Una persona senzilla. Tan per viure com per marxar. Se'n va anar sense molestar massa, quasi amb un somriure als llavis i fent broma amb qui tenia a la vora... sobretot si eren infermeres o metgeses simpàtiques com ha estat el cas tots aquets dies a l'hospital.
El seu cor era gran, però també vell i, segurament, prou castigat per una vida difícil, va decidir que ja n'hi havia prou i a poc a poc es va anar fent fonedís.
Costa escriure unes paraules per dir tot allò que un voldria dir d'ell. Les idees, els sentiments, venen tots de cop, i un, maldestre en aquests afers, es queda davant del paper com una tòia sense saber per on començar.
Després penses "cal que escriguis totes les coses que voldries dir d'ell?" si tothom el coneix bé, tothom sap que era una bona persona... no cal dir res més!
Però si que cal, si que cal recordar que era una bona persona, que va ser un bon company per la mare i un bon pare amb nosaltres, també sé que bon company amb els de la feina i bon veí dels deus veíns.
La seva vida no va ser fàcil en els inicis. Una situació complexa amb el seu padrastre, una adolescència amanida amb una guerra a la qué va anar-hi amb 17 anys, la posguerra, l'exili, la tornada , una vida difícil per pujar la família en aquells temps foscos... Tot això es va veure compensat per aquets anys viscuts aqui a santa Eulália d'ençà de la seva jubilació. Ha gaudit d'una bona vellesa amb una qualitat de vida molt bona i també llarga, però el final sempre arriba, o potser no es ben bé un final... sempre es diu, i deu ser cert, que ningú se'n va del tot mentre hi hagi algú que et recordi, i al Meru, estic segur que el recordarà molta gent, durant molt de temps.
Gràcies papa!
