. aquesta fadista que avui sentirem en un fado clàssic, el Primavera de Pedro Rodrigues amb un poema de David Mourão Ferreira.
Potser per la sana enveja dels meus amics Ofèlia I Américo he posat mans a l'obra per tal de, tot emulant-los, presentar aquest fado en format vídeo.
Ni de bon tros ha quedat per competir amb els que ells fan, però penso que ha quedat prou curiòs per poder publicar-lo.
Al Youtube, podeu sentir més fados d'aquesta fadista que confesso em té enamorat per la seva veu.
Tampoc deixeu de visitar el seu blog a http://fado-meu.blogspot.com/



dimecres, 2 de setembre de 2009

200 videos

Sempre he dit, i l'amic Américo ho sap, que els videos que fa sobre el Fado son petites obres d'art.
Potser caldrà canviar-li l'adjectiu i passar a anomenar-los "Grans obres d'art".
Aquest darrer que fa el número 200 que publica a Youtube, és una meravella i com en altres ocasions no em puc resistir a portar-lo a aquest "cantinho" i participar en la seva divulgació.
Gràcies Américo. I espero de veure'ns aviat

dimarts, 1 de setembre de 2009

Evocação


Un dels primers fados que vaig escoltar d'en Fernando Farinha, va ser aquest "Evocação" en el qual fa referência a la seva infantesa i la seva relació amb el Fado. Ell n´`es l'autor de la lletra.
En aquell molts dels noms als quals fa esment la lletra, no els coneixia, i tot i això em feia -i encara ara- posar la "pell de gallina" quan l'escoltava.
És un homenatge, aquest fado, i una mostra de gratitut cap aquells que et marquen la vida, amb aquells que formen part de la teva infantesa i de la teva formació.
Fa temps que volia posar-lo al blog, i no ha pogut ser fins ara perque m'ha costat un poquet fer la transcripció de la lletra -encara el meu português és molt "fraquinho"- He aprofitat aquests dies de vacances per pulir tot el que pogut la lletra d'aquest "Evocação". Suposo que hi ha errades, segur! i espero que els amics de Portugal que s'acosten al blog m'ajudin a pulir la lletra en els seus comentaris.
La admirada i benvolguda editora del blog Fadocravo va publicar el 10 de Juliol aquest mateix fado, en una versió de "fado corrido". La que aqui escoltem és un pèl diferent i cantada en directe.

Estou certo que a minha amiga "fadista" vai-me ajudar nesta dúvida que tenho sobre a música deste fado!
Obrigadíssimo



Evocação

De pequeno comecei
A cantar por todo o lado,
Bem cedo me acostumei
A saber o que é o Fado.

Fadistas que deram brado
Tive o prazer de escutar,
A sério, não a brincar,
Como fazem os de agora,
E sem querer bendigo a hora / Em que aprendi a cantar.

Proença, Maria Emília,
José Tovar, Vianinha,
Filipe Pinto e a Ercília,
Que no Fado foi Rainha

Marceneiro alfacinha,
Mais vibrante e fadistão,
O Calisto o Refilão,
Campos, Varela, Porfírio,
Nomes que foram delírio / Dentro da nossa canção.

Armandinho virtuoso
Da guitarra portuguesa,
Lucília, Berta Cardoso,
Estrelas de enorme grandeza

Hermínia foi com certeza
A mais castiça e bairrista,
Amália foi a estilista
Que ao mundo o Fado levou,
E em letras d’oiro marcou /Uma geração fadista.

Todos no fado agradaram
Sem vaidades, sem desdem
E nem sequer precissaram
De copiar em alguém.

Do que ficou para além
Só me resta por herança,
Esta saudosa lembrança
Desses tempos que eu vivi,
E dos fadistas que eu vi /Nos meus tempos de criança.