dijous, 30 de desembre de 2010

Petita crònica d'uns dies a Lisboa

El 14 de desembre la boira s'havia ensenyorit de Lisboa, per la qual cosa el meu vol va arribar dues hores tard, i si afegim el trànsit dens de la segona circular, s'entén que em poses un pel nerviós doncs a les nou del vespre en Ricardo Ribeiro presentava al Centre Cultural de Belém el seu darrer treball "A Porta do Coração"i els amics Paulo i Isabel m'esperaven a la porta amb les entrades. Ho van fer fins el darrer moment... cinc minuts abans de les 9 del vespre, el taxi feia cap a la porta d'aquest magnífic auditori de Belém. Ja havia avisat a la Rita i l'Àlex que arribava justet...després ens trovaríem els vaig dir amb un SMS. Que bé que van aquestes coses de vegades!
En el viatge amb el taxi, recordava unes paraules de la Isabel: que vaig ser jo -em deia- qui l'havia posat el cuquet del fado, que abans de conéixe'm no li feia tanta cosa. Fins i tot em va fer el regal d'un poema sobre el fado de Fernando Carvalho i Aníbal Nazaré, Tudo isto é fado. En modificava la lletra per dedicar-me'l. En el taxi i enmig de l'embús anava jo talarejant aquest poema que diu:

Jaume, porque ele é fado

Perguntaste-me outro dia
se eu sabia o que era o fado
eu disse que não sabia
tu ficaste admirado
O Paulo vinha a passar
e salvou a situação
começaram a falar..
fado foi o tema do Verão.

Muitas perguntas
muitos porquês
muitos serões
pelas manhãs
papel e lapis
novas questões
Barcelona, Lisboa
foi um desejo
concretizado
o Jaume existe
e não desiste
todo ele é fado

Digo-te com emoção
não te mentí no passado
porque eu ouvia uma canção
mas não escutava o Fado
Tive que te conhecer
tu entendes a "saudade"
para então eu perceber
Fado é Vida, é Amizade.

Isabel Pinto

Sempre em queda el dubte de si li vaig agrair prou aquest gest, de manera que una vegada més i des d'aqui, li torno a donar les gràcies.

Del concert d'en Ricardo Ribeiro que ens va deixar impressionats un cop més, si de cas millor que les meves paraules llegir-ne la ressenya aqui al Portal do Fado. A mi se m'acaben els adjectius...


*************************************

Una altra de les fites era conéixer la fadista Ibérica, la Yolanda de Carvalho, que canta a Vossemecê, davant da Igreja da Sê, així que cap allà ens vam dirigir per conéixer-la a ella i també als músics Zé Manuel Castro, veu i guitarra, Chico do Carmo a la viola i també l'Eurico Pavia, amb qui vam tenir l'ocasió de compartir taula, conversa i vinho.
L'Américo acaba de dedicar-li un altre vídeo a la Yolanda. Aqui el tenim!





*******************************

No podia faltar a la meva cita a Mesa de Frades, aquest lloc, per mi, ja mític i on em trobo com a casa. La guitarra de Pedro Castro i la viola de l'André Ramos són una referència d'aquesta Alfama encisadora. Jorge Morgado, Pedro Moutinho, Catarina Wallenstein, o la jove Teresa Landeiro, són alguns dels fadistes que podem trobar a la casa. Sense oblidar als amics Celio i Sérgio que ens fan més agradable l'estada.



Fantàstic també el retrobament amb l'amic Vasco Almeida, referent de les nits fadistes de Lisboa amb qui vaig anar per primera vegada a l'antiga Fábrica de Braço do Prata, espai avui reconvertit i que havia estat la fábrica d'armament més gran de Portugal. Ara s'hi pot trobar un seguit d'activitats entre les quals Fado tots els dissabtes, però també jazz, rock, bibliotéca i bar. Un espai molt recomanable on vaig tenir el plaer de compartir taula i vi amb un dels fadistes que més m'agrada: Zé Manuel Barreto.
Els músics Ricardo Parreira i Marco Oliveira van acompanyar en Barreto, l'Helder Moutinho, en Morgado, als pares Moutinho, i a la Gisela João, jove fadista que em va agradar des de la primera nota.
Vaig gravar un dels fados que va cantar, però lamentablement no em van autoritzar a penjar-lo a la xarxa, i com que la Gisela no té encara disc al mercat us remeto a aquest enllaç per escoltar la seva veu...
http://www.rtve.es/mediateca/audios/20101010/gisela-joao-fado/899491.shtml

*******************************

La Tasca do Chico, A Bela, totes dues a la rua dos Remédios, són també bons llocs per escoltar fado. Va ser A Bela on vaig escriure una petita crónica del pas de la Sandra Correia per Barcelona (sempre escric petites cróniques!?).
Ho vaig fer amb el meu portuguès incipient i vaig necessitar l'ajut del meu anjo, la Rita per polir una mica el text per tal que fos publicable al Portal do Fado. Si voleu podeu llegir-lo aqui: http://www.portaldofado.net/content/view/2275/67/.

Va ser a casa de la Rita i de l'Àlex que vaig passar aquests dies a Lisboa, la qual cosa els agraeixo tot esperant no haver sigut massa pesat. Obrigadíssimo meus anjos!
************************************
La darrera nit a Lisboa estava reservada per veure la Celeste Rodrigues al Teatre São Luiz on una part del món fadista li va retre un merescut homenatge a aquesta fadista que fa més de 65 que canta fado.
La crónica d'aquest esdeveniment AQUI.
Només afegir o més aviat remarcar que vam trobar a faltar alguns noms en aquest homenatge, sobretot, tal com apunta "TiaMacheta", de la generació de la homenatjada. I jo particularment vaig trobar a faltar una mica més de calidesa en aquest més que merescut tribut a la fadista.
Per cert, em diuen que la Celeste ha deixat de fumar..... Esperem, però, que no deixi mai de cantar.

La nit encara em va dur una altra alegria: la Sandra Correia i el João Costa van venir des de Porto per assistir a l'espectacle de la Celeste. Un retrobament amb aquest amics que em va fer molta il·lusió.
En acabar l'espectacle i després de cumplimentar la Celeste Rodrigues i saludar diversos fadistes com la Kátia Guerreiro, al mateix teatre, vam anar a O Faia on canta la Lenita Gentil i en Ricardo Rocha, i més tard vam acabar a la Mesa de Frades on vam retrobar la Celeste i vam poder escoltar la veu de la Joana Amendoeira a qui agraeixo la dedicatória del seu CD.

I la Sandra Correia va cantar a la Mesa de Frades... va cantar i va tornar a encantar. Obrigado amiga!

L'endemà un avió, també amb retard, em va tornar a Barcelona, on és tant i tant difícil escoltar Fado..........

dimarts, 14 de desembre de 2010

Alentejo - Terra e gente

Crec que va ser l'amiga Filomena Franco qui va engegar al Facebook un grup obert amb aquest nom: Alentejo - Terra e Gente, que ja ha ultrapassat els dos mil membres els quals han anat publicant diverses fotos, vídeos, i comentaris, de tota mena.
M'ha sobtat la bona acollida que ha tingut aquesta idea. L'Alentejo, aquesta vasta regió del sud de Portugal, ha resultat ser una terra molt estimada, bé, segurament ja ho era d'estimada, i aquest grup del Facebook ens ha permès de certificar-ho.

Una de les moltes perles que he trobat, és aquest "corrido" cantat pel fadista d'Évora António Pinto Basto que va publicar l'amic Raúl Pinto a qui vaig demanar la lletra per tal de poder entendre millor aquesta particular manera de parlar dels habitants de l'Alentejo. Li ho agraeixo.


Felicitem i agraïm des d'aqui a la impulsora d'aquesta idea perquè ens permet gaudir de les particularitats d'aquest bonic Alentejo. Gràcies Mena.

Mestre Alentejano
l.- João Vasconcelos e Sá
m.- Popular *fado corrido*



MESTRE ALENTEJANO Terra de grandes barrigas, Onde há tanta gente gorda, Às sopas chamam açorda E à açorda chamam-lhe migas; Às razões chamam cantigas, Milhaduras são gorjetas, Maleitas dizem maletas, Em vez de encostas, chapadas, Em vez de açoites, nalgadas E as bolotas são boletas. Terra mole é atasquêro, Ir embora é abalári, Deitar fora é aventári, Fita de couro é apero; Vaso com planta é cravêro, Carpinteiro é abegão, A choupana é cabanão E às hortas chamam hortejos Os cestos são cabanejos E ao trigo chama-se pão. No resto de Portugáli Ninguém diz palavras tais; As terras baixas são vais Monte de feno é frascáli Vestir bem parece máli À aveia chamam cevada Ao bofetão orelhada Alcofa grande é gorpelha Égua lazã é vermelha Poldra “isabel” é melada. Quando um tipo está doente Logo dizem que está morto. A todo o vau chamam porto Chamam gajo a toda a gente Vestir safões é corrente Por acaso é por adrego, Ao saco chamam talego E, até nas classes mais ricas Ser janota é ser maricas Ser beirão é ser galego. Os porcos medem-se às varas, O peixe vende-se aos quilos E a gente pasma de ouvi-los Usar maneiras tão raras; Chamam relvas às searas Às vezes, não sei porquê E tratam por vomecê Pessoas a quem venero; “não quero” dizem “na quero” “eu não sei” dizem “ê nã sê”! ***************************
Ens escriu l'amic Manuel Sanches fent-nos avinent que el poema que segueix i que creiem continuació de l'anterior, es titula DITOS DO ALENTEJO OU MESTRE ALENTEJANO (II) i la seva autora la poetessa popular de Campo Maióri, la Rosa Dias.
Queda doncs aquesta rectificació aqui amb el nostre agraïment a l'amic Manuel.
Passeu a escoltar aquest poema AQUI
Assim já cantei um dia Pois no Alentejo nasci Ali amei e sofri E ao meu povo eu entendia Pastel de grão é azevia Massa frita é brinhol Piolho cata-se ao sol À lenha chamam molheta O zangado diz punheta Sapateiro usa serol A frigideira é sartém Uma tigela plangana Mulher de graça é magana Falar mal é coisa vã Cama de molas divã E quem dança está balhando Chover pouco é muginando A gasosa é um pirulito Qualquer cão é um canito Chorar baixo é chomingando Ao leite chamam-lhe lête Um bacio é um penico Um desmaio é um fanico Um canteiro é alegrete O soutien é um colete Do pão dur(o) fazem-se migas São saias quaisquer cantigas Grão cozido é gravançada Qualquer pessoa é coitada E as amantes são amigas Emprestar é repassar Mentiroso é trapacêro Amolador é um gatêro Ir a mondar é escardar Chatear é amolar Do pobre diz-se infeliz A igreja é uma matriz Cafeteira é choclatêra Coisa torta é pernêra E é o povo que assim diz Um barril é um porrão E a garagem é cochêra Chouriço preto é cacholêra Preguiçoso é lazerão Homem do campo é ganhão Chama-se fosso a um val Almofariz é um gral Sopas frias é gaspacho Viver bem é ter um tacho / VIVE BEM QUEM VIVEU MAL
Més fotografias i més vídeos de l'Alentejo al Facebook Uns dies de vacances pel blog i per mi. Estaré a Lisboa saludant els amics i escoltant fado!! Bones Festes a tots els amics que passeu per aqui!!

dissabte, 11 de desembre de 2010

Emanuel Soares


Fa un parell d'anys quan vaig escoltar per primer cop aquest fadista, ja em va agradar el timbre de la seva veu. Cantava aquest fado Esmeraldinha del fadista Júlio Fonseca, després vaig escoltar els vídeos que hi há a la xarxa, i no sé per quins set sous, encara no l'havia dut aqui per que en puguessiu gaudir.
Subsanem l'errada i aqui van dos vídeos de l'Emanuel Soares

Un vídeo de fadomeu: Caravela de saudade un homenatge a aquells que partien buscant què hi havia més enllà de la mar, i allunyant-se omplien el seu ànim d'aquesta saudade que tan bé coneixem fent plorar les seves guitarres....

Caravela da saudade

Carlos Zamara / Júlio Proença *fado esmeraldinha*
Repertório de Fernando Maurício

Nos tempos em que o mar era um segredo
Desafiando a própria tempestade
Alguns heróis, partiram sem ter medo
Na dócil caravela da saudade

E já no alto mar, longe da barra
Rodeados p'la fé, de lés a lés
Havia sempre um choro de guitarra
E o soluçar dum fado no convés

A caravela em mágoas afundou-se
E a guitarra seguindo as marés cheias
Chorando de onda em onda, transformou-se
Nesse cantar lendário das sereias

E hoje, ao lembrar tanta heroicidade
Quando soluça e geme uma guitarra
Sente-se a caravela da saudade
Chegar ao coração, e entrar na barra
.

I ara per tots aquells que diuen i tornen a dir i insisteixen que el fado és una cosa trista, i que no els treus d'aquest esteriotip, l'Emanuel Soares i els músics ens mostren com una noitada de fados pot ser d'allò més "engraçada"
Trigueirinha

Trigueirinha

António Vilar da Costa / Jorge Fernando

Trigueirinha de olhos verdes / Vê lá se perdes, teu ar trocista
Com tua graça travessa / Perde a cabeça, qualquer fadista

Se és cantadeira de brio

Vem cantar ao desafio, mas toma tino
Não dês um passo mal dado
Porque o teu xaile traçado já traçou o meu destino

Bate o fado trigueirinha
Dá-me agora a tua mão
Trigueirinha acerta o passo
No bater do coração


Atira-me uma cantiga de amor / Que diga coisas do fado
Uma cigana que amava / Como eu gostava, de ser amado

Ao trinar duma guitarra
Se desfez aquela amarra que nos prendeu
Que triste fado afinal
Tu é que fizeste o mal e quem o paga sou eu
.

Letras tiradas do blog do amigo José Fernandes Castro

dimecres, 8 de desembre de 2010

A reveure Alcindo


M'arriben notícies dels meus amics de Lisboa que el fadista Alcindo de Carvalho, de qui ja havíem parlat en aquest cantinho, ens ha deixat.
Mai ningú no se'n va del tot mentre quedi algú que el recordi -sempre ho dic això.
Ho diu molta gent i deu ser cert, però sempre queda un vuit, que volem omplir amb records i homenatges, i això és el que fem.
Diu casadofado que amb la mort de l'Alcindo el fado resta més pobre, però gràcies a aquests vídeos en queda la riquesa, en queda les perles que l'Alcindo ha deixat gravades.

Des del Clube de Fado, un vídeo de casadofado un canal extraodinari per escoltar bon fado, poema de Mascarenhas Barreto: Minha Alma de amor sedenta.






Minha alma de amor sedenta
barco sem rumo e sem Deus
anda à mercê da tormenta
desse mar dos olhos teus.

Essa dádiva total
que me pedes hora a hora
é o que minha alma te dá
quando de amor por ti chora.

Se eu um dia te perder
jurarei virado aos céus
e os perdões que Deus me deu
meu amor são todos teus.

É uma causa perdida
o ser proibido amar
quem perde um amor na vida
jamais devia cantar.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Obrigado amigos

Si, gràcies per haver-nos portat aqui a casa nostra -que és la vostra- una mica d'aquest estat de l'ànima que és el fado. Gràcies als propietaris del restaurant Lisboa de Barcelona, el José i la Luisa Claro, gràcies als músics Paulo Jorge, Miguel Ramos, gràcies a la Sandra Correia, al João Costa i al joveníssim Joãozinho per haver-ho fet possible.

No li ha estat fàcil a l'organitzador portar una mica de Portugal a Barcelona. Es troben a faltar ajudes, suports, d'aquells que poden facilitar aquest encontre de cultures, i com moltes vegades passa a la vida, la voluntat de les persones supera totes les dificultats.

Per això una vegada més el nostre Muito Obrigado!

Paulo Jorge i Miguel Ramos. Al fons Santo António,voltat del detall lisboeta pintat per la nostra amiga Mar Ruiz Bilbao

Paulo Jorge, Sandra Correia i Miguel Ramos

Ah, Fadistas!!!!!

Paulo Jorge guitarra , i Miguel Ramos, viola que se'ns va descobrir com un extraodinari cantador de fado. Sens dubte dos grans músics!
Per fi, vam poder-nos abraçar amb l'amic Fernando de Torredembarra


Amb la Sandra Correia, amiga i fadista

No!!
! No és Santo António qui canta...............
Poca llum, una petita càmara fotogràfica i un maldestre com jo, dóna com a resultat aquesta gravació d'aquest fado marcha Raul Pinto que la Sandra Correia va cantar dijous. Agraeixo l'ajuda de l'amic João Costa Menezes per haver millorat el vídeo.




Por saudade ou por memória

Manuela de Freitas / Frederico de Brito *fado Marcha Raul Pinto*


Disse-te adeus, não me lembro
Em que dia de Setembro
Só sei que era madrugada;
A rua estava deserta
E até a lua discreta
Fingiu que não deu por nada.

Sorrimos à despedida
Como quem sabe que a vida / É nome que a morte tem
Nunca mais nos encontramos
E nunca mais perguntamos / Um p’lo outro, a ninguém.

Que
memória ou que saudade
Contará toda a história / De que não fomos capazes
Por saudade ou por memória
Eu só sei contar a história / Da falta que tu fazes
.
***********************************************************************************
*****llocs on podeu escoltar la Sandra Correia:



Sandra, Miguel, Paulo, João, Joãozinho, a todos um abraço do tamanho do mundo!