Del canal casadofado de nou tornem amb el Marco Rodrigues des del Cafè Luso amb aquest tema de la fadista Elsa Laboreiro amb música de fado Vianinha de Francisco Viana, i amb l'estil innovador i inconfusible d'aquest fadista que no deixa mai indiferent...
Cada cop que el Marco canta aquest fado -i d'altres- sembla una novetat. El Fado "acontece" i és sempre diferent; sempre amb aquell plus personal que els bons fadistes saben i poden donar.
Ausência
Elsa Laboreiro / Francisco Viana *fado vianinha* Ponho o mar no pensamento Meus olhos no olhar teu E recordo no momento Esse amor que já foi meu
Navego na tua imagem / Sobre vagas de ternura E a distãncia da miragem / Faz a noite mais escura
Naufragam recordações / Junto à margem da tristeza Que os nossos dois corações / Foram alma, vida acesa
E morro na solidão / Que é, tu não estares a meu lado Procuro consolação / Neste canto, neste fado.
Els amics José Luis i Maria Luisa van tornar a fer possible que el fado tornés a Barcelona, de nou amb la fadista Fernanda Moreira que va actuar durant cinc nits al seu restaurant del carrer Comte Borrell, 145 amb molt d'èxit i amb el local ple.
És el segon cop que la Fernanda Moreira ens visita i ens canta el seu fado, amb la seva particular manera de fer, explicant allò que canta i fent participar els assistents, aconseguint així que el Fado sigui més proper per aquells que no el coneixen prou i fent sortir les "saudades" als portuguesos que van assistir als concerts.
Fantàsticament acompanyada per Rui Pedro a la guitarra portuguesa i per Filipe Machado a la viola d'acompanyament, la Fernanda va anar presentant els seus fados a la concurrència que poc a poc, però des de l'inici, es va entregar a la simpatia de la fadista.
Davant l'èxit aconseguit, malgrat els temps de "crisi" o potser millor dir "d'estafa" que estem patint, encoratgem als amos de Restaurant Lisboa, que no triguin massa temps a tornar a dur el Fado a casa seva.
Aqui estarem per ajudar, en la mesura que puguem, a tornar a fer realitat el somni de tenir periòdicament fado a la nostra ciutat.
Del canal casadofado us deixo amb la guitarrada fantàstica que ens regalen en Luis Guerreiro i en Marco Rodrigues des de l'Adega Machado.
Una guitarrada que sona, jo m'atreveixo a dir, perfecte. Quan la sensibilitat i la tècnica s'ajunten, aquest és el resultat..
.
La guitarra portuguesa, el seu so alegre o melangiós segons el que es vol expressar, van inspirar a Jorge Rosa aquest poema: Guitarras da minha alma i tiamacheta ens el mostra en aquest vídeo...
Definitivament queda palès que el temps corre, i corre depressa.
Quan ens vàrem proposar que cada dia 1 de cada mes d'aquest 2012, parlaríem del/la fadista que ilustra el calendari que modestament vam confeccionar, no érem conscients que hauríem de preparar els "posts" amb presses, doncs sense adonar-nos-en el dia 1 arribava quasi sense enterar-nos... Desembre. Això vol dir que acava un altre any.
Vam deixar la Sandra Correia per aquesta cloenda de calendari i d'any perque la Sandra, al meu parer, és el paradigma de la fadista. Per la seva veu, pel seu tarannà, per cantar el fado amb la simplicitat i alhora amb les exigències que li són pròpies. Com diuen a Portugal, Sem tirar nempor, és a dir sense estridències però sense deixar de fer allò que el fado demana.
És del tot estrany i inadmisible que una cantadeira com la Sandra Correia no ocupi l'espai que mereix en el món del Fado. Poser per la seva senzillesa, la seva simplicitat, o tal vegada és perque el món està més cec i el que predomina és el valor fel diner i no el del mèrit.
Com dèiem el passat diumenge, la nit de cloenda del 1er. Festival Internacional de Fado de Catalunya vàrem tenir l'ocasió d'escoltar la Rosario Solano i la Carolina Blàvia a que podrem veure aqui amb el Fado do Campo Grande, poema de José Carlos Ary dos Santos i música de Victorino de Almeida.
Així doncs amb els acords del Pancho Marrodán al piano i d'en Miquel Hortigüela a la guitarra clàssica, us deixo amb la Carolina Blàvia.
Carolina Blàvia
Fado do Campo Grande
A minha velha casa, por mais que eu sofra e ande É sempre um golpe de asa, varrendo um Campo Grande Aqui no meu país, por mais que a minha ausência doa É que eu sei que a raiz de mim, está em Lisboa
A minha velha casa, resiste no meu corpo E arde como brasa dum corpo nunca morto A minha velha casa é um regresso à procura Das origens da ternura, onde o meu ser perdura
Amiga amante, amor distante Lisboa é perto, e não bastante Amor calado, amor avante Que faz do tempo apenas um instante Amor dorido, amor magoado E que me dói no fado... amor magoado Amor sentido mas jamais cansado Amor vivido... meu amor amado
Um braço é a tristeza, o outro é a saudade E as minhas mãos abertas são o chão da liberdade A casa a que eu pertenço, viagem para a minha infância É o espaço em que eu venço e o tempo da distância
E volto à velha casa porque a esperança resiste A tudo quanto arrasa um homem que for triste Lisboa não se cala, e quando fala é minha chama Meu Castelo, minha Alfama, minha pátria, minha cama
Ai, Lisboa, como eu quero É por ti que eu desespero.
Hi ha dies del calendari que sembla que se'ns queden més arrelats a la memòria.
Els aniversaris, per exemple, o dies en què han passat coses agradables o colpidores que ens és difícil d'oblidar, que se'ns fa impossible no tenir-les present. I el dia d'avui n'és una.
Se'n van els amics, aquells que estimes i alguna cosa se'ns remou molt endins. I a apoc a poc, massa a poc a poc, ens adonem que caminem per un camí infinit que mai arribarem a fer sencer, que mai l'acabarem d'abastar del tot..... perquè ens quedem a descansar en algun dels seus revolts.
El camí segueix, i els caminants ens hi anem quedant.
Volta atras vida vivida
José manuel Barreto / Celeste Rodrigues
lletra João de Freitas
música Filipe Pinto *fado Meia-Noite*
Volta atrás vida vivida Para eu tornar a ver Aquela vida perdida Que nunca soube viver
Voltar de novo quem dera / A tal tempo, que saudade Volta sempre a primavera / Só não volta a mocidade O tempo vai-se passando / E a gente vai-se iludindo Ora rindo ora chorando / Ora chorando ora rindo
Meu Deus, como o tempo passa / Dizemos de quando em quando Afinal, o tempo fica / A gente é que vai passando.
