diumenge, 28 de setembre de 2008

Uma selecção...



Si trobés un CD amb aquesta selecció....

me'l compraria

diumenge, 21 de setembre de 2008

Aldina Duarte



Podria començar dient que la vei i el jeito d'aquesta fadista em va captivar en quant la vaig sentir. Però dir això no fóra gaire original, ja què o podria dir de gairebé tots els/les fadistes que conec.

He llegit en algun lloc que té un posat massa exagerat o potser massa "negre". Jo no l'he vista cantar el Fado en directe. Fins avui he de dir que l'escolto amb plaer, i és per a mi una font important per conéixer les melodies del Fado Clàssic.

Avui em ve de gust que escolteu:

Deste-me tudo o que tinhas

lletra - João Monge
música - Felipe Pinto
(Fado Meia-Noite)

Deste-me tudo o que tinhas
nos meus lençóis de cetim
mas a raiva quando vinhas
desencontrado de mim.

O meu corpo dependente
bebia da tua mão
aquela mistura quente
de desejo e perdição.

Jurei que um dia mudava
que de tudo era capaz
já nem o sangue me lava
e tu nem raiva me dás.

Parti os saltos na rua
dei a vida pela vida
mas agora olho a Lua
e não me sinto perdida.

Esqueci a tua morada
e tu nem raiva me dás
agora que não me dás nada
deste-me um pouco de paz.


Agora para os amigos de Portugal que olham este "bloc", tenho uma pergunta: Há um poema de Aldina Duarte que ela canta em Fado Menor e que eu não ouvi nunca.
O poema diz......... Na memória uma voz triste
não pára de me dizer
tudo aquilo que hoje existe
um dia há de morrer

dissabte, 20 de setembre de 2008

Rão Kyao

Quan l'afició al Fado es desperta, un busca tota mena d'informació i "es baixa" qualsevol cosa que troba a la xarxa que hi faci referència.
Això fa que puguis conéixer coses que fins aquells moments no podies ni imaginar que et poguessin interessar.
Així va ser com vaig tenir coneixement d'en Rão Kyao. Penso que el seu saxo fa en aquest treball (Fado Bailado, gravat al 1983, amb el qual aconseguir un disc de platí) -i salvant les distàncies- el paper de la veu del fadista.
Rão Kyao com també altres músics m'han ajudat a endinsar-me en el món del Fado.



Escoltem mentre fem qualsevol altra cosa aquest "popurri" en el qual incloc fragments de músiques de: fado bailado, fado vitória, fado vianinha, fado corrido i acaba amb el tema d'Amadeo do Vale i Frederico Valério: Ay Mouraria




dimecres, 17 de setembre de 2008

Cidália Maria

La fotografia que il·lustra aquesta entrada, està treta del blog de Manuela, que és el lloc on es poden trobar les fotografies de tots els fadistes.
Si es tracta de la mateixa Cidália Maria que jo conec, i de la qual vam parlar en l'entrada de 8 d'abril, aquesta és una foto antiga ja què en la portada del seu CD Memórias apareix una senyora més gran.

Jo crec que es tracta de la mateixa persona.
Queda aquesta entrada a l'espera de la confirmació, o no, d'aquest extrem.

Més enllà d'això -além disso- que diríem a Portugal
em venia de gust posar aquest fado amb lletra de Pedro Vilar i música de Ana Madalena.
Més avall veurem la fotografia del CD del qual parlava

Vazio
Já derramei silêncios e cansaços
Apertei vazios, quanta vez
E quantas amarguras nos meus braços
Acolhi sem perder a altivez
E bebi tantos copos de saudade
E gargalhei da própria ironia
Que quando pressenti a fantasia
O tempo, ultrapassou a minha idade
Encontrei-me como sempre transparente
Vendo através de mim sem me encontrar
Não descansei a mente a procurar
A razão que me faz andar ausente
Se tudo quanto fui é tão presente





dilluns, 15 de setembre de 2008

José Manuel Osório

Una interpretació que em va calar fons.
Quan vaig veure aquest video per primera vegada, encara no havia estat mai en una casa de fados.Vaig sentir el Fado, vaig veure -encara que fos en la petita pantalla de l'ordinador- com es respira el Fado. Que no era música allò que sentia. Si més no, no només música. Era alguna cosa més.
Aquest fragment, que finalment he sabut extreure de la cinta original d'un programa de la TV ARTE, l'he vist molts cops i continua posant-me la pell de gallina.
Gravat a la TASCA DE CARECA, José Manuel Osório i Quim de Almeida cantan Igreja de Santo Estevão amb lletra de Gabriel de Oliveira i música de Joaquim Campos (Fado Vitória) acompanyats per António Gonçalves a la guitarra i Luiz Gonçalves a la viola





Igreja De Santo Estêvão


Na igreja de Santo Estêvão

Junto ao Cruzeiro do Adro

Houve em tempos guitarradas


Não há pincéis que descrevam

Aquele soberbo quadro

Dessas noites bem passadas



Mal que batiam trindades

Reunia a fadistagem

No adro da santa igreja


Fadistas quanta saudade

Da velha camaradagem

Que já não há quem a veja



Santo Estêvão padroeiro

Desse recanto de Alfama

Faz um milagre sagrado


Que voltem ao teu Cruzeiro

Esses fadistas de fama

Que sabem cantar o fado

dissabte, 13 de setembre de 2008

Als amics de Portugal

Una de les coses més boniques d'escriure un bloc és que altres persones el miren, i a algunes d'aquestes persones els agrada el que fas i t'ho diuen.
Algunes d'aquestes persones, malgrat no ens coneixem en persona -encara- esdevenen especials cosa que em motiva encara més a continuar aquest treball de divulgació del Fado.
Amics com Paulo Guerra, Maria Leiria, Tó Moliças, Fernando Batista, Vítor Marceneiro, Américo i molts altres, fan que aquest pont imaginari entre Portugal i Catalunya cada cop em sigui més planer, més curt i tingui més desigs de passar-hi...
Només tinc per a tots ells paraules d'agraïment per la seva ajuda i comprensió.
Serveixi la publicació d'aquest video de l'amic Américo com un homenatge a tots aquells que des de l'altra banda del pont em fan més senzilla la tasca de divulgar allò que em fa feliç: El Fado

Amigo Américo, com a tua permissão

divendres, 12 de setembre de 2008

António Mourão


Una veu ben especial i característica la d'aquest fadista, nascut a Montijo, que fa temps em va sorprendre quan li vaig escoltar un tema cantat en castellà i no només amb acompanyament clàssic sinó, a més, amb orquestra. En el fantàstic blog Gente do Fado
ja vaig llegir de la versatilitat d'aquest fadista que també el va portar al folklore, però que sembla que va començar a cantar Fado a la casa d'Argentina Santos "A Parreirinha de Alfama", lloc on he tingut el privilegi d'estar i de sentir cantar a la seva propietària.
Sembla que es va retirar del món artístic segons diuen desenganyat amb aquest medi
Em costa d'escollir el tema per il·lustrar aquesta entrada -sempre em costa- i hagués pogut triar Ho tempo volta pra tras , o bé Dá tempo ao tempo, també Chiquita morena..., però aquest d'avui Fadista Louco amb lletra de D. Gonçalves i música de Francisco Viana ens parla del temor de la pèrdua del barri da Mouraria com a bressol del Fado...



Fadista Louco


Contaram-me ainda há pouco
que á noite p'la Mouraria
andava um fadista louco
sem saber o que dizia.

Falava na Amendoeira
na Guia, no Capelão
na Rosária camiseira
e na tasca do Gingão.

Metido numa samarra
melenas em desalinho
cantava um fado velhinho
dedilhando uma guitarra.

Louco gritou p'la Severa
e quando a manhá surgiu
quando alguém quiz ver quem era
nunca mais ninguém o viu.

Então fiquei meditando
que o louco que ninguém via
era a saudade chorando
a morte da Mouraria.

dijous, 11 de setembre de 2008

11 de Setembre

Avui celebrem a Catalunya la Festa Nacional a la qual anomenem La Diada.
Diuen que és la Festa Reivindicativa per la dignitat i la identitat d'aquest país, i que se celebra un dia en el qual Catalunya és vençuda per les tropes Borbòniques, la qual cosa origina l'annexió de Catalunya a la Corona de Castella i conseqüentment la pèrdua de la identitat com a poble. Diuen que celebrar una derrota és de babaus.
Però també diuen que si després de gairebé 300 anys d'aquests fets, encara estem per reivindicar el Ser com a Poble, com a Nació, és perquè devem tenir una tossuderia -uma teimosia- (m'agrada tant aquest mot!) que potser un dia recollirà fruits.
Qui sap!
Jo també des d'aqui m'apunto a aquesta celebració a aquesta teimosia i podria fer-ho acompanyant aquestes paraules amb l'Himne Nacional: Els Segadors, o potser amb una Sardana.
Però tractant-se d'un bloc eminentment dedicat al Fado, em sembla més adient que escolteu un Fado cantat, això si, en català. I com no pot ser d'altra manera serà Névoa amb un poema de Feliu Formosa i música de Raul Ferrão -Fado Carriche-

Si pertot deixes senyals

Si pertot deixes senyals,
com és que no et puc haver?
si encara em parles de nit,
per què haig de viure despert?

Si no sento el pas del temps,
per què no em dius si tu el sents?
si vull confondre'm en tu,
per què m'haig de desdoblar?

Si m'avinc a recordar,
per què m'haig de destruir
si has doblegat aquest full,
per què no em dius què segueix?

dilluns, 8 de setembre de 2008

João Ferreira Rosa


Sé que João Ferreira Rosa és un dels fadistes preferits del meu amic Paulo Guerra. Quan fa pocs dies li vaig preguntar quin fadista voldria que posés en aquest bloc, no ho va dubtar gaire i fins i tot em va enviar un retall de diari en el qual parla de la compra del Palau de Pintéus per part del fadista. Aqui reprodueixo l'esmentada crònica:



Diário de Noticias 22-01-2007


Palácio de Pintéus em Loures abre portas ao público em Março



João Ferreira Rosa comprou o Palácio de Pintéus, em Loures, há 40 anos. Na altura estava em ruínas e foi feito um primeiro restauro. Em Março acaba outra fase de obras e abre as portas à organização de eventos.

O Palácio de Pintéus começou a ser recuperado em Abril de 2006 e em Março deste ano o fadista João Ferreira Rosa, o proprietário, espera abrir as portas desta casa do século XVIII à organização de eventos. Ferreira Rosa comprou o palácio na aldeia de Pintéus, em Loures, há quatro décadas, a uma herdeira do chanceler-mor do rei D. João V. "Na altura estava em ruínas, dado como irrecuperável, e ia ser demolido", recorda ao DN, enquanto mostra com orgulho a zona das salas e cozinha em fase final de acabamentos.

A zona dos quartos, a cavalariça, a adega e o jardim das traseiras só serão recuperados "quando der". É que para restaurar a ala onde se encontram as salas e a cozinha, bem como o exterior do edifício, teve de pedir dinheiro ao banco e contar com o apoio de um amigo da construção civil.

Quanto a apoios do Estado, não teve e diz mesmo que o Instituto Português do Património Arquitectónico (Ippar) lhe "estragou" os últimos 30 anos dos 70 que já leva de vida. Ferreira Rosa conta que tinha um projecto para a construção de um hotel, com arquitectura exterior do século XVIII, e de um anfiteatro para espectáculos culturais na parte de baixo do terreno. Nos seus planos estava, também, a abertura de um restaurante na zona das antigas cavalariças e adega, que o Ippar chumbou na altura.

E lembra que esse projecto tinha já aprovação da Câmara de Loures e da Direcção-Geral de Turismo, mas na época o Ippar estava a avaliar a possibilidade de classificar o edifício como património histórico. O facto de este organismo não se ter interessado por Pintéus permitiu, após 30 anos, o restauro e o voltar a sonhar com um palácio aberto.

Jantares de comida portuguesa, noites de fados, provas de vinhos, jantares para empresas e casamentos são os projectos a curto prazo para rentabilizar o investimento.


Un dels fados que més m'agrada sentir a Ferreira Rosa és aquest Fado dos Saltimbancos, amb lletra de Isidoro de Oliveira i música Popular, crec que de Fado Corrido - si vaig errat ben segur que la rectificació no trigarà en arribar-


Fado dos Saltimbancos

Recordando meus senhores
os tempos que já lá vão
ainda há amadores
para manter a tradição.

Nada na vida os aterra
são alegres e são francos
e chaman-lhes os saltimbancos
por andarem de terra em terra.

Não faltam a uma ferra
em casa de lavradores
nos retiros cantadores
lá estão em dia de farra
cantando ao som da guitarra
recordando meus senhores.

Na Arruda ou em Santarém,
na Chamusca ou no Cartaxo
o grupo não vai abaixo
há-de ficar sempre bem
depois de jantar também
agarra o seu pifão
mas só com bom carrascão
se deixam emborrachar
em tudo fazem lembrar
os tempos que já lá vão.

Uns toureiam a cavalo
outros a pé vão tourear
e nunca sai por pegar
um touro posso afirmá-lo
pois o grupo de quem falo
marialvas cantadores,
toureiros e pegadores
ao pisar os redondeis
não levam nem cinco reis
pois ainda há amadores.

E este lindo festival
que viram nossos avós
não morre ainda entre nós
não morre em Portugal
porque temos o Vidal
e mais o Chico Leão
o Zé Núncio e o João
o Preste e o Xavier
e a companhia que houver
para manter a tradição.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Tornem

Després d'uns dies al paradís, tornem a la realitat o més ben dit a la cotidianitat.
Aquests dies de vacances han estat profitosos si més no per descansar.
O també per fer allò que fa tant de temps volia fer: Pujar al cim del Puntal del Moco.
Aqui van unes fotos d'aquesta ascensió, que va acabar amb un bon àpat a "Ramírez e Isabelita"

Comencem a pujar


Guanyem alçada


La costa direcció Cartagena. a la dreta la illa de Las Palomas


L'excursioniste cansat. Ja falta poc!!


Des del cim.
Jo hi vaig afegir una altra pedra.
449 metres més avall: El Paradís.