dissabte, 28 de febrer de 2009

Beatriz de Conceição


...et vaig dir adéu/no me'n recordo/quin dia de setembre/només sé que era de matinada/el carrer era desert/i fins la lluna, discreta/fingia no adonar-se'n. Vam somriure a l'adéu/com qui sap que la vida/és el nom que té la mort/mai més ens trobàrem/i mai més preguntàrem/l'un per l'altre a ningú. Quina nostàlgia o memòria/explicarà tota la història/de què no vam ser capaços/per nostàlgia o per memòria/jo només sé explicar la història/de la falta que tu em fas.

Un comiat a contracor, potser quan la raó guanya la partida als sentiments...
Un magnífic poema de Manuela de Freitas cantat per aquesta no menys extrodinària fadista Beatriz de Conceição amb música de Fado dos Sonhos de Frederico de Brito.

Una manera de "estilar" molt particular la d'aquesta fadista que no passa desapercebuda. Una d'aquelles veus amb personalitat. Passeu pel YouTube a sentir-ne més coses...

Manuela de Freitas / Frederico de Brito *fado dos sonhos*
Repertório de Beatriz da Conceição
Disse-te adeus, não me lembro

Em que dia de Setembro
Só sei que era madrugada;
A rua estava deserta

Até a lua discreta
Fingiu que não deu por nada

Sorrimos á despedida
Como quem sabe que a vida / É nome que a morte tem
Nunca mais nos encontramos
E nunca mais perguntamos / Um p’lo outro, a ninguém

Que saudade ou que memória
Contará toda a história / Do que não fomos capazes
Por saudade ou por memória
Eu só sei contar a história / Da falta que tu fazes


(a letra tirada do blog Fadosdofado)




Aqui podreu veure i sentir la Carminho cantant aquest poema amb una altra música: Fado Marcha de Raul Pinto. Al meu amic Américo li agrada molt aquest fado i amb això estem totalment d'acord. La Carmo Rebelo de Andrade és Fado en estat pur.
http://www.youtube.com/watch?v=LwVLaVuYrhg

diumenge, 22 de febrer de 2009

Fernando Veloso

Vet aqui un Fadista de cap a peus. Tinc el gust de conéixe'l i d'haver gaudit amb ell més d'una noitada fadista a l'Adega do João i també a Fado Maior.
Encara recordo amb saudade la nit passada a Fado Maior on em van regalar unes "quadras" cantades per en Fernando, en Nuno de Aguiar i la Julieta Estrela "a parceria" això és una "quadra cada ú, amb música popular do Corrido, per il·lustrar-me de com n'és de fàcil gaudir del Fado amb ben poca cosa: unes guitarres, unes veus, uns poemes i molt de sentiment... i passar així uma noite muito engraçada.

Avui, he escollit un fado clàsic amb música de Joaquim Campos no Fado Amora, amb lletra d'un, per a mi, grandíssim poeta: António Botto.
Són tres "quadras" escollides d'un poema més extens, on el poeta es pregunta si no serà hora ja de preocupar-se d'ell mateix després de fer-ho tant pels altres i quedar-ne decebut...
MEUS OLHOS QUE POR ALGUÉM


Meus olhos que por alguém
deram lágrimas sem fim
ja não choram por ninguém

-basta que chorem por mim.

Arrependidos e olhando
a vida como ela é
meus olhos vão conquistando
mais fadiga e menos fe.


Sempre cheios de amargura
mas se as coisas são assim
chorar alguém -que loucura
-basta que eu chore por mim.

dijous, 19 de febrer de 2009

Manuel Barbosa

Fa algun temps l'amic Fernando Batista, de Porto, gran divulgador del Fado, em va enviar el CD d'aquest fadista a qui no coneixia. Un dels molts i bons fadistes que dóna aquesta terra.
Fa poc acaba de ser avi i com que já fa algun temps que pensava dedicar-li una entrada amb aquest Fado Maria Rita, doncs aprofito el feliç esdeveniment per fer-ho.
Parabéns amigo Manuel pela neta tão linda que tens, e parabéns também p'ra ela que vai vivir tão perto do Fado e dos bons fadistas!


>

Procura vã
António Rocha / Armando Machado *fado maria rita*
Repertório de António Rocha

Andei á tua procura
Na rua do esquecimento
Procurei mas não te vi;
Nessa noite fria e escura
Ouvi apenas o vento
Que veio-me falar-me de ti

Não sei se o vento mentiu
Ou me disse com verdade / Coisas que nem adivinhas
Pois contou-me que te viu / Na travessa da saudade
E tinhas saudades minhas

Fui lá mas não vi ninguém
Apenas a voz do vento / Que me deixou triste e surpreso
Porque te viu com alguém / Nesse preciso momento
Junto ao beco do desprezo

Cansado de procurar-te
Ruas e ruas em vão / E tu sem nunca apareceres
Resolvi então esperar-te / No largo da solidão
Podes vir quando quiseres

dimarts, 17 de febrer de 2009

Saudade

El blog Fado das bocas lindas ha començat una sèrie de sondejos entre els seus seguidors -entre els quals m'hi conto- que pretén saber quin, entre els fados que proposa, ens agrada més.
En el primer va ser el més votat un fad cantat per Miguel Ramos lletra de Helder Moutinho amb música do Fado Súplica d'Armando Machado: Balada do sol errado. Jo havia votat as Chaves da vida també coneguda per Não vou, não vou. A la segona entrega si vaig votar la que al final va guanyar: O Sotão de Amendoeira. Per a mi en Fernando Maurício és un dels millors fadistes que he escoltat mai, i aquest fado un dels meus favorits.
Aquest poema ens parla de la Saudade. La saudade que sent qui passa després de molt de temps per aquell lloc on havia sentit cantar la Matilde, aquell lloc del vell barri fadista da Mouraria, aquella rua d'Amendoeira, aquell lloc que encara desprèn el sabor fadista del temps que já no ha de tornar.... Les tres sombras amb posat ufanós que segueixen guaitant la Mouraria "les llàgrimes d'un mariner, les gelosies d'un gitano, les recances d'un rufià..." aquests records que fan que els peus no puguin seguir i fan que quedis palplantat davant d'aquell lloc que desperta as saudades.
La Saudade. Allò que el diccionari ens defineix com enyor, enyorança, recança, nostàlgia. Enyorar, del llatí ignorare : no saber.... I d'aqui trobar a faltar, sentir pena d'algú o d'algun lloc o cosa, trobar a faltar. Trobar a faltar allò que si que sentim i tenim quan estem a prop del lloc o les persones que estimem.
Però la Saudade és un sentiment. I qui és que pot definir els sentiments?
Potser els poetes...
Avui sentirem O sotão d'Amendoeira pel seu creador Fernando Maurício. Amb lletra de Carlos Conde i música fado Marcha de Raul Pinto.




Sotão da Amendoeira

Carlos Conde / Raúl Pinto

Naquele típico sotão
Sob as telhas mais antigas
Da Rua da Amendoeira;
Ainda há traços que denotam
O sabor dado ás cantigas
P'la Matilde cantadeira

Airosa mas inconstante
A Matilde dava ao fado / A graça doutros estilos
No velho café cantante
Que ficava mesmo ao lado / Da estalagem dos Camilos

No sotão esconso e sujo
Três sombras de porte ufano / Espreitam a Mouraria
As lágrimas dum marujo
Os ciúmes dum cigano / E os remorsos dum rufia

Senti presos os meus pés
Mas desviei o caminho / E quedei-me ali á beira
Só para ver outra vez
Aquele sotão velhinho / Da Rua da Amendoeira

diumenge, 15 de febrer de 2009

Haikus III


Uns Haikus de l'amic Álex Tarradellas, amb un embolcall d'imatges de Portugal i música d'en Carlos Paredes.

A la Guitarra Luisa Amaro.


divendres, 13 de febrer de 2009

Fado Menor

El Fado Menor, amb el Fado Corrido i el Fado Mouraria, son els pilars fonamentals del Fado.
És d'aquest tres d'on han anat sorgint la resta dels anomenats fados clàssics, unes centenes, que han esdevingut al llarg del segle XX tot fent variacions al voltant d'aquests pilars.
Diu una estrofa que canta Francisco Martinho a desgarrada amb Fernando Maurício: ...não te esqueças do Menor/ ardente e sentimental/ que o Menor é o maior/ dos fados de Portugal...

És el Fado que millor permet al fadista i a qui l'escolta sentir més intensament les emocions d'allò que s'explica en el Poema. El Fado já és això però el Menor és el Menor i més que intentar explicar-lo, és preferible sentir-lo.

Avui sentirem António Rocha un fadista que l'any 1959 va ser nomenat Rei do Fado Menor al Cafè Luso.
Poema de João Linhares Barbosa "O Príncipe dos Poetas" en el qual ens descriu la sordidesa del lloc on la dona que ven el seu cos espera el client...

Três degraus uma cortina


Três degraus, uma cortina
uma imagem de Jesus
e a luz duma lamparina
iluminando outra cruz

Viela triste e sombria
uma mulher de má sina
um letreiro - hospedaria
três degraus, uma cortina.


Sobre uma mesa de pinho
uma vela de estearina
uma garrafa com vinho
e a luz duma lamparina


Sempre que a mulher se vende

e o freguês pede mais luz
a vela também se acende
iluminando outra cruz.
António Rocha





Agradeço a editora do blog Fadocravo a sua colaboração

diumenge, 8 de febrer de 2009

Rodrigo Costa Félix

Un fadista que em va agradar des del primer moment que el vaig sentir. Una veu clara i una expresió senzilla a l'hora de cantar. Hi a alguna informació al seu blog encara que no està massa al dia..
El poema que sentirem és de Manuel de Andrade i està cantat amb la música de Fado Bailado d'Alfredo Marceneiro. Tota una declaració de principis...

Mans obertes, mans que dónen/les meves mans són així/
les vas veure obertes en arribar/ i obertes han de quedar/

Quan tu moris amb mi./
Quan marxi no sentiré/ res més de quan vaig arribar/
les meves mans quan les vaig mostrar/ venien obertes i sé/

que obertes han de quedar/
Mai les vaig juntar per resar/ ni mai les vaig alçar als cels/
les mevs mans, són mans de donar/no saben estimar ni esperar/

ni tan sols dir adéu/

Quan marxi no duré/ res teu marxant amb mi/
aniré amb les mans obertes/ no tindré mai el passat/

les meves mans són així.

As minhas mãos

Manuel de Andrade / Alfredo Duarte *fado bailado*
Repertório de António Melo Correia

Mãos abertas mãos de dar
As minha mãos são assim;
Viste-as abertas chegar
E abertas hão-de ficar
Quando tu morreres em mim

Ao partir não sentirei / Nada mais do que ao chegar
Minhas mãos, quando as mostrei / Vinham abertas e sei
Que abertas hão-de ficar

Nunca as juntei para rezar / Nem nunca as ergui aos céus
Minhas mãos, são mãos de dar / Não sabem querer nem esperar
Nem sequer dizer adeus

Ao partir não levarei / Nada teu, partindo em mim
De mãos abertas irei / Passado nunca o terei
As minha mãos são assim.

la lletra extreta del blog http://fadosdofado.blogspot.com/

divendres, 6 de febrer de 2009

Amizade

O Fado é uma música bela que enche os sentidos. É para mim também foi a viatura para encontrar amigos que embora estão longe, ficam muito perto de nós.
Ao meu pedido, o amigo Américo, que conheci graças ao Fado desde Vila Nova de Cerveira, me dedico este vídeo de Nuno de Aguiar que como todos os que ele faz, ficou espectacular.
O amigo Américo é como o Génio da Lâmpada: Só tens de fazer o pedido que quiseres e ele esta pronto feito.

Uma vez mais Amigo fico sem palavras para te agradecer o regalo.
Obrigado e
una abraçada des de Barcelona






diumenge, 1 de febrer de 2009

El Fado té això!

Un fadista em va dir un dia que es podien trobar en qualsevol ocasió un guitarrista, un viola de fado, um guitarra baixo i un cantador o cantadeira, i sense conèixe's de res podien passar la vetllada "muito engraçada" tocant i cantant fados clàssics sense que els calgués assajar...
I és veritat.
Entenc que cada Fado Tradicional i Clàssic té un acompanyament musical propi. Un "Carriche" un "Meia-Noite", un "Vitòria"per citar-ne alguns, tenen sempre el mateix fons musical; és, per dir-ho així la columna vertebral, l'estructura sobre la qual el cantador o cantadeira bastiran la melodia que li és pròpia, això sí, sempre donant´li el seu estil personal i que de ben segur serà diferent, aquest seu estil propi, depenent del seu estat d'ànim, de l'entorn, de la connexió que s'hagi establert amb aquest entorn. També els músics poden fer algunes variacions musicals en funció d'aquest entorn, de com se sentin...
El mateix fadista, em va dir també que un poema cantat normalment amb un acompanyament musical determinat, pot ser cantat -i es canta- amb qualsevol altre acompanyament si la métrica del poema ho permet. "Povo que lavas no rio" cantat habitualment amb música de Fado Vitòria, el podem cantar per exemple amb música de Fado Maria Rita, per exemple.
Això em va aclarir molt els meus minsos coneixements del Fado. Ara entenia perquè sentia fados amb una música i un estil i el tornava a sentir amb un altre estil i musica diferent.

El Fado té això... Sempre és diferent, per la música, pel fadista, per l'estil, pel moment, per l'entorn...cada Fado és únic.

Avui sentirem un poema d'Amàlia -que el proper Octubre farà deu anys que ens deixà amb aquesta saudade- cantat per ella amb fons musical Mouraria i a la Celeste Rodrigues que el canta amb fons músical de Fado Isabel de José Fontes Rocha.


Entrei na vida a cantar

Entrei na vida a cantar
E o meu primeiro lamento
Se foi cantado a chorar
Foi logo com sentimento

Com as outras raparigas / Pelas ruas a brincar
Corria ao som das cantigas / Parava só p'ra cantar

Mais tarde, já mulherzinha / Cantei o primeiro amor
E também cantei sózinha / A minha primeira dôr

A vida tenho passado / Alegre ou triste, a chorar
Tem sido vário o meu fado / Mas constante o meu cantar