Dimecres a Òmnium

Vaig publicar el passat mes de juny un article que parlava de la meva indignació amb la manera amb que han anat evolucionant les coses en aquesta societat nostra. Lluís Llach ja ens avisava amb aquell "No és això companys, no és això pel que varen morir tantes flors".  I és ben veritat.

Les coses que m'indignen i que indignen cada cop més gent, no han canviat pas, si de cas han empitjorat més, i per tan ens hem indignat una mica més.

Déiem que aquell moviment que va néixer fort i espontani, només era una llavor que aniria germinant amb força, una força que no es pot parar, encara que sembli que que afirmar això ara, sigui una exageració.

No es pot aturar perque quan algú és agredit, respon a l'agressió. I un poble, una societat agredida té una força numérica molt gran, però té el més important: LA RAÓ

Tenim la raó contra bords i lladres..... i ens alçarem en encesa espera el meu poble i jo!

Salvador Espriu

Us deia tot això per fer-vos saber que el proper dimecres ala seu d'ÒMNIUM del carrer Diputació de Barcelona, tindrà lloc la presentació del llibre "Quan succeeix l'inesperat. El 15-M i l'esquerra" d'en Ferran Pedret i Santos.

Vegue-ne la informació. Us hi esperem

Amorim Gonçalves

Vam conéixer aquest fadista a Madeira a la casa de fados "Sabor a Fado" de Funchal, de la fadista Alexandra Sousa, on vam passar unes fantástiques nits de fado, i per tan en tornarem a parlar ben aviat en aquest cantinho nostre.

De moment us deixo amb la veu d'Amorim Gonçalves i aquest fado musicat, creació d'António Mourão

Acabou ontem à noite

António Mourão

Constantino Menino

Tudo acaba, tudo morre

Não pode o mundo parar

Acabou ontem à noite

A loucura de te amar.

Muita vez a morte é vida

Depois de muito sofrer

Acabei com a loucura

Para voltar a viver.

Libertei-me da maldade

Cantei, chorei e bebi

Abençoada loucura

Que me fez dono de mi.

Quem me viu, chamou-me louco

E sorriu o meu cantar

Sem saber que em mim morria

A loucura de te amar.

Angelina Pinto

 Fa  algun temps que vaig escoltar aquest poema de l'amic José Fernandes Castro cantat per l'Angelina Pinto, que m'havia quedat a la llista immensa que tinc de coses per publicar al blog.
Avui, les casualitats s'han conjurat per recordar-m'ho i aqui us el deixo amb aquest muntatge de la pròpia fadista.


Fruto proibido
 (Amb la música del fado Os loucos de Fontes Rocha)

Fruto proíbido

José Fernandes Castro / Fontes Rocha *os loucos*

Trago no corpo, um mar de tempestade
Trago no olhar, milhões de roseirais
Na mente, trago imensos vendavais
Na alma que me dói, trago saudades

Na voz, trago palavras por gritar
No peito, trago um sonho proibido
Tu és o meu desejo permitido
Por ti eu não me canso de sonhar

Sou verso triste se não estás comigo
Fico buscando, a voz do amor teu
Estar longe de ti, já não consigo
Nem consigo fitar a luz do céu

Eu quero ser o teu amanhecer
Eu quero ser o sol do teu verão
Prefiro ser a luz do teu viver
Do que ser o prazer da solidão.

Dia de reis

Us deixo avui, dia de reis, un dia pels més menuts i també pels que no ho són tant... amb el so de la guitarra portuguesa d'António Marramaque i de la viola de fado d'António Reis amb aquesta Aguarela de fados que van tocar el desembre passat al Restaurant Lisboa de Barcelona.

Una música perque ens acompanyi mentre descobrim què ens han dut els Mags de l'Orient....

Janeiro 2012

Comencem un nou any, i en van 2012 des que es van dedicar a contar-los. El cert és que passen de pressa, a cuita-corrents, els anys, i amb ells passen moltes coses, algunes passen per no tornar i d'altres passen i es queden.... Ens quedem amb les que es queden a fi de bé, i una d'elles és la veu d'aquesta admirada fadista, l'Ana Moura a qui hem dedicat tantes entrades en aquest raconet de fado que potser pensareu que és la meva preferida......
Potser si!!
Gener, Enero, Janeiro amb l'Ana Moura.

Como o tempo corre

Un vídeo de l'amic Américo

Névoa + Vicenç Solsona

La Névoa i en Vicenç Solsona han ofert durant l'any que ara acaba, diversos concerts a la sala Jamboree de la Plaça Reial. El darrer, el passat dia 27, al qual no hi podíem faltar, ja que els cops anteriors que hi havíem anat, encara no teníem la petita filmadora, "la toshi", com l'anomeno.

Amb ella hem gravat alguns dels temes que aquesta parella artística han anat creant al llarg de l'any. Són temes en els quals aquests dos fenòmens del nostre panorama musical s'hi troben a gust. La Névoa s'aproxima al jazz des de la seva inequívoca procedència fadista, fent-ne una lectura diferent. O potser s'aproxima al fado des de l'òptica intimista, i sovint sensual, de la guitarra d'en Vicenç Solsona que es deixa endir pels seus sons i que ens convida a participar d'aquest encontre, d'aquest viatge.

Però no tot el que ens ens ofereixen aquests dos genials músics prové del món del fado. La copla o la cançó que ens ve de l'altra riba de l'Atlàntic també hi és present.

Us deixo amb una mostra del concert. Podeu trobat altres temes a Youtube.

Maria Lisboa

 

Maria Lisboa

David Mourão Ferreira / Alain Oulman
É varina, usa chinela / Tem movimentos de gata
Na canastra, a caravela / No coração, a fragata

Em vez de corvos no xaile
Gaivotas vêm poisar
Quando o vento a leva ao baile
Baila no baile com o mar
É de conchas o vestido / Tem algas na cabeleira
E nas veias, o latido / Do motor duma traineira
Vende sonho e maresia
Tempestades apregoa
Seu nome próprio, Maria Seu apelido, Lisboa

Tatuaje

 

TATUAJE
Valerio-León-Quiroga
I
Él vino en un barco de nombre extranjero,
lo encontré en el puerto un anochecer
cuando el blanco faro sobre los veleros
su beso de plata dejaba caer.
Era hermoso y rubio como la cerveza;
el pecho tatuado con un corazón.
En su voz amarga había la tristeza,
doliente y cansada, del acordeón.
Y entre dos copas de aguardiente
sobre el manchado mostrador
él fue contándome entre dientes
la vieja historia de su amor:


                                                          Mira mi brazo tatuado
                                                                 con este nombre de mujer.
                                                               Es el recuerdo del pasado
que nunca más ha de volver.
Ella me quiso, y me ha olvidado,
en cambio, yo no la olvidé,
y para siempre voy marcado
con este nombre de mujer.

II

Él se fue una tarde con rumbo ignorado
en el mismo barco que lo trajo a mí,
pero entre mis labios se dejó olvidado
un beso de amante que yo le pedí.
Errante lo busco por todos los puertos;
a los marineros pregunto por él,
y nadie me dice si está vivo o muerto
y sigo en mi duda, buscándolo fiel.
Y voy sangrando lentamente,
de mostrador en mostrador,
ante una copa de aguardiente
donde se ahoga mi dolor.

ESTRIBILLO

Y hasta que no te haya encontrado
sin descansar te buscaré.

Modinha

Modinha 

Antonio Carlos Jobim / Vinicius De Moraes)

Não, não pode mais meu coração
Viver assim dilacerado
Escravizado a uma ilusão
Que é só desilusão
Não, não seja a vida sempre assim
Como um luar desesperado
A derramar melancolia em mim
Poesia em mim
Vai, triste canção, sai do meu peito
E semeia emoção
Que chora dentro do meu coração

A tots els que segui aquest raconet de fado, us volem desitjar un bon any 2012, que encara que no pinta massa bé, esperem queno sigui massa dur. Ens retrobem al gener!