dijous, 29 d’octubre de 2009

Caso arrumado

O amigo Américo me fez, uma vez mais, um presente muito giro e muito importante para mim. É este video de Ana Moura no qual há uma fotografia minha na Casa de Linhares a ouvir a própria Ana Moura.
Mais uma vez, obrigado Américo pela tua amizade.




...
Meu Amigo Jaume, de Barcelona, pediu algo novo de Ana Moura, aqui tem meu caro amigo, Um "Pedro Rodrigues" com letra de Manuela de Freitas, na voz bem fadista de Ana, extraído do novo cd editado há pouco. Um abraço . Américo

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Estranya forma de vida


Amb el títol Estranya forma de vida, Névoa també posa el seu granet de sorra per homenatjar Amália Rodrigues en aquest aniversari de la seva partida, i ho fa oferint-nos unes versions jazzístiques del seu inesgotable repertori.
Será el proper dissabte dia 31 d'Octubre a les 9 del vespre a l'Auditori sala Oriol Martorell.
El jazz s'acosta al fado amb la veu i la interpretació d'aquesta nostrada Névoa i podem dir després d'escoltar un tast d'aquest homenatge fa pocs dies A casa Portuguesa del carrer Verdi, que ho fa amb el més gran dels respectes per l'Amália i per al fado.

Fins dissabte,doncs. No hi faltarem.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Sandra Correia


Já vam tenir ocasió d'escoltar la Sandra Correia en un vídeo el dia que parlàvem del fado Acácio, però no em podia resistir a tornar a dur-la a aquest "cantinho" per escoltar-la en un parell més de vídeos dels molts que te hostatjats a Youtube amb el nom PorQueVoltas.
No ha estat fácil escollir-ne dos, de fet els podeu escoltar tots si visiteu el seu espai tan a Youtube com a Myspace on podem llegir una mica de la seva biografia.

Como já diz a Sandra, espero poder ouvi-la ao vivo o próximo Dezembro em Lisboa.
Até breve Sandra e um beijinho

Els dos videos son temes que va cantar Amália, Dura memória, un poema de Luiz Vaz de Camoens i un poema de l' enyorada Amália: Trago fados nos sentidos



Dura Memória
Luis de Camões/Alain Oulman

Memória do meu bem cortado em flores
Por ordem de meus tristes e maus fados
Deixai-me descansar com meus cuidados
Nesta inquietação dos meus amores

Basta-me o mal presente e os temores
Dos sucessos que espero infortunado
Sem que venham de novo bem espaçados
Afrontar meu repouso com suas dores

Perdi numa hora tudo quanto em termos
Tão vagarosos e largos alcancei
Deixai-me com as lembranças desta glória
Deixai-me com as lembranças desta glória

Cumpra-se a cabo a vida nestes termos
Porque neles com meu mal acabarei
Porque neles com meu mal acabarei
Mil vidas, não uma só!
Dura memória!


Trago fados nos sentidos
Amália Rodrigues / Fontes Rocha


Trago fado nos sentidos
Tristezas no coração
Trago os meus sonhos perdidos
Em noites de solidão

Trago versos, trago sons / Duma grande sinfonia
Tocada em todos os tons / Na tristeza e na alegria

Trago amarguras aos molhos / Lucidez e desatinos
Trago secos os meus olhos / Que choram desde meninos

Trago noites de luar / Trago planícies de flores
Trago o céu e trago o mar / Trago dores ainda maiores

(letra tirada do blog fadosdofado)

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Leva-me aos fados


Ana Moura ha gravat un altre CD amb el títol Leva-me aos fados , que sembla va ser la frase que li va dir el cantant Prince, després d'escoltar-la cantar i quedar-ne fascinat. Una cosa semblant a la que li va passar a en Mick Jagger.
Aqui a Barcelona encara no ha arribat el nou CD, i tinc dubtes si arribarà algun dia, ja qué "els senyors que ens dirigeixen els gustos musicals" deuen opinar que vendre coses així aqui, no els reportarà massa guanys. En fi!. Sort que vaig a Lisboa el mes de Desembre i podré comprar-lo.

Aquest "Levame aos fados", m'ha recordat un altre títol de l'Ana, "Quem vai ao fado" i a falta del nou, escoltarem aquest. És un tema amb lletra i música del genial Jorge Fernando

De tota manera a la web de l'Ana a myspace podem escoltar aquest i algun tema més del nou CD.

Fins aviat Ana.



Quem vai ao fado

Jorge Fernando


Quem vai ao fado, meu amor, quem vai ao fado
Leva no peito algo de estranho a latejar
Quem vai ao fado, meu amor, quem vai ao fado
Sente que a alma ganha asas, quer voar

Sempre que entristeço e a nostalgia cai em mim
Oiço de tão longe, estranha voz por mim chamar
É um canto doce, mavioso ou coisa assim
Logo a minha alma faz-se voz e quer cantar;
Bálsamo bendito a esta terra quis Deus dar
Mais vale cantar do que chorar

Sempre que radioso o coração se agita em mim
Num impulso alegre, a felicidade vem morar
Abandono a voz no Mouraria, porque assim;
Sei que o coração quer á guitarra forma dar

Bálsamo bendito a esta terra quis Deus dar
Mais vale cantar do que chorar.

(letra tirada do blog do meu amigo José Fernandes Castro)

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Mini vacances

Primer de tot demanar disculpes als seguidors d'aquest blog per aquest silenci de més d'una setmana i sense previ avís.
Hem passat aquest dies a Extremadura visitant Las Hurdes, El Valle del Jerte, el Parque Natural de Monfragüe, i també un poquet les ciutats de Trujillo, Mérida i Badajoz i una breu estada a la vila d'Elvas ja en terres de Portugal per trobar-nos amb els amics Àlex i Rita, la meva estimadíssima professora de portuguès, amb qui vam fer el camí de tornada cap a Barcelona.
Unes fotografies del nostre pas per terres extremenyes.










La Rosa, l'excursionista amb La Fragosa al fons, a la dreta vista des del naixament del riu Hurdano amb els poblets de Las Heras, Casa Rubia, Casares de las Hurdes i Carabusino al fons











"Los Pilones" a la Vall del riu Jerte la terre dels cirerers.
Alzina surera (Alcornoque) monumental a Tornavacas















Cérvols al Parque Natural de Montfragüe, a la Fuente de los tres caños i al penyasegat del riu Tietar, les aigües del qual tributen al riu Tajo, "o mesmo Tejo que beija Lisboa"

Trujillo














Pels carrers d'Elvas...
..............Português, do Bloco e do Sporting de Portugal


Ja de tornada, a Medinaceli, a la província de Sòria amb l'Àlex i la Rita

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Marcha do Bairro Alto 1995


Hem escoltat la Gran Marcha de Lisboa (Noite de Santo António) i la Marcha de Alfama, i avui escoltem la "Marcha do Bairro Alto 1995" esplèndidament cantada per Camané, del seu darrer CD Pelo dia dentro.

En el blog d'en Vítor Duarte lisboanoguinnes podeu trobar un apunt sobre l'origen de les Marchas Populares que es remunten al S. XVIII.

Al mes de Juny, Lisboa es vesteix de colors, de clavells, sardines, balls, testos d'alfàbrega a les finestres i en els testos una bandereta amb "quadras" com aquesta:

Se eu fosse o cravo vermelho
que trazes sobre o teu peito
por muito que fosse velho
não te guardava respeito...

....no crec que calgui traducció


Marcha do Bairro Alto 1995

Letra e música de: José Mário Branco
Repertório de Camané

Sou o Bairro Alto, olho sempre de alto
Prás tristezas que Lisboa tem
Sou o Bairro Alto, pronto a dar o salto
Para um tempo novo que aí vem;
Todo o bom filho sai conforme os pais que tem
O fado é meu pai, Lisboa é minha mãe
E eles cantando, vão-me preparando
Para um tempo novo que aí vem

Nem quando foi dos terramotos do Marquês
Nem com as maldades que o fado sempre lhe fez
Do Bairro Alto, cá do alto, eu vi Lisboa a chorar
Deu sempre a volta, pôs-me á solta e ensinou-me a cantar;
O tempo corre, mas a vida continua
Lisboa morre por saír comigo á rua
Fez uma marcha a meu jeito, vestiu-me a preceito
E cá vou eu a desfilar

Sou o Bairro Alto e olho sempre de alto
P'ras tristezas que Lisboa tem
Porque ela cantando, me foi preparando
Para o tempo novo que aí vem;
O fado é meu pai, Lisboa é minha mãe
E um bom filho sai conforme os pais que tem
Sou o Bairro Alto, pronto a dar o salto
Para um tempo novo que aí vem

Nem quando foi seu coração incendiado
Ou quando viu o Parque Mayer apagado
Do Bairro Alto, cá do alto, eu vi Lisboa a chorar
Do que era pranto, fez um canto e ensinou-me a cantar;
O tempo corre, é a marcha desta vida
Lisboa morre por ver a sua avenida
Cheia de gente tão diferente, a ver-me tão contente
Por ela abaixo a desfilar
.

(letra tirada do blog fadosdofado)

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Amor de mel, amor de fel

De la doctora en medicina i fadista Kátia Guerreiro ja n'havíem parlat en altres entrades, la darrera quan va actuar a la Plaça del Rei de Barcelona dins dels actes de la Setmana de Portugal a Bacelona.
Vaig tenir ocasió d'escoltar-la a la Sala Luz de Gas fa tres anys llargs i les dues vegades m'ha semblat autèntica, el fado "acontece" quan ella el canta. A la Plaça del Rei després dels aplaudiments finals, les seves llàgrimes d'emoció i agraïment no eren de cartro-pedra.
Aquests dies de record de l'Amália Rodrigues, i a tomb amb el que deia ahir sobre la possible i tantes vegades nomenada successora de la Diva, he recordat algú que vaig conéixer quan feiem cua per entrar a Luz de Gas, francès i amic de la Kàtia i que em va dir "...ara si que hem trobat la digna successora d'Amália". No vaig portar-li la contrària, i no per falta de ganes, però bé ja tots sabem que Amália i res i ningú que sigui genuí, té un mirall que reflexi allò que és únic. Amália és una i també la Kátia és una. I a mi com que m'agraden les dues avui les ajuntarem.
Kátia canta un poema d'Amália.
Un poema on Amália es despulla i des de molt endins les paraules ens parlen de l'amor impossible i turbador de l'amor que fa mal.

"...tinc un amor que no puc confessar....amor plorat en to menor, en to menor és més gran el fado......ploro i plorant fent la mar més gran... no puc deixar d'estimar el meu amor en pecat...plorant un amor de dolor...

Amor de mel, amor de fel




Amor de mel, amor de fel

Amália Rodrigues / Carlos Gonçalves

Tenho um amor que não posso confessar... mas posso chorar
Amor pecado, amor de amor, amor de mel, amor de flor
Amor de fel, amor maior, amor amado

Tenho um amor, amor de dôr, amor maior
Amor chorado em tom menor, em tom menor maior o fado

Choro a chorar tornando maior o mar
Não posso deixar de amar o meu amor em pecado

Fui andorinha que chegou na primavera, eu era quem era
Amor pecado, amor de amor, amor de mel, amor de flor
Amor de fel, amor maior, amor amado

Tenho um amor, amor de dôr, amor maior
Amor chorado em tom menor, em tom menor maior o fado
Choro a chorar tornando maior o mar
Não posso deixar de amar o meu amor em pecado

Fado maior, cantado em tom de menor
Chorando um amor de dôr
Dôr de um bem e mal amado

(letra tirada do blog do amigo José Fernandes Castro)

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Amália Rodrigues deu anys


Deu anys já que l'Amália ens va deixar. Per nosaltres, tan lluny de Lisboa, dir Amália és dir Fado i també a l'inrevés.
És indiscutiblement la "Rainha do fado" i no cal que busquin ningú per substituir-la, perquè Amália no es pot substituir. Per molt bones fadistes que hi hagi -que n'hi ha- cadascú té el seu lloc i el lloc d'Amália està en el cor de tots els fadistes.
I Amália, la Diva, la Rainha, la Gran Senyora del Fado, no només va cantar fados, va cantar i ens ha deixat registres de cançó francesa, italiana, espanyola, americana... i avui la sentirem en una cançó del folklore popular espanyol...

Un apunt només, si Amália Rodrigues hagués estat anglesa, americana o fins i tot francesa, potser encara estaria més valorada, però sembla que als de la peninsula Ibèrica ens agrada més mirar cap al nord. El fet curiós es que és des del nord d'on venen els millors reconeixements per la nostra Amália.



Mi sardinita



Mi sardinita


Desde Santurce a Bilbao
vengo por toda la orilla
con la saia arremangada
y luciendo la pantorrilla
vengo deprisa
y corriendo
porque me aprieta el corsé

Voy gritando por las calles
Sardina fresca es

Ay mi sardinita
que ricas son
son de Santurce
las traigo yo

La del primero me llama
la del segundo tambien
la del tercero me dice
a como las vende usted
yo les digo a seis gordas
ellas me dicen que a tres
cojo la cesta y me marcho...

sardina fresca es

Ay mi sardinita
que ricas son
son de Santurce
las traigo yo

divendres, 2 d’octubre de 2009

Kousar Banu

La Fundació Vicente Ferrer és una ONG de desenvolupament compromesa amb el procés de transformar, per millorar-les, les comunitats més desafavorides d'una regió del sud-est de l'Índia al districte de Anantapur.
Podríem escriure molt més però no ens cal. Només heu de punxar AQUI i podreu veure que és i que es pot fer.

Sovint se sent a dir a molta gent que col·laborar amb diners en una ONG, és llençar-los , perque aquests no arriben als necessitats i algú se n'aprofita. A l'altre costat de l'espectre d'opinions hi ha qui diu que es col·labora amb ONGs per netejar la pròpia consciència. Però entre aquests extrems de l'espectre d'opinions hi ha persones que ni ens sentim amb la consciència més neta, ni ens amoïnem massa si es perd algun € pel camí, que acceptem que ni tenim tota la culpa del que passa ni tenim totes les eines per canviar-ho tot. Que acceptem la nostra petitesa i les nostres limitacions. El fet important és poder posar de manifest la voluntat de canviar les coses que no ens agraden, i sentir-nos empàtics amb la nostra espècie.

Us animo a col·laborar amb la Fundació Vicente Ferrer, o en altres ONGs que tenen com a fita la transformació d'aquelles coses injustes que a creat el propi ésser humà. Correspon doncs a l'ésser humà acabar amb elles. Ens correspon já, començar a humanitzar-nos.

Avui us vull presentar al grup de Dones del Poble de Kananganapalli-II amb qui col·laborem dins del programa "De Mujer a Mujer"

I També us presento a la nena més bonica del món, la Kousar Banu de qui en sóc el padrí. La Kousar Banu té una discapacitat psíquica i com sabem aquest és un element de dificultat afegit a tot arreu i més a l'Índia en aquesta casta dels Intocables. És òrfena de pare i té un germà. Viu al poble de Junjurampalli al districte d'Anantapur on traballa l'associació.
Potser algun dia l'aniré a conèixer!

.................................................Apadrineu!

.................................................Perquè no?