Celeste Rodrigues nasceu em Lisboa no bairro de Alcântara a 14 de Março de 1923. Começou a cantar em 1951 e é neste momento a fadista mais antiga em actividade. O tempo moldou-lhe a voz e a alma, a experiência de uma vida inteira dedicada ao fado enriqueceu de forma única a sua maneira de cantar. É uma referência para as vozes mais jovens com quem, muitas vezes, partilha as noites de fado em Lisboa. Celeste não produziu uma discografia intensa mas, gravou alguns êxitos como « Lenda das Algas » ou « Saudade Vai-te Embora ». É, no entanto, em 2005 que decide registar em disco a história de toda uma vida. Fados antigos mas também alguns originais, compostos especialmente para ela por Pedro Pinhal e Tiago Torres da Silva. Fado Celeste é um deles.
Fado Celeste Tiago Torres da Silva / Pedro Pinhal Repertório de Celeste Rodrigues
Quando a manhã desperta A janela entreaberta Deixa-me ver a cidade; E p'ra não sofrer á toa Não dou um nome a Lisboa E só lhe chamo saudade
Há tanta gente a passar Que ás vezes chego a escutar / O pregão duma varina Sei que a vida continua Mas vejo passar na rua / Os meus tempos de menina
Olho outra vez a cidade Mas quando o vento me invade / E a solidão me agarra Fecho de vez a janela Peço á saudade, cautela / E abraço uma guitarra
Potser un dels èxits més grans de Celeste Rodrigues és aquest poema de Manuel Casimiro amb música de Miguel Ramos: Cartas. Aqui en aquest vídeo de antoniomcmoreira , podeu escoltar-lo
Parlàvem fa pocs dies de la poetessa Rosa Lobato de Faria, i quan hi penso sempre em ve al cap aquest poema Amor de Inverno, una escena tendra, amb paraules ben escaients que ens descriu l'amor més enllà de la passió inicial, l'amor-tendresa, l'amor-company, l'amor-complicitat... l'amor d'Hivern.
Amb aquest títol tan Amalià, Névoa ens presenta el CD amb un recull de temes de la saudosa Amália, aquesta vegada en clau de jazz.
Com molt bé va dir ella en la presentació del seu concert ahir a la sala Luz de Gas, a l'Amália, de ben segur li hagués agradat aquest homenatge amb so de jazz, ja que a l'Amália li agradava tot tipus de música que tingués qualitat, i aquesta que ens regala la Névoa, de qualitat en té per donar i regalar. Amb una veu perfecta i molt ben treballada -la Névoa és professora de veu i cant- va recórrer la discografia de la Diva amb temes com Maria Lisboa, Que Deus me perdoe, nem ás paredes confesso, Lágrima, um magistral Primavera, entre d'altres, per acabar amb un Mourir pour toi, on vam poder gaudir de tota la força d'aquesta perla que tenim a casa nostra i que tan poc valorem.. T'esperem Névoa amb un altre treball dedicat al fado, una continuació de "Entre les pedres i els peixos, per exemple.
Una veu càlida que hem escoltat a Mesa de Frades i a casa de la Julieta Estrela o Fado Maior, i del qual lamentem no tenir més discografia, només aquest tema Saudade vai-te embora, esplèndidament cantat però que vaig enregistrar amb recursos no massa adequats.
Prometem que en la primera ocasió que tinguem comprarem els treballs discogràfics d'aquest fadista.
Letra e musica de Júlio de Sousa Repertório de Fernanda Maria
Olho a terra, olho o céu / E tudo me fala de ti Daquele amor que perdi /Quando a minh'alma se perdeu
Sim, a única verdade / Presente no nosso amor Tem como imagem, a côr / Tão bela e triste, da saudade
Saudade, vai-te embora Do meu peito tão cansado Leva para bem longe este meu fado Ficou escrita no vento esta paixão Á noite o vento é meu irmão Anda a esquecer a tempestade Também quero olvidar esta saudade Ai de mim que o não consigo Volta amor porque é verdade
Vai-se a dôr, volta a alegria / Vai-se o amor, fica a amizade Só não parte do meu peito / Esta profunda saudade
Porque será que não vens / Espreguiçar-te nos meus braços Porque será que me tens / Na poeira dos teus passos.
Avui fa un mes. Parlàvem del 25 d'Abril, del que va significar per tanta i tanta gent aquella revolta popular que feia caure la penúltima dictadura de l'Europa del S.XX. La revolució dels clavells, i més tard a casa nostra la mort del dictador, ens obria una porta que havia costat molt d'obrir, ens havia costat molta lluita i sacrificis aconseguir la posibilitat de decidir, de participar de la vida social i política, de decidir què i com volíem pensar. Volíem un món millor, però ben aviat el desencís es va anar extenent i avui constatem amb tristesa que gairebé tot el que havíem aconseguit es desfà com un gelat a l'estiu. El frau polític que han significat els partits majoritaris, envoltats sempre d'un o altre escàndol, els retalls de les llibertats sota el pretext de la seguretat -una seguretat que no tindrem mentre existeixi la injustícia- una justícia lenta i partidista, un periodisme lligat de mans per les grans corporacions, unes empreses que es basen en el benefici ràpid i a costa del que sigui, la lenta i progressiva desaparició de l'estat del benestar, la degradació dels drets aconseguits pels treballadors en passats de lluites, la permanent negació a les llibertats nacionals, una educació que prima el més espavilat per davant del que s'esforça, una televisió que já no té més qualificatius que el de lamentable..... Cal seguir? Totes aquestes realitats i altres que hi volgueu afegir, fa que el desencís sigui un núvol que creix cada cop més. La direcció, la força de la nostra lluita de jovenesa, créiem que ens duia de cap a la consecució d'un món millor. Lluitàvem al sindicat, al barri, allà on fos per aconseguir millorar i sortir de la negror on ens tenia el régim franquista, i volíem -il·lusos- que aquestes millores s'estenguessin pel món com una taca d'oli. I que ens hem trobat després de tanta lluita? Podem donar una ullada al nostre voltant per veure quina societat ens ha quedat. No era això, companys, no era això... Aquesta cançó que Lluís Llach que va escriure l'any 1978, parlant, potser, del desencís que tres anys després de la mort del dictador, ens sumia tant, la podem avui usar per descriure el que sentim ara: ràbia. Quins són els valors que adquireixen els nens d'avui en veure a la televisió com els drets més elementals de la persona són aixafats constanment sense el més mínim pudor. El poble saharaui, trenta-cinc anys desterrat al desert, el poble palestí , amb una lluita desigual amb un dels països més poderosos del planeta, o tal vegada Txexènia amb la seva capital Grozni destruïda per la gran Rúsia, potser les guerres interesades de Irak o Afganistan, els Balcans i la neteja ètnica, o bé chernòvil i la llarga llista de malalties dels nens que hi continuen naixent, la fam a l'Àfrica. Potser a nivell més proper veient com aquell que la fa no la paga, perquè la justícia sembla cega i és lenta, i interessada... No era això, companys, no era això. Aquelles flors que van morir en l'intent d'un món millor, avui podem dir que va ser en và. Sacrifici estèril el d'aquelles flors que lluitaven per les llibertats dels pobles, que deien no a les guerres, que volien igualtat i benestar per a tothom, que volien tantes coses! Si, Lluís, "potser cal ser valents altre cop"
Celeste Rodrigues nasceu em Lisboa no bairro de Alcântara a 14 de Março de 1923.
