Del canal casadofado us deixo amb la guitarrada fantàstica que ens regalen en Luis Guerreiro i en Marco Rodrigues des de l'Adega Machado.
Una guitarrada que sona, jo m'atreveixo a dir, perfecte. Quan la sensibilitat i la tècnica s'ajunten, aquest és el resultat..
.
La guitarra portuguesa, el seu so alegre o melangiós segons el que es vol expressar, van inspirar a Jorge Rosa aquest poema: Guitarras da minha alma i tiamacheta ens el mostra en aquest vídeo...
Definitivament queda palès que el temps corre, i corre depressa.
Quan ens vàrem proposar que cada dia 1 de cada mes d'aquest 2012, parlaríem del/la fadista que ilustra el calendari que modestament vam confeccionar, no érem conscients que hauríem de preparar els "posts" amb presses, doncs sense adonar-nos-en el dia 1 arribava quasi sense enterar-nos... Desembre. Això vol dir que acava un altre any.
Vam deixar la Sandra Correia per aquesta cloenda de calendari i d'any perque la Sandra, al meu parer, és el paradigma de la fadista. Per la seva veu, pel seu tarannà, per cantar el fado amb la simplicitat i alhora amb les exigències que li són pròpies. Com diuen a Portugal, Sem tirar nempor, és a dir sense estridències però sense deixar de fer allò que el fado demana.
És del tot estrany i inadmisible que una cantadeira com la Sandra Correia no ocupi l'espai que mereix en el món del Fado. Poser per la seva senzillesa, la seva simplicitat, o tal vegada és perque el món està més cec i el que predomina és el valor fel diner i no el del mèrit.
Com dèiem el passat diumenge, la nit de cloenda del 1er. Festival Internacional de Fado de Catalunya vàrem tenir l'ocasió d'escoltar la Rosario Solano i la Carolina Blàvia a que podrem veure aqui amb el Fado do Campo Grande, poema de José Carlos Ary dos Santos i música de Victorino de Almeida.
Així doncs amb els acords del Pancho Marrodán al piano i d'en Miquel Hortigüela a la guitarra clàssica, us deixo amb la Carolina Blàvia.
Carolina Blàvia
Fado do Campo Grande
A minha velha casa, por mais que eu sofra e ande É sempre um golpe de asa, varrendo um Campo Grande Aqui no meu país, por mais que a minha ausência doa É que eu sei que a raiz de mim, está em Lisboa
A minha velha casa, resiste no meu corpo E arde como brasa dum corpo nunca morto A minha velha casa é um regresso à procura Das origens da ternura, onde o meu ser perdura
Amiga amante, amor distante Lisboa é perto, e não bastante Amor calado, amor avante Que faz do tempo apenas um instante Amor dorido, amor magoado E que me dói no fado... amor magoado Amor sentido mas jamais cansado Amor vivido... meu amor amado
Um braço é a tristeza, o outro é a saudade E as minhas mãos abertas são o chão da liberdade A casa a que eu pertenço, viagem para a minha infância É o espaço em que eu venço e o tempo da distância
E volto à velha casa porque a esperança resiste A tudo quanto arrasa um homem que for triste Lisboa não se cala, e quando fala é minha chama Meu Castelo, minha Alfama, minha pátria, minha cama
Ai, Lisboa, como eu quero É por ti que eu desespero.
Hi ha dies del calendari que sembla que se'ns queden més arrelats a la memòria.
Els aniversaris, per exemple, o dies en què han passat coses agradables o colpidores que ens és difícil d'oblidar, que se'ns fa impossible no tenir-les present. I el dia d'avui n'és una.
Se'n van els amics, aquells que estimes i alguna cosa se'ns remou molt endins. I a apoc a poc, massa a poc a poc, ens adonem que caminem per un camí infinit que mai arribarem a fer sencer, que mai l'acabarem d'abastar del tot..... perquè ens quedem a descansar en algun dels seus revolts.
El camí segueix, i els caminants ens hi anem quedant.
Volta atras vida vivida
José manuel Barreto / Celeste Rodrigues
lletra João de Freitas
música Filipe Pinto *fado Meia-Noite*
Volta atrás vida vivida Para eu tornar a ver Aquela vida perdida Que nunca soube viver
Voltar de novo quem dera / A tal tempo, que saudade Volta sempre a primavera / Só não volta a mocidade O tempo vai-se passando / E a gente vai-se iludindo Ora rindo ora chorando / Ora chorando ora rindo
Meu Deus, como o tempo passa / Dizemos de quando em quando Afinal, o tempo fica / A gente é que vai passando.
Sento una debilitat gran per aquelles lletres que canten a la ciutat de la llum, que canten a la ciutat bressol del Fado.
Ary dos Santos
José Carlos Ary dos Santos, poeta d'una enorme sensibilitat, ha escrit diversos poemes que ens parlen de la nostra vella y bella Lisboa.
Musicat per Paulo de Carvalho, us deixo amb aquesta versió d'en Martinho da Vila i la seva veu tan especial... ah! i de propina O homen das castanhas, una imatge que et fa sentir a Lisboa. Si tanqueu els ulls sentireu la flaire de les castanyes i del fum que puja cap al cel cendrós de l'hivern de Lisboa
Lisboa menina e moça.
Martinho da Vila
Ary dos Santos / Paulo de Carvalho
No Castelo ponho um cotovelo Em Alfama descanso o olhar E assim desfaço o novelo de azul e mar À Ribeira encosto a cabeça Almofada da cama do Tejo Com lençóis bordados á pressa na cambraia dum beijo
Lisboa menina e moça... menina Da luz que os meus olhos vêm... tão pura Teus seios são as colinas... varina Pregão que me traz à porta... ternura Cidade a ponto-luz... bordada Toalha á beira-mar... estendida Lisboa menina e moça... amada Cidade mulher da minha vida No Terreiro eu passo por ti Mas na Graça eu vejo-te nua Quando um pombo te olha, sorri, és mulher da rua E no bairro mais alto do sonho Ponho um fado que soube inventar Aguardente de vida e medronho, que me faz cantar Lisboa no meu amor.. deitada Cidade por minhas mãos... despida Lisboa menina e moça... amada Cidade mulher da minha vida.
