de fado

dilluns, 3 de maig de 2010

Fado Corrido

Del seu darrer CD Sétimo Fado, sentim aquest Fado Corrido, poema de Domingos Gonsalves, amb la veu clara i enormement fadista de la Joana Amendoeira.

O nosso Obrigado ao amigo Fernando Batista, pela sua colaboração na realização deste post.

divendres, 30 d’abril de 2010

José Fernandes Castro a la TV suissa

Parlàvem aqui el de Juny de l'any passat del fadista i bon amic José Fernandes Castro, que des de Suissa viu el fado i la poesia tan intensament que edita dues perles com són els seus blogs de lletres de fados i poesia pròpia. Vàrem escoltar aquell dia un *fado Rigoroso* de José Marques amb lletra del propi José Fernandes, i avui el veiem cantar a la TV Leman Blue aquest mateix fado.

Un cop més volem, des d'aquest racó de fado, agrair a José Fernandes la seva tasca de recollir les lletres dels fados i també la seva aportació en forma de poemes que han arribat al Fado.

Obrigado meu amigo por tudo o que tem feito em prol do Fado. Um grande abraço des de Barcelona.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Zé Cacilheiro

Cacilheiro és el nom dels ferrys que fan el trajecte de Lisboa fins a Cacilhas, localitat a l'altra banda del riu Tejo, avui transformat en barri de la població d'Almada. Per extensió s'anomena també cacilheiro al patró que comanda aquests vaixells.

Abans de la construcció dels ponts que uneixen les dues ribas del riu, anar amb ferry era l'única possibilitat que hom tenia per passar d'una banda a l'altra.

L'ofici de Cacilheiro era doncs una feina marinera i com totes les feines de la mar amb un plus de duresa que no apaga el plaer de qui fa allò que li agrada.
Aquest tema que canta l'Alcindo de Carvalho al qual vàrem escoltar en un fado triplicado, és un petit homenatge a aquests mariners que molt probablement viuen enamorats de la seva feina. Tan enamorats que ens expliquen amb llenguatge mariner fins i tot el dia que s'enamorà de la varina (peixatera) que seria la seva dona.

De Paulo da Fonseca, Carlos Dias i Cesar de Oliveira
Zé Cacilheiro

Quando eu era rapazote

Levei comigo no bote

Uma varina atrevida

Manobrei e gostei dela

E lá me atraquei a ela

P’ró resto da minha vida

Às vezes uma pessoa

A saudade não perdoa

Faz bater o coração

Mas tenho grande vaidade

Em viver a mocidade

Dentro desta geração

Refrão

Sou marinheiro

Deste velho cacilheiro

Dedicado companheiro

Pequeno berço do povo

E navegando

A idade foi chegando

O cabelo branqueando

Mas o Tejo é sempre novo

Todos moram numa rua

A que chamam sempre sua

Mas eu cá não os invejo

O meu bairro é sobre as águas

Que cantam as sua mágoas

E a minha rua é o Tejo

Certa noite de luar

Vinha eu a navegar

E de pé, junto da proa

Eu vi, ou então sonhei

Que os braços do Cristo-Rei

Estavam a abraçar Lisboa

Refrão

diumenge, 25 d’abril de 2010

25 d'abril

Dijous 25 d'abril de 1974, passada la mitjanit a les ràdios de Portugal s'escoltava la cançó Grândola Vila Morena que era la consigna revolucionària que va impulsar l'anomenada Revolució dels clavells.
L'MFA amb el general António de Spínola al capdavant acabava amb la penúltima dictadura de la vella Europa. I nosaltres, veïns, somiàvem que aviat seguiríem les passes dels nostres germans ibèrics.
En Lluís Llach va viatjar a terres portugueses com tants d'altres compatriotes per tal d'empaltar-se del clima de llibertat i entusiasme del poble portuguès. En el llibre de Josep Maria Espinàs "Lluís Llach, història de les seves cançons" ens diu:

Vaig viure aquell ambient molt intensament, perquè se'm considerava com una mena de còmplice... Era una cosa extraodinària! Lisboa, en aquells temps, era una ciutat en festa permanent i recordo que l'espectacle dins del teatre era increïble. L'entrada era, evidentment, gratuïta i la sala l'omplien les classes populars, en el sentit literal del mot, i recordo que hi havia un merder espantós; i era la gent, a més, que feia servir la Cançó com a eina de combat.

A més d'en Llach, altres cantautors catalans varen anar a terres portugueses, com Raimon, Ovidi Montllor, Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet.
Llach va recollir totes les sensacions i emocions viscudes en terres portugueses a la peça Abril 74, de la que diu:

Em motiva molt cantar-la, perquè penso molt en el meu combat personal: intentar no renunciar a mantenir els ulls oberts, a la solidaritat, a les coses que vull que m'afectin, ja no és que m'afectin, és que vull que m'afectin. He decidit treballar per ser solidari, he decidit intentar, almenys, que el meu cap no es posi en una lleixa i es quedi allà.

Companys, si sabeu
on dorm la lluna blanca,
digeu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu
el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trust atzar
m'atura i caic a terra
proteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu
les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.

I si un trist atzar...

divendres, 23 d’abril de 2010

Un altre Sant Jordi

(Esta é a Rosa Azul que o Tempo lhe deu a Manhã depois de lhe contar a história que ouviu do Vento: a do Gato Malhado e a Andorinha Sinhã. Em certos dias de Primavera a Manhã coloca sobre o luminoso vestido essa rosa azul de antigas idades. E então se diz que faz uma esplêndida manhã toda azul.)

-Jorge Amado.

Un any més Catalunya es disposa a viure i gaudir d'una nova diada de Sant Jordi, festa cívica per exelència on en lloc de regalar bombes i trets, en lloc dolor i sang, en lloc de guerres i desesperació, regalem llibres i flors.

Potser arribarà un dia en que en lloc de tantes desgràcies, siguin aquestes gràcies que tenen les flors i els llibres les que ens guiïn a tots.