Una veu càlida que hem escoltat a Mesa de Frades i a casa de la Julieta Estrela o Fado Maior, i del qual lamentem no tenir més discografia, només aquest tema Saudade vai-te embora, esplèndidament cantat però que vaig enregistrar amb recursos no massa adequats.
Prometem que en la primera ocasió que tinguem comprarem els treballs discogràfics d'aquest fadista.
Letra e musica de Júlio de Sousa Repertório de Fernanda Maria
Olho a terra, olho o céu / E tudo me fala de ti Daquele amor que perdi /Quando a minh'alma se perdeu
Sim, a única verdade / Presente no nosso amor Tem como imagem, a côr / Tão bela e triste, da saudade
Saudade, vai-te embora Do meu peito tão cansado Leva para bem longe este meu fado Ficou escrita no vento esta paixão Á noite o vento é meu irmão Anda a esquecer a tempestade Também quero olvidar esta saudade Ai de mim que o não consigo Volta amor porque é verdade
Vai-se a dôr, volta a alegria / Vai-se o amor, fica a amizade Só não parte do meu peito / Esta profunda saudade
Porque será que não vens / Espreguiçar-te nos meus braços Porque será que me tens / Na poeira dos teus passos.
Avui fa un mes. Parlàvem del 25 d'Abril, del que va significar per tanta i tanta gent aquella revolta popular que feia caure la penúltima dictadura de l'Europa del S.XX. La revolució dels clavells, i més tard a casa nostra la mort del dictador, ens obria una porta que havia costat molt d'obrir, ens havia costat molta lluita i sacrificis aconseguir la posibilitat de decidir, de participar de la vida social i política, de decidir què i com volíem pensar. Volíem un món millor, però ben aviat el desencís es va anar extenent i avui constatem amb tristesa que gairebé tot el que havíem aconseguit es desfà com un gelat a l'estiu. El frau polític que han significat els partits majoritaris, envoltats sempre d'un o altre escàndol, els retalls de les llibertats sota el pretext de la seguretat -una seguretat que no tindrem mentre existeixi la injustícia- una justícia lenta i partidista, un periodisme lligat de mans per les grans corporacions, unes empreses que es basen en el benefici ràpid i a costa del que sigui, la lenta i progressiva desaparició de l'estat del benestar, la degradació dels drets aconseguits pels treballadors en passats de lluites, la permanent negació a les llibertats nacionals, una educació que prima el més espavilat per davant del que s'esforça, una televisió que já no té més qualificatius que el de lamentable..... Cal seguir? Totes aquestes realitats i altres que hi volgueu afegir, fa que el desencís sigui un núvol que creix cada cop més. La direcció, la força de la nostra lluita de jovenesa, créiem que ens duia de cap a la consecució d'un món millor. Lluitàvem al sindicat, al barri, allà on fos per aconseguir millorar i sortir de la negror on ens tenia el régim franquista, i volíem -il·lusos- que aquestes millores s'estenguessin pel món com una taca d'oli. I que ens hem trobat després de tanta lluita? Podem donar una ullada al nostre voltant per veure quina societat ens ha quedat. No era això, companys, no era això... Aquesta cançó que Lluís Llach que va escriure l'any 1978, parlant, potser, del desencís que tres anys després de la mort del dictador, ens sumia tant, la podem avui usar per descriure el que sentim ara: ràbia. Quins són els valors que adquireixen els nens d'avui en veure a la televisió com els drets més elementals de la persona són aixafats constanment sense el més mínim pudor. El poble saharaui, trenta-cinc anys desterrat al desert, el poble palestí , amb una lluita desigual amb un dels països més poderosos del planeta, o tal vegada Txexènia amb la seva capital Grozni destruïda per la gran Rúsia, potser les guerres interesades de Irak o Afganistan, els Balcans i la neteja ètnica, o bé chernòvil i la llarga llista de malalties dels nens que hi continuen naixent, la fam a l'Àfrica. Potser a nivell més proper veient com aquell que la fa no la paga, perquè la justícia sembla cega i és lenta, i interessada... No era això, companys, no era això. Aquelles flors que van morir en l'intent d'un món millor, avui podem dir que va ser en và. Sacrifici estèril el d'aquelles flors que lluitaven per les llibertats dels pobles, que deien no a les guerres, que volien igualtat i benestar per a tothom, que volien tantes coses! Si, Lluís, "potser cal ser valents altre cop"
ESTRANYA FORMA DE VIDA, duet amb Vicenç Solsona Divendres dia 28/5/2010 Auditori de Terrassa Passatge Ernest Lluch, 1 (també hi ha entrada per Miquel Vives, 2) a les 21h
Concert de presentació del CD "NÉVOA en directe" Diumenge dia 30/05/2010 Sala Luz de Gas (BCN) Muntaner 247 a les 20h
Névoa dedica el seu nou espectacle a l'Amália Rodrigues en el desè aniversari de la seva partida. Estranha forma de vida és el nom que la cantant ha escollit pel seu espectacle, nom del poema que va escriure Amália i cantava amb música de fado Bailado d'Alfredo Marceneiro.
Névoa repasarà els temas de la Diva en clau de jazz fet que de ben segur hagués agradat a la mateixa Amália, i també ens recordarà el seu treball, aquest sì en clau de Fado, Entre les pedres i els peixos.
Amb el corresponent permís del meu amic Américo, autor del vídeo, volia portar cap aquest cantinho de fado, aquest tema d'Ana Sofia Varela Fado de amor e pecado, poema de João Monge i música de João Gil i que dona nom al seu darrer treball discogràfic del passat Octubre.Gaudiu d'aquesta meravella de poema i de la interpretació de l'Ana Sofia....
Diu la biografia d'Hermínia Silva que "...nasceu às 18 horas do dia 23 de Outubro de 1907, no Hospital de S. José, freguesia do Socorro, era filha de Josefina Augusta, que morava á data do parto na rua do Benformoso, 153, no 1º andar, freguesia dos Anjos, em Lisboa".
Podeu llegir-ne la biografia sencera en el llibre de Vítor Duarte Marceneiro, "Recordar Hermínia Silva"
Hermínia és indiscutiblement una de les icones del Fado, i no només del Fado, ja que va trepitjar també l'escena per entrar al món de la revista i també de passada fer d'actriu dramàtica.
L'aire castiç d'aquesta excepcional artista és d'aquell que deixa petja, i entre tants temas que va cantar, portem avui aqui aquesta Velha Tendinha, o A tendinha que ens descriu un racó de Lisboa, d'aquesta Lisboa antiga i enyorada, d'una época on potser tot era menys enrevessat que no pas ara i tal vegada el fado estava ben viu al carrer.
Un clàssic amb lletra de José Galhardo i música de Raul Ferrão.
La "Velha tendinha", al costat de l'Arco do Bandeira al Rossio
José Galhardo / Raul Ferrão Repertório de Fernanda Maria Junto ao Arco do Bandeira Há uma loja, a Tendinha De aspecto rasca e banal: Na história da bebedeira Aquela casa velhinha É um padrão imortal
Velha taberna Nesta Lisboa modernaÉs a tasca humilde e terna / Que manténs a tradiçãoVelha Tendinha És o templo da pinguinha Dos dois brancos, da gimbrinha / Da boémia e do pifão Noutros tempos, os fadistas Vinham já grossos das horas P'ro seu balcão, caturrar; Os fidalgos e os artistas Iam p'ra ali horas mortas Ouvir o fado e cantar (letra tirada do blog fadosdofado)
Ahir va morir Jorge Costa, fadista vadio de qui vàrem parlar aqui l'any passat, i a qui vaig tenir el plaer de coneixe'l a Lisboa fa un parell d'anys.
Vivia, com diu la copla, nits de bohémia i d'il·lusió. Va escollir fer allò que li agradava, això és: cantar el fado. No hi havia una nit que passejant pels carrerons d'Alfama no te'l trobessis, a rua de São Miguel, a rua dos Remédios, tan ao Tejo Bar, com A Baiuca , a Fermentação o a Mesa de Frades i a molts altres llocs va anar deixant la seva petja.
Ell vivia cantant, vivia só p'ra cantar, com diu el poema de Manuel de Andrade....
...portanto hoje, meu querido Jorge, vamos lembrar-te neste cantinho dedicado ao Fado, com este poema que fala do que foi o leme da tua curta, embora intensa vida. O teu coração fez calar os teus ais, mas nós, como tu fizeste, seguimos cantando p'ra não chorar.
Eu canto para não chorarl.- Manuel de Andrade m.- Joaquim Campos *fado Puxavante*
Eu canto p'ra não chorar chorando canto também eu vivo só p'ra cantar toda a dor que a vida tem.
Comecei de pequenino por este doce caminhar fiz do fado o meu destino eu vivo só p'ra cantar.
Aquela canção tão linda que me ensinou minha mãe cada vez que a lembro, ainda chorando-a canto-a também.
Como uma prece diferente que aos pés de Deus vá rezar cada um canta o que sente eu canto p'ra não chorar.
Na minha voz dolorida o fado retrata bem as incertezas da vida toda a dor que a vida tem.
